'La batalla entre Carnestoltes i Quaresma' (Pieter Brueghel el Vell, 1559).
10/02/2024 -
ALACANT. La Quaresma és el període de quaranta dies (quadragesima dies) durant el qual els cristians van assumir com un temps de preparació per commemorar la passió, mort i resurrecció de Jesús. Una preparació que incloïa el dejuni més o menys rigorós i abstenir-se de menjar carn i greix d’animals domèstics o de cacera. Eixos quaranta dies rebien inicialment el nom de de carnes tollitas (“carns llevades”), antecessor de les nostres carnestoltes; o carnes tollendas (“llevar les carns”), que en castellà va derivar a carnestolendas, el primitiu nom del carnaval. Però això no va durar massa.
Amb el pas del temps, els dies anteriors van tendir a separar-se semànticament de la Quaresma, fins el punt que els ante carnes tollendas van passar a representar un període amb caràcter propi. Una mena d’avantsala o entrada que va rebre el nom d’entroido en les llengües iberoromances occidentals (castellà, extremeny, galaicoportugués, asturià, càntabre, mirandés i lleonés), que s’han perdut excepció feta del gallec entroido i el portugués entrudo com a sinònims del carnaval.
El mateix procés de separació semàntica va esdevenir en altres llengües romances, com en l’italià carnelevale (“llevar la carn”), abreujat en carnevale, del qual han derivat els actuals carnaval en català, castellà, occità, francés i romanés, l’alemany Karneval o l’anglés carnival. Aquest desplaçament semàntic va desfer la primitiva sinonímia entre Quaresma i Carnestoltes, mots provinents del llatí eclesiàstic que en passar al llenguatge popular van esdevindre pràcticament antònims.
Un antagonisme descrit en el Libro de buen amor (1330-1343) de Juan Ruiz, l’Arcipreste de Hita mitjançant el desafiament de doña Cuaresma al dionisíac don Carnal: «Estando a la mesa con don Jueves Lardero...» (estrofa 1068). La dama el reptava a enfrontar-se-li el Dimecres de Cendra o “Miércoles Corvillo” (estrofa 1174), dit així perquè, segons Covarrubias, «el hombre compungido de sus pecados, se humilla y se encorva en señal de penitencia, de dolor y de arrepentimiento» (Tesoro de la lengua castellana, 1611). La batalla va ser guanyada per la reptadora, que va empresonar a don Carnal. Més tard, aquest fuig de la presó el Diumenge de Rams, reuneix les seues hosts, s’enfronta en una nova batalla i la guanya el Diumenge de Resurrecció o de Pasqua, fent que doña Cuaresma fuja vestida de peregrina a Jerusalem mentre que don Carnal retorna a la ciutat al costat de don Amor.
No hem de perdre de vista que en els casos més rigoristes l’abstinència incloïa les relacions sexuals o carnals, com ens ho recorda el misogin Jaume Roig en Spill (estrofa 2797; c. 1496) en advertir que un excés d’abstinència conjugal podia dur a la infidelitat de les dones:
«dijous larder, / digui —Muller, / lo temps s’acosta / de pendre posta / en penitència: / per con tinència, / partixcam lit / — / —Lo qui s’absté / d’això ’n quaresma / per Cinquagesma / cornut se troba / ---».
Tornant al Libro de buen amor, la primera part de l’al·legoria venia a representar el trànsit a un temps de privació, dejú, precs i cendra des d’un altre, previ, de gaudi, goig, bon menjar i màscares.
Unes màscares i disfresses potser heretades (¿qui ho sap?) de les antigues Lupercals romanes (el 15 de febrer) en què uns hòmens amb màscares i coberts de pells d’animals, corrien entre les dones fuetejant-les amb tires de pell de cabra per estimular la seua fertilitat. En tot cas, l’ús de màscares, de vestits fets amb pells d’animals i de sonors esquellots penjants no eren exclusius de les Lupercals sinó que han sigut rituals molt freqüents en les cultures europees precristianes que probablement van perdurar en forma de les mascarades de Carnestoltes.
Del dijous al dimarts gras
Tot i que inicialment les carnestoltes començaven el diumenge anterior al Dimecres de Cendra o inici de la Quaresma, el període carnavalesc es va ampliar cap enrere fins arribar a quasi una setmana (del 8 al 13 de febrer en 2024), del Dijous Gras o Llarder (ja esmentat en la referència a Jaume Roig en Spill) al Dimarts homònim. Però, ¿per què això de ‘gras’ o ‘llarder’?
L’adjectiu ‘gras’ al·ludeix al greix que, junt a la carn, hauran d’evitar els creients que així ho decideixen a partir del Dimecres de Cendra. Pel que fa al mot ‘llarder’, prové de ‘llardó’, el residu de pell, teixit conjuntiu i restes de carn que queda quan es fon la part adiposa del porc i es cola, decanta i separa de la part líquida i mantegosa. Aquesta ‘mantega de porc’, ‘sagí’ o ‘saïm’ serveix per elaborar preparacions culinàries entre les quals dolços que conserven el nom de la matèria primera, com ara les mantegadetes o saginoses, i les ensaïmades mallorquines; menjars, tot siga dit, que també servien per excloure de taula a jueus i moriscos a causa del seu tabú dietètic de menjar productes derivats del porc.
En altres llengües s’ha mantingut la mateixa idea. Així, com que el castellà ‘tocino’ rebia antigament el nom de ‘gordo’ i ‘lardo’, se li diu Jueves Lardero al primer dia de Carnaval, com ja hem vist en el “Libro de buen amor”. En serien casos equivalents el francés Mardi Gras (exportat als Estats Units d’Amèrica a partir de l’afrancesada Nova Orleans), el Martedì Grasso en italià, o Terça-feira gorda en portugués.
Cartell del Dimarts Gras (Nova York, 1897)
En molts països anglòfons, com ara el Regne Unit, Irlanda, Canadà, Austràlia o Nova Zelanda, eixe dia rep el nom de Pancake Day en atenció a què eixe dia solen menjar-se pancakes, una mena de creps farcits i molt nutritius.
En les llengües germàniques, però, preval la idea de què el Dimarts Gras és l’avantsala d’un temps penitencial. Així, en anglés, rep el nom de Shrove Tuesday, “dimarts de confessió”; en alemany, Fastnacht, “vespra del dejú”; i en neerlandés Vastenavend, “vespra de Quaresma”.
Siga com siga, recordem el desig popular recollit en aquests versos:
'La batalla entre Carnestoltes i Quaresma' (Pieter Brueghel el Vell, 1559).
