Carmelina Sánchez Cutillas.ALACANT. En el trànsit del llibres per la penombra de la memòria, hi ha títols que hi romanen com un pilar fonamental, tot i que de les inscripcions de la seua base només quede la desgastada fenedura d’un grafit. El record d’un fragment de text, “aleshores jo coneixia totes les plantes i quan pegava un bac em posava sobre la ferida un grapadet de fulles de besneula”, la imatge indeleble d’un format, aquella col·ecció “La Unitat” en mida de butxaca d’13x19 cm de la primera edició de Matèria de Bretanya, el llibre de literatura amb què Carmelina Sánchez-Cutillas guanyava l’any 1975 l’ Andròmina dels Premis Octubre, a València. He posat “literatura”, i no narrativa, ni novel·la, perquè hi ha experiències textuals de creació que superen gèneres i tècniques, i només poden ser denominades afegint una altra entrada als significats del polisèmic mot “literatura”. La de Carmelina Sánchez-Cutillas i el seu Matèria de Bretanya entre de ple en aquesta categoria.
La pura casualitat ha volgut que convisqueren a la bossa de treball, que és un altra de les encarnacions de la tauleta de nit, dues obres sense cap altra relació que la llengua en què van ser escrites i un alè comú d’alta literatura. Potser que en la ficció la màxima bibliotecària d’un llibre mal col·locat és un llibre perdut no haja tingut millor encarnació que en la novel·la, i el film resultat d’aquella, El nom de la rosa, del semiòleg i narrador italià Umberto Eco, quan Jorge de Burgos deixa entreveure que no hi ha millor manera d’amagar un llibre que entre llibres. La casualitat havia fet que un clau treguera un altre clau, i que l’edició original perduda de la Matèria de Bretanya fóra substituïda per la reedició que l’any 2015 va fer la mateixa editorial 3i4, en un format una mica menys bonic, més gran, més “quadern”, amb 16x24 cm, i junt amb el nou llibre de Jaume Cabré, Quan arriba la penombra, carretejaren trajectes de tren coberta amb contracoberta, mentre les seues pàgines s’anaven entortolligant.
Després de la mastodòntica Jo confesso, Cabré ens havia regalat una joieta titulada Les incerteses. sobre la creació del món, una reflexió sobre el fet literari, els mecanismes de la ficció, el plaer de narrar i el “territori de les incerteses, on sol habitar l’obra d’art”. En ella fa servir més d’una vegada les bifurcacions possibles de cada relat, els mons paral·les en què es mou la literatura, fins a la destil·lació de la màxima “no es pot escriure impunement”, fins i tot que “no es pot llegir impunement”, tampoc.
Llegint Les incerteses, quedava clar l’interés de Cabré per dedicar un temps a aquesta distància curta del conte, una mena de desintoxicació, després dels centenars i centenars de planes de la història del mal que s’amagava darrere del vernissat de l’Storioni que obsedia Adrià Ardèvol.
“Els dies, els mesos, els anys, el temps que sigui que dedico a reescriure, a variar o a descartar, són plens de naixements inesperats i d’eliminacions fulminants entremig de dubtes, com sempre. Res de nou. Però a poc a poc es va consolidant un aire de família que justifica la presència dels contes dins del mateix llibre”. El resultat, aquest Quan arriba la penombra, recull de tretze contes publicat per l’editorial Proa que l’acull des de fa trentra-tres anys.
Si per a Carmelina Sánchez-Cutillas la “matèria de Bretanya” és l’evocació màgica de l’infantesa d’Altea, un món mític i alhora ben real, una llengua que és una reescriptura de tota una existència, en el cas de Jaume Cabré és l’especulació sobre l’assassinat, sobre la mort que arriba des dels límits de la vigília, quan la penombra d’un mal molt sovint sorneguer i maldestre, aboca la seua mirada esbiaixada.
Quan Jaume Cabré va nàixer a Barcelona, feia vint anys que Carmelina Sánchez-Cutillas, la néta de Francesc Martínez i Martínez, insigne alteà, havia vingut al món a Madrid i convertia la llengua del seu avi en mel, entre València i la quiet town de la Marina Baixa.
Q
“Mon pare era del partit ‘Progressista’ i ma mare pertanyia a la ‘Derecha Regional’... Tots dos partits volien salvar Espanya, salvar-l potser que d’ells mateixos. Però [...] la pàtria meua era tota la terra encerclada per l’Aitana i per Bèrnia i per Puigcampana, i tot el semicercle de la mar que tremolava entre la ratlla de l’horitzó i la Serra Gelada i el Morro de Toix i el Penyal d’Ifac al més lluny. Ara jo sabia que allò tan entranyable era la meua petita Pàtria, i que la gran, la de tots, estava feta de petites; [...] Aquell descobriment l’havia fet sense l’ajuda de ningú”.
Una petita bossa de viatge on un parell de llibres mantenen un breu encontre que pot servir d’ajuda per al descobriment d’aquell que llig en la penombra.
