Qui anava a pensar que la celebració del centenari del Gran Teatre vindria marcada per un fet extraordinari, segurament el de major impacte de tota la seua història? Perquè ni tan sols va tancar en un moment especialment dur com la Guerra Civil, quan els cines i els teatres es van posar al servei del govern de la República a través de la Federación Provincial de la Industria del Espectáculo Público de Alicante per a mantenir la distracció d’un poble acorralat pel feixisme; ni tan sols quan encara tenia la forma d’un circ el 1918 i es va estendre la coneguda com a grip espanyola per tot el municipi.
Aquell primer Kursaal es mantenia durament dempeus des d’agost de 1906, moment en què es va crear una societat −La Nueva Económica Obrera− exclusivament per a la construcció del teatre-circ seguint el model que triomfava en altres ciutats d’arrels agrícoles i amb la pretensió, més que de competir amb el teatre Llorente, d’oferir una programació que agradara més a una població que treballava en la indústria del calçat i que buscava omplir els seus moments d’oci. I en aquella societat de principis de segle que entenia el poder de les màquines, l’invent del cinema va desenvolupar un paper fonamental fins a convertir-se en un hàbit per sobre de les revistes de varietats i el teatre. Per això, aquell fatídic any de 1918 els propietaris del teatre, els socis de La Electromotora Equitativa, van decidir enderrocar-lo després d’un hivern que va acabar fent malbé la seua coberta. A pesar de la delicada situació de la població, es va habilitar la zona del vestíbul per a continuar l’espectacle mentre duraren les obres, que van començar al febrer de 1919.
El març de 1920, el dia 24, es va inaugurar el nou Kursaal, encara que el protagonista no va ser el cinema, ni tan sols les obres que durant cinc dies posaren en escena Margarita Xirgu i Enrique Borrás, va ser l’edifici mateix que, com afirmava el redactor del setmanari La Libertad, era un veritable miracle, possible gràcies a la butxaca d’uns prohoms que havien dotat a Elx d’una meravellosa joia d’art, d’un majestuós palau d’espectacles, com mai havien pogut somniar. El teatre, es pot continuar llegint en aquella notícia, estava construït amb tota la riquesa possible, amb una veritable exhibició de bon gust mitjançant l’enllumenat i l’ornamentació per tot arreu, per la sala de butaques, les llotges, el teló, l’escenari i les terrasses, per tal que Elx disposara d’un monument més per a admiració dels forans i goig dels il·licitans.
Amb aquest orgull pel nostre patrimoni, que portava adherit una preocupació, mig segle després l’arquitecte Gaspar Jaén, amb el suport d’alguns col·lectius ciutadans que entenien la cultura com un posicionament ètic respecte de la realitat social i històrica que els envoltava, encetava una lluita per la conservació del nombre més gran de béns arquitectònics d’Elx i que va tenir la primera victòria tardana el 1982 amb l’aprovació del primer Catàleg d’Edificis Protegibles. El Gran Teatro, nom amb el qual es va rebatejar el 1940, es va incloure sense dubte. Aquell espai dedicat a l’esbargiment del poble d’Elx calia protegir-lo, formava part de la vida il·licitana i despertava molt interés, era pràcticament l’única mostra arquitectònica de modernisme promogut per la burgesia il·licitana, que es veié recolzada quan la mateixa empresa de la llum va decidir ampliar l’edifici i alçar el nou Casino el 1946, de forma que el coliseu tindria façana i entrada per la Glorieta. No sabem si per sort o no, la Caja de Ahorros del Sureste de España es va quedar, per problemes finacers dels propietaris, amb tot l’edifici el 1956 i un lustre més tard va vendre el Gran Teatro a l’empresa exhibidora.
Luis Martínez Sánchez, arrendantari regular del coliseu des de 1926, encara que va tindre un contracte en un període anterior, va encertar durant dècades amb una programació que va ser del gust d’una gran varietat d’espectadors a cada moment. Però l’antic esplendor es va anar esvaint, sobretot a partir de l’arrendament a l’Ajuntament per a la normalització cultural de la ciutat als anys huitanta, i el propietari va arribar a un acord per a l’adquisició municipal. La seua recuperació el 1996 va ser la prova fefaent que l’Ajuntament havia entés que tenia el deure de secundar en el temps una gegantina tasca cultural, dedicació a la qual s’animava moltes dècades abans, des de la revista teatral d’espectacles i anuncis impresa per l’empresa del Kursaal d’Elx el 22 de març de 1920. L’autor anònim d’aquell text ple d’esperança i profit reclamava a tots els il·licitans que havien de treballar perquè les idees més elevades i les nobles aspiracions que els arribarien des del seu escenari i la seua pantalla visqueren eternament entre tots nosaltres.
Per moviments del destí, del tot imprevisibles durant més d’un segle, hem pogut, a pesar d’aquesta obligada interrupció sanitària, gaudir encara d’aquest espai i ho continuarem fent quan passe l’alerta, si bé hem de ser conscients que alguna cosa canviarà, ja està canviant, en relació al gaudi dels espectacles, en la manera en què ens entretindrem a partir d’ara. Per això, per a garantir la seua supervivència, per a convertir-lo en un llegat important pels nostres descendents, el Gran Teatre participa d’un dels reptes del segle XXI que no podem oblidar: convertir la protecció del patrimoni d’Elx en una eina de futur i no en una mostra de malenconia. A això solament s’aconseguirà posar fi amb l’eternitzada revisió del Pla General d’Ordenació Urbana del terme municipal d’Elx i l’adequació del Pla Especial d’Edificis Protegits per a abastir els edificis que cal mantindre perquè les generacions següents coneguen l’evolució arquitectònica i urbanística de la ciutat que habiten.
Seria un extraordinari regal de centenari, quan toque, que prenguera forma la petició de l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó perquè s’amplie la lleugera protecció sobre l’edifici del Gran Teatre, sobre el qual, a pesar de ser de titularitat municipal, recau el mateix grau de protecció que tenia el 1998 el cine Alcázar i que no va evitar la destrucció de l’interior. Caldria una protecció integral i, fins i tot, la declaració de Bé d’Interés Cultural, reconeixement merescut i plenament justificat, com ha reclamat l’Ajuntament d’Alacant respecte del Teatre Principal. Ara per ara, l’edifici del Gran Teatre és no sols l’única mostra dels teatres que seguien el model del segle XIX, sinó també l’única sala que ens queda amb una activitat continuada de teatre, cinema i espectacles variats al llarg del segle XX a Elx. En aquella revista per a commemorar la inauguració fa un segle, s’hi escrivia amb molta pompa i circumstància que aquell temple de l’art era de tots i cadascú dels il·licitans, i per tal motiu calia que el Kursaal no es destruïra, sinó que s’engrandira, que s’enaltira, que s’eternitzara, com a testimoni del que som. Això procurem.
Felicitats Gran Teatre, malgrat tot.
* José F. Cámara Sempere és autor d’«El cinema a Elx»
