Camí de perdició

Ho he de confessar: no soc un animal especialment monàrquic. Tanmateix, com que procure circular per la vida amb una certa tranquil·litat, calma i bonhomia —sense provocar ni nodrir polèmiques estèrils i innecessàries—, tampoc no m’he volgut significar mai construint discursos antimonàrquics. Fet i fet, com la majoria de la població «del món mundial», supose que d’una manera o una altra encara dec conservar en l’imaginari subconscient una positiva atracció envers l’univers elegant, glamurós i suggeridor dels reis, les reines, les princeses, els prínceps, les festes exquisides, les delicadeses protocol·làries i els palaus sumptuosos. Què hauria sigut de la fantasia humana, sense els referents reials i principescos que durant segles han servit per a idealitzar la felicitat? Podríem ni tan sols imaginar els universos meravellosos de les rondalles sense prínceps blaus —i princeses blaves— que ens permeten creure en la perfecció amorosa? Sabríem trobar una millor representació de l’èxit, la fama, l’honor, l’alegria, la joia, el triomf i la plenitud vital que el clàssic final dels contes meravellosos en què el protagonista o la protagonista —Vladímir Propp dixit— indefectiblement acabarà casat amb una princesa o un príncep, i aconseguirà no solament l’anhelada felicitat de l’amor, sinó també el no menys estimable benefici del poder, la riquesa i l’ascensió social?

Sí. És un fet: el gust per les figures reials, covat durant segles i segles, perviu encara entre nosaltres. Les famílies reials no solament alimenten encara —no cal dir-ho— el paper cuixé de les revistes: també l’amenitat del programes televisius i radiofònics de color rosa. De més a més, serveixen per a estimular amb una morbositat especial l’instint tafaner de la gent que no té altres ocupacions millors en el dia a dia. No hi ha dubte: som, totes i tots, hereus d’una llarga tradició fantàstica arrelada a models de societat monàrquics. I, darrere de la popularitat de figures com la malaguanyada princesa Diana Frances Spencer (Lady Di), l’actual princesa de Gal·les Catherine Elizabeth Middleton (la pobra Kate) o l’actual reina d’Espanya Letícia Ortiz Rocasolano —posem per cas—, subjau encara el poderós substrat de les històries meravelloses de la Ventafocs, Margalida Blanca i el rei Astoret, Abella, el patge Saguntí, el Príncep Desmemoriat, el xiquet que va nàixer de peus, el cavaller del drac i la princesa, Esclafamuntanyes i tants altres...

Recorde que la meua iaia materna tenia una debilitat especial per la lectura de reportatges que tractaven sobre els amors, les debilitats, els morts, els naixements, els hàbits, els costums, les vicissituds i les contrarietats de les més diverses cases reials europees. Sempre tenia a mà revistes que en parlaven. I coneixia totes les princeses i prínceps del moment —d’Espanya, del Regne Unit, de Noruega, de Suècia, de Dinamarca, dels Països Baixos, de Bèlgica, de Jordània, de Mònaco o de Luxemburg— com si foren de la família.

Sí. Potser per tot això que acabe d’explicar, a pesar que mai no he acabat de comprendre ben bé el sentit de les cases reials en el món contemporani, he mirat sempre cap a un altre costat cada vegada que al meu voltant algú s’acarnissava en el vell debat entre el monarquisme i el republicanisme. I, com la majoria de la ciutadania —supose— he encongit sempre per defecte els muscles i m’he empassat acríticament això de la monarquia: amb la resignació de qui ja fa temps que va aprendre que el món és un invent visiblement imperfecte, envitricollat i contradictori. «A capdavall, el rei no té cap poder concret. Serveix només per a reforçar les funcions diplomàtiques de l’Estat. No passa de tenir un caràcter, diríem, simbòlic, emblemàtic, decoratiu...», m’explicava un professor d’història quan jo era jovenet. I jo, un entre tants, ho vaig donar per bo: com un mal menor entre els molts efectes benèfics de la sacrosanta Constitució Espanyola de 1978 que, sobre el paper, venia a habilitar una esperançadora oportunitat per a la democràcia; per a la convivència, per a l’estimació i el respecte a la diversitat que el franquisme no havia aconseguit ofegar: una Constitució que, entre altres coses, blindava jurídicament el reconeixement i la garantia del «dret a l’autonomia de les nacionalitats» que integren l’Estat (article segon), així com també l’oportunitat que «les altres llengües espanyoles [a més del castellà] seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts», de manera que «la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya» passava a ser «un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció» (article tercer), etc.

