VALÈNCIA. Durant segles, mestres de la construcció —tots homes— van intentar establir una proporció que harmonitzara l’ésser humà amb l’espai. La grandària ideal d’una porta, d’una habitació o d’una cadira basades en proporcions matemàtiques perfectes com la secció àuria. Amb la industrialització, les investigacions de mestres de la construcció com Vitruvi, da Vinci o Alberti va donar pas a l’estandardització i la fabricació en sèrie. Però el món ja no és el mateix.
“Els cossos contemporanis es componen de la interacció d'elements biològics i socials que evidencien el sistema d'identitats com una màquina en constant multiplicació, reconstrucció i destrucció”, explica l’arquitecte Mario Montesinos. “Aquesta nova noció canviant d'identitat coincideix amb el que ja definia la teoria queer: l'entesa de l'ésser humà com una construcció de préstecs, citacions, proximitats… Pur artifici, resistència a l'estandardització i la reproducció de la multiplicitat de la vida”.
Per a Montesinos, estes identitats múltiples no cabien a l’arquitectura universalista del Moviment Modern, la que normalment reconeixem com edificis blancs i rectes. I després d’estudiar ADE i Arquitectura a la UPV, va decidir marxar a Nova York per a continuar aprenent a construir una arquitectura on caben més formes de vida que a la moderna.
De tornada a València per la pausa del confinament, van començar a arribar els encàrrecs per transformar pisos de València i Bolonya. I ell es va basar en l’experiència de les discoteques d’arreu del món, que ja havia estudiat al seu últim any de carrera.
“Els espais de la nit tenen les característiques que hauria de tenir totes les tipologies: temporalitat, espais adaptables i indeterminat i intervinguts per la tecnologia”, explica Montesinos. “Materials, colors... tot això conforma un univers”.
Amb llums linears i colors fluor, Montesinos tracta d’importar els seus aprenentatges del disseny de discoteques a la seua última casa, dissenyada a Bolonya. “La domesticitat normalment s’associa a materials càlids, però jo crec que el més important no és la propietat del material, sinó la percepció de l’atmosfera que es recrea”.
Utilitzant plàstics, metalls i mobles fabricats amb impressores 3D, l’arquitecte s’ha aliat amb artesans i industrials de la ciutat per convertir l’espai domèstic en un xicotet teatre on poder fer més coses a banda de treballar i descansar. “He anat aprofundint en les tècniques 3d, modelat… però encara hi ha moltes capes d'intervenció que segueixen necessitant processos artesanals”.
“Reyner Banham explica el pas de la ‘primera època de la màquina’ —basada en la producció d'objectes industrials en massa en què es primava la seva funció mecànica— a la ‘segona època de la màquina’, quan comencen a produir-se objectes individualitzables i singulars. Una transició que representa el pas cap a una noció d'objecte ampliada, no sols capaç de realitzar una funció determinada, sinó capaç de modificar l'entorn a partir de la seva presència, modificant i alliberant l'individu, com a extensió del mateix cos humà”.
“Però el que més m'interessa de la impressió 3D és com a artefacte mediador entre virtualitat i realitat, una extensió corporal que curtcircuita la distinció entre naturalesa i cultura, com si fóra una naturalesa trans en constant desnaturalització i artificialització. Ens trobem embolicats en un compost social en què els límits entre éssers vius i no vius es desdibuixen, un continuum naturalesa-cultura”.
Una metodologia que va poder començar a experimentar entre Velluters i Russafa, els barris dels seus primers projectes construïts. “Els arquitectes radicals dels anys 60 volien elevar l’espai domèstic al nivell de l’art. Per això, dissenyaven objectes que transformaven l’usuari, que generaven una simbiosi entre l’objecte, l’atmosfera i l’usuari”. Inspirat per esta premissa, Montesinos busca “ambients generadors d’efectes, que influïsquen en el nostre estat d’ànim, en la nostra forma de relacionar-nos amb l’entorn”.
Mentres que a la reforma Casal, situada a Russafa, aposta per verds, cobalts, liles i roses, a Velluters es queda amb ceràmica que dibuixa una malla infinita com la que imaginaren Archizoom als anys 60, contrastant els espais d’ús de la cuina i els lavabos amb els espais d’estar del menjador i els dormitoris.