—No fallis enguany tampoc, Joan, per favor. Envia’ns la felicitació de Nadal, eh? L’espero!
Feia mitja eternitat —i quasi una pandèmia— que no coincidia amb l’amic Josep Temporal i Oleart. Em vaig retrobar amb ell a Girona, el mes passat, en les jornades anuals del Grup d’Estudis Etnopoètics. I, impensadament, en el dinar de cloenda de les jornades, me’n va fer el comentari.
—No, Josep. Faré per no fallar. Ja saps que ho tinc com una litúrgia, això de felicitar les amistats per Nadal. No sé quants anys fa que l’envie, la felicitació!
—Sí. La rep cada any. I ja et dic: l’espero.
Josep Temporal és un home savi. Un erudit. De més a més: un home sensible, tendre, emotiu. Una bellíssima persona: això que en diuen un tros de pa. Com tots els especialistes en etnopoètica d’una certa edat, havia conegut, tractat, llegit, apreciat, admirat i estimat el mestratge del professor Josep Maria Pujol i Sanmartí: un veritable referent en la matèria de qui havíem estat parlant tot just un moment abans.
—Vols que et conte una cosa molt especial que em passa cada any quan envie el text amb la felicitació de Nadal?
—Conta, conta, Joan.
—Doncs mira: resulta que, des de fa un fum de temps, utilitze unes mateixes llistes de distribució per a enviar les felicitacions de Nadal a amics, coneguts i saludats.
—Clar...
—I l’any que va faltar Josep Maria, sense adonar-me, vaig enviar també el text nadalenc a la seua adreça de correu. I em va contestar Montse, la seua dona, que encara li gestionava el correu.
—Ostres!
—I Montse em va venir a dir, en aquell correu seu de resposta: «Per favor, Joan: no deixes d’enviar mai la teua felicitació de Nadal a aquest correu del Josep Maria. Em fa bé saber que li escrius. Hi tinc deler. Em fa companyia.» I des d’aquell Nadal de 2012 li continue enviant la felicitació al Josep Maria Pujol, cada any: però no ja per error, sinó amb tota la intenció del món. I cada any, també, sense falta, Montse me’l contesta en el seu nom amb unes paraules exquisides d’agraïment i de reciprocitat en els bons desitjos. Per això, quan faig l’enviament del missatge al compte de correu de Josep Maria, tinc una sensació molt especial: perquè és tant com desitjar que l’esperit del Nadal —tot allò de la felicitat, i la il·lusió, i la bona voluntat, etc.— puga arribar ençà i enllà de l’abisme de la mort: al mateix Josep Maria, per mitjà de la Montse.
No m’ho esperava, la veritat. Però el fet va ser que, en explicar-li aquesta privilegiada complicitat establerta amb la senyora Montserrat Planas amb motiu de la felicitació nadalenca, a l’amic Josep Temporal se li van omplir inopinadament els ulls d’aigua.
—Perdona, Joan. M’he emocionat.
Instintivament, vaig canviar de tema. I la conversa va prosseguir de seguida per uns altres viaranys, molt més prosaics. Però per al meu fur intern vaig pensar: «Fora bonic que li arribara a Montse, d’alguna manera, la inefable tendresa d’aquest precís instant.» I mentalment vaig decidir, per això, que la felicitació d’enguany havia de tractar, sí o sí, sobre aquesta estranya emoció compartida, a propòsit de la memòria de l’enyorat Josep Maria Pujol, el passat 13 de novembre, al restaurant Draps de Girona, amb l’amic Josep Temporal: perquè, volent o no volent, un tal gest demostra que el Nadal ens fa, a totes i a tots, una mica més humans i sensibles, més permeables a l’amor i la solidaritat, més proclius a l’afectivitat i la tendresa. I que només per això ja val molt la pena celebrar les festes —i l’esperit— del Nadal: amb la litúrgia dels compliments, els bons desitjos i la quimera de la felicitat.
Ergo... Pau, bellesa, prosperitat, alegria, salut i amistat. I per molts anys més que ens puguem felicitar. «Bon Nadal.»