Però no. Per a qualsevol demòcrata —per a qualsevol demòcrata raonable— la monarquia prompte o tard acaba sent percebuda, per força, com un anacronisme, una paradoxa, una excentricitat. Costa d’entendre, per als qui vam ser educats en el principi de la igualtat d’oportunitats, que el cap de l’Estat continue sent designat d’acord amb un «privilegi de sang». No es fàcil de digerir que en ple segle XXI un home —o una dona— puga acumular privilegis, poder, recursos públics i la màxima representació institucional d’un país pel simple fet de ser el fill de son pare. La veritat: no sembla, aquest de la successió dinàstica per dret de sang, un bon model per a la promoció del principi d’igualtat de drets sobre el qual descansen les democràcies modernes. De més a més, en el cas de la monarquia espanyola resulta particularment difícil abstraure’s —ençà i enllà dels presumptes casos de corrupció que totes i tots tenim ara mateix al cap— del fet que la restitució de la monarquia en la figura de Joan Carles I respon, es vulga o no es vulga, a la discrecional, arbitrària i personal voluntat del dictador Francisco Franco que és qui, en el seu cèlebre discurs del Nadal de 1969, va deixar per a la posteritat allò de: «Todo ha quedado atado y bien atado con la designación como mi sucesor a título de rey del príncipe Don Juan Carlos de Borbón.» Etc.

Aquell «atado y bien atado», com se sap, va ser recollit i assumit en el «Títol II» de la Constitució de 1978 que, per no fer curt respecte de la franca voluntat del dictador, arriba a regular, en l’article 56, la condició d’inviolabilitat del representant de la Corona: «La persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat». Més encara: en aquest mateix «Títol II», l’article 57, que és el que tracta sobre la successió a la Corona, perpetua una vergonyant discriminació per raó de gènere pròpia dels Borbons en què, dins del mateix grau de la línia de successió, «serà preferit [...] l’home a la dona». Per això l’actual Felip VI és rei i no ho és cap de les seues germanes majors: perquè ell és home i, a l’hora de manar, en relació amb la Corona, els homes han d’anar davant: son «preferits» i van, de fet, davant.

Si porte a col·lació ara i ací tot açò relatiu a la institució de la Corona és perquè en la Casa Reial Espanyola n’acaben de fer una com un cove. Han pres una decisió que em sembla especialment rellevant i que —als meus ulls— crec que mereix un pessic d’atenció, perquè afecta un dels meus axiomes vitals: l’amor a les paraules. L’escriptor i amic mallorquí Tomàs Vibot és qui me’n va donar la notícia, el cap de setmana passat durant unes jornades universitàries en què hem coincidit:

—És increïble! No saps el bullit que s’ha muntat a Mallorca... Resulta que la Casa Reial acaba de concedir el títol de «reial» a una colla de friquis que propugnen el secessionisme lingüístic i que es fan dir «Acadèmi de sa Llengo Baléà». És com si honoraren amb el títol de «reial» una associació de terraplanistes!

—Si, home! —li replique jo, ingenu—. Això no pot ser veritat...

Però sí: es veu que sí. No és de creure... Però la notícia és certa i contrastable. Tant és així que, davant la insòlita esvarada de la Casa Reial, el Consell de Direcció de la Universitat de les Illes Balears i l’Institut d’Estudis Catalans han hagut de fer pública, aquest dilluns, una declaració oficial en què testimonien haver «rebut amb sorpresa la notícia de la concessió del títol de “reial” a un organisme autodenominat “Acadèmi de sa Llengo Baléà” que preconitza unes normes ortogràfiques, un lèxic i una gramàtica que transgredeixen totalment la normativa per la qual es regeix la llengua catalana, denominació, la de “catalana”, reconeguda per la Filologia i per la Romanística internacional per referir-se al conjunt de totes les varietats de la llengua parlada a Catalunya, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears, la Catalunya del Nord, l’Alguer i la Franja d’Aragó.»

