Llengua, literatura i identitat

Aquesta setmana ha arribat a l’equador el XXXIII Curs de Sociolingüística de la Nucia. Es diu fàcil: trenta-tres edicions d’un esdeveniment que s’ha convertit en tot un referent per al debat, la comunicació, la divulgació i la formació quant a la disciplina que estudia les interaccions entre la llengua i el medi social —entre els fets lingüístic i els fets socials—, que és com podríem definir la sociolingüística.

Ha quedat demostrat: el Curs de Sociolingüística de la Nucia és a prova de pandèmies. Tant és així que, en l’edició d’enguany, en format no presencial i amb sessions de videoconferències distribuïdes durant tots els divendres del mes, hi ha inscrites més de dues-centes cinquanta persones. Qui ho havia de dir, això, quan, en la remota dècada dels vuitanta de l’any passat, l’aventura dels Cursos de la Nucia va començar a rodar i a consolidar-se de la mà de Maria Antònia Cano, Joan Ponsoda i els germans Josep i Vicent Martines!

En la convocatòria d’enguany he d’agrair a l’admirable i envejable equip de coordinació del Curs de Sociolingüística —dirigit per Vicent Martines, i integrat per personalitats tan estimables en l’àmbit de la filologia com Josep M. Escolano López, Jordi M. Antolí Martínez, Anna Esteve Guillén i Vicent Vidal Lloret—, l’honor que m’invitaren a fer una de les sessions d’aquest veterà, prestigiós i per mi tan estimat fòrum de reflexió. Tot i que el títol genèric de l’edició d’enguany és «La literatura infantil i juvenil en valencià», el Jordi Antolí em va telefonar i em va fer la proposta següent:

—Joan, hem pensat que podries parlar sobre «Llengua, literatura i identitat».

—Tracte fet! —hi vaig accedir de seguida. Per als regals bonics de la vida sempre he estat un home fàcil.

Tanmateix, a l’hora de la veritat... Uf! Quines tres parauletes, les del títol! Fàcilment són dites. Per a mi, més que no l’objecte d’una dissertació o la matèria d’un ofici —el de professor en l’àmbit de l’educació i la filologia—, concentren, potser, el sentit de tota una vida.

Perquè —vaig decidir començar per ací, en la sessió— en el debat contemporani sobre la noció d’identitat, tan de moda, no m’estic de posicionar-me inequívocament, convençudament, axiomàticament: la identitat de les persones i de les col·lectivitats humanes deriva directament dels horitzons i els límits del llenguatge. És en aquest precís sentit que m’agrada tant citar una frase que sempre porte a la faltriquera. Diu: «L’ànima —la de les persones i la dels pobles— és feta de paraules.» I clar: també de l’art de les paraules, que és la literatura.

Vull creure que s’entén, sense confusió possible, la intenció de la frase en qüestió: les persones, com la resta dels animals, som fetes d’un cos més o menys jove i esplendorós —més o menys decadent, estrafet i escarbotat. Som el que som: els ossos, els braços, les cames, les venes, les artèries, les vísceres, la carn, la pell, els cabells... Però, més enllà del xassís que ens sosté disposem també d’això, per no fer-ho complicat, en diem l’ànima o l’esperit: la consciència i l’intel·lecte; la cognició i la capacitat d’anàlisi; el pensament i la raó.

Heus ací la facultat privativa del gènere humà en relació amb la resta de l’escala zoològica: som capaços de sentir, de reflexionar; de cogitar, d’empatitzar; d’inferir, de deduir; de cavil·lar i discórrer; d’entendrir-nos i emocionar-nos... I aquest és —em sembla— un prodigi indestriable de la facultat del llenguatge.

