A teque-teque

No sé què estava escrivint l’altre dia que em va venir la temptació de fer servir una expressió col·loquial que per a mi sempre ha estat absolutament normal i freqüent per a expressar la idea de ‘ple, complet; que conté el màxim de la capacitat possible’: a teque-teque. A casa, entre els amics i en les ajuntades familiars sempre l’hem feta servir, tal locució adverbial, per a expressar que una cosa o un espai s’ha omplit fins al caramull, de manera que ja no cap res més ni ningú més: «Mare de Déu! La plaça estava a teque-teque!»; «La séquia venia a teque-teque!»; «El poliesportiu estava a teque-teque»; «Portàvem el maleter del cotxe a teque-teque!». Són expressions —hi insistisc— que podria fer servir amb la més absoluta de les normalitats: que, de fet, faig servir adesiara de la manera més natural i espontània. Per això, escrivint sobre no sé quin assumpte, per a indicar que un cert espai estava completament ple, omplert, curull, saturat, atapeït, desbordat —ple com mig almud a cormull, ple com un ou o ple com una botifarra, que se’n diu, també— em va vindre la temptació de fer servir aquesta sonora i onomatopeica expressió popular: a teque-teque. Però clar: en vaig voler consultar abans la productivitat, la solució gràfica i el caràcter normatiu. I és ací on va començar la sorpresa...

«Ostres!», em vaig exclamar en veu alta, tot sol, davant la pantalla, com si no estiguera bo del cap. En qüestió de segons vaig passar de l’estranyament al desconcert, i del desconcert a l’estupor i l’estupefacció: ni l’expressió a teque-teque ni tampoc la seua versió simplificada amb el mateix sentit, a teque, també d’ús comú per a mi, no apareixien en cap diccionari. Cap! No solament no es trobaven en els diccionaris normatius (el Diccionari de la llengua Catalana de l’IEC i el Diccionari normatiu valencià de l’AVL), sinó que no tenien, tampoc, cap referència en el monumental Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll. I una cosa encara més grossa: tampoc no resultava localitzable en cap corpus textual informatitzat, ni tenia cap ocurrència —cap ni una!— en l’enorme magma de textos que és capaç de processar el fabulós cercador d’Internet que és sant Google.

Però com que els camins de la curiositat són imprevisibles, la consulta en Google d’aquesta expressió per a mi íntima, a teque-teque, m’ha portat a saber —quines coses!— que al Japó existeix una llegenda urbana coneguda amb aquest mateix i idèntic nom onomatopeic: Teke Teke o Teketeke. No té absolutament res a veure, per descomptat, aquesta llegenda japonesa amb la meua expressió domèstica a teque-teque. Però ni l’atzar ni la tafaneria —com els capricis del coneixement— no se’n saben de límits, raons ni restriccions. I d’una curiositat inopinadament he passat a l’altra: què és això del Teke Teke en la cultura popular contemporània del Japó?

Una ràpida consulta a la Wikipèdia me’n satisfà de seguida les ganes de saber: el Teke Teke és un esperit maligne i venjatiu, que no té cintura ni cames, sinó només cap, braços i tors. Es desplaça, per això, arrossegant-se amb els braços o els colzes, de manera que el soroll que hi produeix el fregament amb la superfície és el que li dona nom. I fa certament feredat, aquest fantasma: perquè si el Teke Teke troba una víctima solitària enmig de la nit, sense dir paraula, només perquè sí, l’ataca impietosament i —poca broma!— el secciona per la meitat a l’alçada del tronc amb un colp sec de faç o de dalla.

I és que, segons aquesta llegenda contemporània japonesa, el Teke Teke no és sinó el fantasma d’una adolescent que va morir tràgicament en una estació de tren com a conseqüència de les bromes que li infringien tres mals companys seus. Sembla que patia això que ara en diríem assetjament escolar, aquella pobra xica. I es conta que la jove, un dia, mentre esperava el tren a l’andana d’una estació amb la mirada perduda, va patir una fatal desgràcia perquè als tres companys que tothora la importunaven se’ls en va anar la mà amb una broma pesada: li van posar una cigala viva sobre el muscle, i l’adolescent, fugint-ne, va caure sobre les vies just en el moment que passava un tren d’alta velocitat, que la va partir en dos. Els tres companys, davant d’aquell terrible accident, van acordar no contar-li mai la veritat a ningú i fer córrer la versió que aquella xicota tan rara, solitària i depressiva devia haver-se llançat a les vies del tren seguint un instint suïcida.