La declaració de la Universitat de les Illes Balears i de l’Institut d’Estudis és del tot bona. Es pot consultar íntegrament en l’enllaç següent: https://diari.uib.es/Hemeroteca/Declaracio-del-Consell-de-Direccio-de-la-UIB-i.cid775950. I no deixa de manifestar, literalment, que «davant una transgressió tan evident del que estableix la filologia, la història i la jurisdicció que regula la llengua a les Illes Balears, volem expressar el nostre rebuig i la nostra oposició rotunda a la concessió del títol de “reial” a aquesta associació, així com al nom que porta i al seu propòsit de fixar una norma per a la llengua parlada a les Illes Balears». En aquest sentit, les autoritats acadèmiques no s’estan de recordar a la Casa Reial que «l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears estableix, a l’article 4, que la llengua pròpia de les Illes Balears és la llengua catalana, que té el caràcter de llengua oficial juntament amb el castellà» i que l’article 35 el referit Estatut «determina que la UIB és l’òrgan oficial consultiu per a tot el que es refereix a la llengua catalana», etc.

Però la pregunta ací és: a quin sant ve ara aquesta maniobra de la Casa Reial de promoure, reconèixer, provar de prestigiar i alimentar una colla de secessionistes —ignorants o malintencionats— com la d’aquesta suspecta “Acadèmi de sa Llengo Baléà”? I aquesta, per descomptat, és la primera de moltes altres preguntes inevitables... Respon aquesta vel·leïtat secessionista de la Casa Reial —contrària no solament a les nocions més bàsiques de la filologia sinó també a l’ordenació legal vigent— al desconeixement de la realitat lingüística de les illes Balears o a una calculada perversitat sociolingüística, clarament anticonstitucional, en contra de la llengua catalana? Quin dels dos possibles escenaris apuntats resulta més preocupant? Qui ha assessorar en açò la Casa Reial? Quina classe de gràcia a l’entorn del partit polític Vox és aquesta estrambòtica mesura de la Casa Reial Espanyola en amb el català a Mallorca? Pot pretendre la Corona situar-se al marge dels debats polítics quan des de la mateixa institució reial es practiquen formes tan suspectes i barroeres de la política? Com és que, a la vista de la declaració de la Universitat de les Illes Balears, la Casa Reial encara no revertit la seua inversemblant mesura de concessió del títol de «reial» a la colla d’indocumentats que deu ser aquesta gent que s’aplega en l’«Acadèmi de sa Llengo Baléà»? Perquè ningú no ha demanat encara disculpes públiques i institucionals per haver ridiculitzat i haver malmés d’una manera tan indigna la imatge del monarca i de la Corona? Podem posar en relació aquesta flamant concessió del títol de «reial» a l’«Acadèmi de sa Llengo Baléà» amb el fet que l’any 1991 son pare, el rei Joan Carles I, ja va concedir de manera igualment vergonyant el títol de «reial» a l’Acadèmia de Cultura València, de tall igualment secessionista? S’hi podria parlar d’un patró? Tot açò no podria carregar de raons els malpensats que puguen arribar a inferir que la Casa Reial espanyola potser està aplicant sistemàticament una mateixa tèrbola i perversa política lingüística genocida contra la llengua comuna de valencians, mallorquins i catalans a base de fomentar i provar de prestigiar el secessionisme lingüístic allà on resulta possible?

No ho sé, la veritat. Només sé —això sí— que si jo fora un monàrquic recalcitrant ara mateix estaria molt preocupat. Perquè, amb assessors com els que es veu que li han proposat al Borbó Felip VI aquesta boutade de concedir la categoria de «reial» a la divertida colla que terraplanistes lingüístics que deuen ser els membres d’aquesta «Acadèmi de sa Llengo Baléà», mai com en els nostres dies he tingut tan forta i clara la sensació que la institució de la Corona d’Espanya es troba —com diria el clàssic Joan Roís de Corella— «en camí de perdició». I valga ací, per a il·lustrar el ple sentit de tal unitat fraseològica, el context de Lo Cartoixà de Corella en què apareix l’expressió: «els turments dels tirans reis i prínceps, les depravades obres i mals exemples de pèssims hòmens, que el camí de perdició i la via d’infern porten».

Per a aquest «camí de perdició», diria, ningú —ni tan sols el rei Felip (diga el que diga l’article 56 de la Constitució)—, no podrà restar «inviolable» o «no subjecte a responsabilitat»: si més no als ulls del sentit comú, la ciència, la raó i la civilitat.