Són de bon citar, en aquest sentit —per posar ordre i autoritat a les idees— les paraules de Ludwig Wittgenstein en el Tractatus logico-philosophicus (1921): «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.» O, ja dins de casa nostra, les del lucidíssim, eruditíssim, intel·ligentíssim, entretingudíssim i afabilíssim assagista de Sueca, Joan Fuster, que encertava a sentenciar: «Tot depèn de la paraula.» (Consells, proverbis i insolències, 1968, p. 109). I que, així mateix, era capaç de raonar: «No sols la riquesa de pensament d’una persona, sinó també la seva complexitat de matisos sentimentals, depenen del lèxic que domine i dels seus recursos sintàctics. Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua.» (Judicis finals, 1960, p. 32)

Vegem... Per recapitular: tenim que «tot depén de la paraula»; que «els límits del llenguatge determinen el límits del món»; i que «pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua: les nostres llengües». I és precisament en aquest sentit que m’agrada tant de dir allò que «l’ànima és feta de paraules». Tanmateix, recorde que un dia, en una multitudinària convenció de filòlegs al paranimf de la Universitat d’Alacant, el novel·lista Paco Esteve, que va intervenir després de mi en la sabuda roda de parlaments, hi va fer, en aquesta mateixa línia de pensament, un pas endavant tan bonic i enginyós que ja mai no el podré oblidar: «Joan sempre diu que “l’ànima de les persones és feta de paraules”. D’acord. Però... I les paraules? De què són fetes?», va venir a preguntar l’escriptor d’Agres.

Em va semblar genial. Hi insistisc: genial, genial, genial! Perquè la pregunta, en aquell context de filòlegs, es contestava sola i apuntava al cor d’una qüestió nuclear de la cognició i de la vida; una qüestió que, ben mirat, apunta a la mateixa essència de la condició humana. Que de què són fetes les paraules? És evident! Si l’ànima de les persones (i la dels pobles) és feta de paraules, les paraules, al seu torn, són fetes... de l’ànima de les persones (i dels pobles)!

Un altre novel·lista valencià, anterior a Paco Esteve, el senyor Enric Valor i Vives, va voler formular aquesta mateixa idea en un full solt donat a conéixer pel seu fill Enric Valor Hernández, on va mecanoscriure la frase següent: «El pensament i la llengua estan en una relació dialèctica: l’home crea la llengua, i aquesta li determina la “manera de ser”.» Es tracta, al meu parer, d’una sentència que ben mereixeria ser emmarcada al rebedor de qualsevol Facultat de Filologia. Perquè —aquesta és la qüestió que convindria no oblidar mai!— cada paraula de cada llengua del món no és sinó el resultat d’una aventura humana: d’una determinada tradició cultural, col·lectivament protagonitzada i assumida, d’acord amb unes concretes circumstàncies i uns contextos definits. Cada paraula és una penyora de vida; cada signe lingüístic, el resultat i el testimoni d’un avatar en la història de la humanitat. Cada tret fonètic, morfològic, sintàctic i semàntic concentra un pessic de la memòria de l’espècie; cada unitat lèxica i cada constructe de significació constitueixen un patrimoni únic, de valor insubstituïble, en el llarg viatge de la civilitat. Vivim —vivim humanament¸ vull dir— per mor de les paraules. I les paraules, al seu torn, es forgen, existeixen, signifiquen i funcionen a colps de vida compartida. Perquè massa sabem que és precisament la identitat —la identitat diferenciada— d’una certa comunitat humana la que justifica i explica la creació i l’evolució d’un idioma a partir d’una llengua mare, comuna amb altres idiomes. Què, sinó unes identitats diferenciades —unes diferents necessitats expressives i de conceptualització: una diferent manera de viure i veure, comprendre i corprendre, aprendre i aprehendre el món—, va fer que l’evolució del llatí vulgar seguira camins distints envers les diferents llengües romàniques?

Ara bé: a partir d’ací, en la qüestió de la identitat, si transcendim l’àmbit estricte de la llengua i la literatura (de les paraules i de l’art de les paraules), em fa l’efecte que les coses es compliquen, s’enterboleixen, s’embruten, es confonen i tenen perill de corrompre’s —i corrompre’ns!