Però una nit, la reencarnació d’aquella jove morta en un cos sense cames i amb els budells xorrant de cintura cap avall va tornar a la mateixa estació per venjar l’assetjament, la mort i la difamació. I amb una falç, esgrimint-hi una força sobrehumana, es va disposar a tallar per la mitat el cos dels tres amics malvats: per deixar-los partits per la meitat igual com ella. I conten i diuen i diuen i conten que des d’aleshores el fantasma Teke Teke vaga pels voltants de les estacions de tren del Japó, arrossegant amb les mans la part superior del cos, amb les vísceres regalimant per baix —«teque-teque, teque-teque, teque-teque...»—, buscant noves víctimes per a completar la venjança. Fins i tot, diuen que una volta Teke Teke es va aparéixer a un jove estudiant en una finestra, sostenint-se amb els colzes sobre l’ampit. Li va somriure, suggeridora. I aquest li va tornar el somriure, jugant amb innocència el vell joc de la seducció. Però quan el xic li va voler donar conversa, Teke Teke va saltar i va evidenciar que li faltava la part inferior del cos. Ell, naturalment, es va espantar, va fer un crit i en va voler fugir cametes valeu-me. Però ja era tard: la jove es va abalançar sobre ell i el va partir per la meitat —cames cul i malucs, ací; tronc, braços i cap allà— amb un colp horitzontal, sec i precís, de la seua esmolada falç.

Tot açò del temible fantasma Teke Teke del Japó —que ha inspirat diferents pel·lícules de terror, i alguns còmics i mangues— no té, òbviament, absolutament res a veure (més enllà de la coincidència fonètica i un evident origen onomatopeic) amb l’expressió valenciana que m’ha cridat l’atenció aquesta setmana: a teque-teque: «Maria Santíssima! Altea enguany, a l’estiu, estava a teque-teque! El carrer Major semblava un riu de gent: no hi cabia ni una agulla! Bars, i començos, i terrasses, i restaurants... Tot estava a teque-teque!» He preguntat a familiars, amics, coneguts i saludats si coneixien l’expressió, i tots m’han respost afirmativament: «Clar que sí! Això s’ha dit sempre... “El camió anava a teque” o “L’autobús anava a teque-teque”» Com podia ser que no n’hi haguera constància en cap diccionari, ni cap rastre escrit en els corpus informatitzats ni a ca Internet?

Per a calmar el desfici que se’m revela en aquesta mena de casos, el meu erudit de referència és sempre l’estimat amic i admirat col·lega Vicent Beltran. Ahir mateix li vaig enviar per WhatsApp un àudio amb la corresponent consulta, i en un tres i no res es veu que ja havia executat una primera enquesta dialectològica pels pobles del voltant del meu: «Joan, això que em comentes que dieu a Altea, a teque-teque, no es coneix ni a la Nucia, ni a Polop, ni a Callosa, ni a l’Alfàs, ni a Bolulla, ni a Tàrbena... Té pinta de ser un localisme.»

Això, naturalment, ho explicaria tot: si l’expressió és un endemisme que només fem servir a Altea, és lògic i comprensible que no aparega ni en els diccionaris normatius, ni en els diccionaris generals, ni en els corpus informatitzats de textos històrics, ni en Google, ni en cap altre lloc. Però ara la qüestió seria: per què és només a Altea que es fa servir aquesta locució? Resulta un misteri difícil de desentranyar. Però posats a especular amb una mica de sentit de l’humor, podríem deduir que les alteanes i els alteans disposàvem d’aquest recurs expressiu en cartera perquè intuíem que arribaria el dia en què l’èxit del turisme seria tan rotund i multitudinari que necessitaríem poder dir: «Tu no saps com estava Altea a l’estiu! Estava... a teque-teque!»

De la mateixa manera, potser els camins de la tafaneria i de l’atzar m’han portat a conèixer la llegenda contemporània japonesa del Teke Teke: per a millor comprendre que les males bromes, les ridiculitzacions, els menyspreus i les burles poden tenir, prompte o tard, efectes terribles, monstruosos, horripilants. Com els tres companys enjogassats i cruels de la jove adolescent protagonista, totes i tots hem assetjat amb reincidència, durant anys, per un costat l’equilibri climàtic; i, per l’altre, el respecte a la diversitat. En una juguesca temerària, irresponsable i de resultats macabres, hem volgut jugar a furgar l’orella i parasitar (cadascú amb les seues cigales totalitàries) tant l’equilibri mediambiental del planeta com els principis més elementals de la convivència entre diferents. I en un front i en l’altre hem generat veritables monstres. Ara el Teke Teke se’ns rebel·la. I ens descobrim dolorosament partits per la meitat —estupefactes per la imatge dels propis budells sagnant i xorrant!—, amb la incontrolable i supurant ferida del canvi climàtic global, i amb el no menys traumàtic esgarrament de la carn de la civilitat a Ucraïna o Israel.

I ara, mentre ens anem arrossegant amb els colzes pels camins dubtosos de la vida, potser faríem bé d’admetre que, amb l’excepció privilegiada del paradís d’Altea, tenim un horitzó immediat farcit de problemes. Ple fins al caramull d’envits, desafiaments i requestes. Replert d’adversitats, amenaces i peripècies.  A teque-teque de reptes, desafius i quimeres.