Carrers al·lucinògens

“Els passatgers, commocionats i fatigats, preveuen el desastre d’un moment a un altre, se n’adonen del risc que corren les seues vides, s’aferren els uns als altres buscant seguretat, tanquen els ulls davant el perill imminent. Els vagons xoquen entre sí, trenta-dos persones són llançades per dalt dels caps d’altres trenta-dos. De sobte desperten i descobreixen que realment han xocat amb altre vagó, i no obstant això, s’encontren sans i estalvis, avançant en la mateixa direcció que al principi”. Així era descrit al llibre History of Coney Island el Ferrocarril Pídola de Dreamland, un dels tres parcs d’atraccions construïts a principis del segle XX a l’illa de Coney, a Nova York, plena de simuladors com el Ferrocaril Pídola, montanyes russes i espectacles.

Al costat de Dreamland s’ubicava el Luna Park, un enorme complex que figurava una ciutat a la lluna. Amb una mescla arquitectònica allunyada del rigor de l’època, els seus propietaris volien sorprendre al públic any rere any. Així van començar a alçar torres i pinacles blancs fins construir un horitzó de cartró pedra que no semblava d’este planeta. Les torres, cúpules i minarets no acollien tendes ni restaurants: només servien per a estimular la imaginació i divertir als visitants. Per això, cada any els parcs competien innovant en noves atraccions i incorporant nous edificis impossibles. “Mireu, com açò és la lluna sempre està canviant”, anunciaven els seus propietaris.

Encara que molt prompte van resultar rentables, estes construccions no van tindre un èxit complet. “Sembla una casa de joguet barata i construïda de pressa per a divertir als xiquets”, sentenciava el periodista Màxim Gorki. De fet, este tipus de construccions no es publicava a revistes especialitzades ni interessava a les escoles d’arquitectura perquè per a intel·lectuals com Gorki era ridícula, sense qüestionar-se perquè encantava a persones grans i menudes.

Alacant també té la seua particular Coney Island: benvinguts a la Calle de las Setas.  L’octubre de 2013 el govern encapçalat per Sonia Castedo va obrir el carrer Sant Ferran als vianants i va decidir plantar desenes de bolets i caragols de cartró pedra. Igual que els excessos de Coney Island, el projecte no va agradar a molts col·lectius de la ciutat, argumentant que era una improvisació hortera i cara.

Però amb el pas del temps, a la gent li anava agradant més i més els bolets de Sant Francesc, com contàvem fa uns mesos a Alicante Plaza: la “Calle de las Setas” era un èxit també a Instagram. A l’estiu de 2014, el nou destarifo d’Alacant era imprescindible en qualsevol visita de la ciutat. La caixa de les noves tendes i restaurants que van sorgir com a bolets, també ho confirmaven. I un any després, en agost del 2015, la ja ex alcaldessa Castedo cantava “Paco no me toques la seta”. Enguany la Calle de las Setas fa cinc anys i ningú dubta del seu èxit, encara que el seu disseny foguerer haja estat molt qüestionat.

Si a Coney Island cada any afegien noves atraccions i sorpreses, potser ara és el moment de renovar la tematització del carrer Sant Francesc. Un concurs professional, obert i transparent donaria pas a noves propostes que seguisquen donant vida al carrer. Ara que ja hem provat els èxits del cartró pedra, donem un pas més amb un disseny lligat al seu entorn i atent a les inquietuds del veïnat. Estos cinc anys han demostrat que una intervenció efímera a l’urbanisme de la ciutat és una via ràpida i econòmica per recuperar la vida al carrer.

A la matinada del 27 de Maig del 1911 va explotar la il·luminació d’una de les atraccions de Dreamland i va provocar foc. L’incendi es va estendre per totes les atraccions fins que al matí següent només quedaven les cendres del parc, que es va acabar convertint en un aparcament de cotxes.