No vull defugir l’assumpte. Vegem: la idea d’identitat és la que, d’una manera o una altra, ens mena sovint a manipular paraules inflamades, vàcues, petulants, grandiloqüents, enceses, incendiàries; paraules de l’estil de pàtria, fe, país, raça, religió, bandera, nació, himne. Perquè és sobre la base de la noció d’una identitat compartida que no solament construïm la noció d’un nosaltres, sinó també, de seguida, la d’un ells. Ço és: les premisses del cèlebre A por ellos, oooééé! Amb tot el que sabem que això comporta —només cal llegir els llibres d’història— quant a risc d’odi,  violència, sang, bregues, batalles, guerres, cementeris, morts.    

Aquesta hipertròfia dels sentiments identitaris exacerbats —que tots més o menys tenim ara al cap— té l’origen, al meu parer, en un vell i conegut parany de la raó i del llenguatge que el senyor Michael Alexander Kirkwood Halliday va encunyar amb el nom de nominalització, i que ara i ací seria una mica llarg d’explicar. Té a veure —en qualsevol cas— amb la perversió de certs processos d’abstracció lingüisticocognitiva. Per exemple: som capaços d’inventar una paraula abstracta com amor a partir de coses contretes tan belles com el joc de les mans que busquen altres mans, la tendresa d’un bes, les ganes d’abraçar, el sentiment d’una carícia, l’ofrena de la pell nua, etc. I, tanmateix, una volta construïda la idea abstracta d’amor, som capaços de capgirar-la i pervertir-la en una frase tan a les antípodes de tot això com: «La vaig matar per amor!» Igualment —per posar un segon exemple— som capaços d’inferir una abstracció verbal com la que enclou la paraula cultura. Ho fem a partir d’activitats reals i materials tan plaents, nobles, belles i humanes com escriure i llegir, pintar i contemplar quadres; esculpir i admirar escultures; ballar i veure ballar; contar històries i escoltar-les amb embadaliment, etc. Però una volta encunyada la paraula cultura, al marge de la concreció d’aquestes activitats de seguida comencem a parlar de «la importància de la cultura», i «de la necessitat de protegir la cultura», i... I a poc a poc comencem a fer salts i cabrioles dialèctiques en el camp de l’abstracció fins a arribar a arguments suspectes —que no entraré ací a valorar, Déu me’n guard!— com ara: «els bous s’han de protegir i finançar perquè són cultura.» O aquest altre, que òbviament sí que m’apresse a valorar (abans de citar-lo i tot!) com a repugnant, inhumà i frontalment condemnable i combatible: «Cal respectar la tradició de l’ablació de clítoris en tal país perquè és cultura.» La violència, l’assassinat i la mort, en nom de l’amor? El maltractament, la discriminació i la mutilació, en nom de la cultura? 

Alerta, amb els paranys de les abstraccions lingüístiques! I alerta, en general, amb tots els ismes conformats per mitjà de —perdó per l’expressió, però m’és de gran utilitat per a tractar aquesta mena de paranys del llenguatge i la raó— processos de nominalització.

La bona qüestió és que no m’estic de compartir aquesta prevenció contra els perills dels fanatismes, els autoritarismes, els supremacismes, els populismes i tots els altres ismes amb el ja citat pensador valencià, Joan Fuster, que encertava a condemnar explícitament les perversions subjacents de les formes més exacerbades del nacionalisme i el patriotisme: «La condemna d’un egoisme, ¿quan no és feta en nom d’un altre egoisme? (Paral×lel: La condemna d’un nacionalisme, quan no etc., etc.?)»; «Pàtria —també— és guerra: id est, comerç, tant com condecoració i cementiri.»; «No hi hauria “patriotes” si no hagueren d’encarar-se amb uns “patriotes” rivals»; «És bo de sentir-se lligat a una tribu: és una manera de tenir morts, déus i fills sense necessitat d’haver-se’ls de fer un mateix.»; «Bé està tenir una “pàtria”, natural adoptiva o militar: cadascú s’apanya com pot. Però els “patriotismes” ¿no són una hipertròfia?». Etc.

Aquesta hipertròfia dels «patriotismes» —dels patriotismes, dels nacionalismes i de tots els altres identitarismes igualment irracionals i totalitaris— és més difícil quan no ens desadherim del tot de les coses concretes: quan no destriem per complet l’abstracció dels referents tangibles que conformen el dia a dia de les nostres vides; de les realitats mesurables i aprehensibles: de les coses, els fets i les qualitats reals que podem abastar amb els cinc (o sis o set) sentits corporals. Aquesta és la millor vacuna contra la pandèmia dels nacionalismes hipertròfics: el sentit de la realitat. La percepció de la vida a peu de carrer, arran de mar, a tocar de muntanyes, a cor de poble, a frec de carn.

Sempre he pensat, per això, que el passatge en què Carmelina Sánchez-Cutillas parla de la idea de «pàtria» en el seu llibre Matèria de Bretanya, ambientat just en el moment previ de l’esclat de la Guerra Civil, no és sinó l’altra cara de la moneda —una reformulació amb la força de la prosa poètica més excelsa— d’aquestes mateixes idees fusterianes que acabe d’exposar. No m’estic de citar-lo, el passatge en qüestió:

Tots dos partits volien salvar Espanya, salvar-la potser que d’ells mateixos. I mai no es llevaven la paraula «Pàtria» dels llavis. Però llavors, jo vaig prendre consciència del que volia dir aquell mot, perquè abans d’allò la pàtria meua era tota la terra encerclada per l’Aitana i per Bèrnia i per Puigcampana, i tot el semicercle de la mar que tremolava entre la ratlla de l’horitzó i la Serra gelada i el Morro de Toix i el Penyó d’Ifac al més lluny. Ara jo sabia que allò tan entranyable era la meua petita Pàtria, i que la gran, la de tots estava feta de petites; com les magranes, que són fetes de pinyons petits i apretats i de la color de la sang.

Hi subscrit cada paraula, cada lletra, cada punt. Pàtria? Mar, flama, terra, cel! Himnes? Poemes, llibres, versos d’amor! Banderes? Blau de mar, roig de foc, blanc de calç, groc de llum, verd de pi, gris de nit. Nació? Gent, família, casa, poble; festa a la plaça, música als carrers. Identitat? Eu! Seré clar: la meua identitat és la meua llengua. Les meues llengües, si es vol. Les meues paraules. Així ho pense i així ho dic. No reconec cap pàtria sinó la de les paraules —i la de l’art de les paraules, que és la literatura.

Diu el poeta Estellés: «Assumiràs la veu d’un poble / i serà la veu del teu poble, / i seràs, per a sempre, poble...» Em fa l’efecte que assumir la veu d’un poble, al capdavall, no és sinó conéixer i estimar la vida per mor de les paraules: abraçar les serres, la mar, les viles, les ciutats; les plantes, els arbres, la pluja, el cel; les persones estimades: el pare, la mare, el germà, la germana, l’home, la dona, la filla, el fill. Escriure i llegir llibres que entendreixen o enerven, que emocionen o fan pensar, que expliquen, que raonen, que discuteixen, que reflecteixen; que canten i conten la vida —i els seus misteris.   

Vull dir: que la llengua, la literatura —les llengües i les literatures, escrites i orals— són la part de la condició humana que configura, en últim terme, la identitat dels pobles... i de les persones. Amb major o menor consciència, totes i tots som, per això, ciutadans del llenguatge: del llenguatge que ens fa, del llenguatge que ens conforma, del llenguatge que ens estructura i ens fa humans. Per això, una de les delícies majors en la vida d’un filòleg nascut a la «pàtria» de Carmelina Sánchez-Cutillas —«la terra encerclada per l’Aitana i per Bèrnia i per Puigcampana, i tot el semicercle de la mar que tremolava entre la ratlla de l’horitzó i la Serra Gelada i el Morro de Toix i el Penyó d’Ifac al més lluny»— consisteix, justament, a aprendre i recordar, en el Curs de Sociolingüística de la Nucia, una volta a l’any, precisament això: que la identitat —la identitat dels individus i també la identitat de les comunitats humanes— és producte de la llengua i la literatura; i viceversa. Altrament formulat: que l’ànima —la de les persones i la dels pobles— és feta de paraules. I que les paraules i l’art de les paraules, al seu torn, són fetes amb l’ànima de les persones i dels pobles.