Bon Nadal

Torna Nadal. Torna la litúrgia de les felicitacions. Tornen els dinars i els sopars agermanats. Tornen les reunions familiars. A Alcoi tornen el Tirisiti, i els Pastorets; i el Ban Reial, i la Burreta; i el Campament del Preventori, i la Cavalcada dels Reis Mags. A Ibi tornen les festes d’Hivern. Cantó tornarà a cavalcar pels carrers del centre d’Elx. A Agost tornaran les Danses al Rei Moro i la Serenata a la Reina Mora. Tornaran a cremar atxes, aixames, fatxos i xameles: a Elx, Xixona, Penàguila, Tibi, la Torre de les Maçanes, Relleu, Onil, el Carxe, Elda, Petrer, Palmera, Xàtiva... I pertot arreu circulen ja els sabuts desitjos de pau, salut i amistat: «Bones vacances!», «Bones festes!», «Bon Nadal!»

Torna també aquell vell i inefable sentiment de l’enyor pels Nadals passats; i l’inextricable nostàlgia pel misteri dels anys, i les persones, i els afectes, i els instants eterns que no podran tornar. Potser precisament per això, torna la tendresa, la cordialitat, l’empatia: l’anhel de la bona voluntat. I torna, indefectiblement, la memòria dels morts: dels nostres morts —que per Nadal són més vius i més presents, i fan més buit que en cap altra època de l’any.

Torna Nadal. I torna l’olor de l’anís dels pastissos de moniato. I les cistelletes amb panses, i figues seques, i dàtils, i anous. I massapans, i polvorons; i rosegons, i carquinyols; i confits, i peladilles; i pastissets d’ametla, i xocolate, i tota classe de torrons. Torna el putxero amb pilotes —també dites farcedures o tarongetes, segons on. Tornen les carxofes torrades, els corfolls de ceba amb anxova i oli, i els calamars farcits de la nit de Nadal.

Torna el concert de la Filharmònica a Altea. Torna la veu dels xiquets que canten: «Ja s’acosta Nadal i es fa llarga la nit...» O bé: «El dia Nadal fa el dia curtet...» O encara: «Al Jesús que ha nascut, per a fer-nos millors, en un pobre portal...» I, naturalment, pels carrers dels pobles torna l’olor de la llenya encesa, i de la terra humida, i del forn que cou pa. I també hi tornen les flames d’un foc domèstic i amable que dansa melangiosament a la cuina en terra: talment com dansen, potser, esperit endins, les flames dels nostres somnis pendents d’acomplir.

Torna també el record de la mare, rient i cantant; les mans de la iaia —la pell rugosa, els dits sarmentosos, els nucs pronunciats; eels ulls de l’altra iaia, menuts, beatífics, serens —amb una llum antiga, atàvica i encalmada, de conformada bondat. Torna igualment el record remot i confús dels iaios: la brusa negra, els cabells blancs, els pantalons de tela, les floretes grogues de l’agret al bancal; la sang al cap quan, pujant pel marge de la séquia, va caure aquell bac perquè ja no hi podia pujar; un passeig d’infantesa agafat de la mà; aquell cotxet marró de pedals que em va regalar...

Torna. Torna Nadal. Torna el silenci de l’hivern. I torna la pregunta de sempre: com és que el dia de Nadal se celebra el 25 de desembre —«fum, fum, fum»—, si el solsticité lloc, en realitat,  entre el 20 i el 23? Enguany, per exemple, serà precisament aquesta nit, la del 21 al 22, la més curta de l’any. I encetarem nou hivern aquesta pròxima matinada: a les 5:19 h, exactament. Per què celebrem la Nativitat, en canvi, el dia 25? Com és que hi ha tres, quatre o cinc dies de diferència, segons l’any, entre el solstici real i el dia de Nadal?

Diuen els qui ho saben i ho entenen que és perquè al principi del calendari julià el solstici d’hivern venia a caure el 25 de desembre. I que s’hi va quedar fixada la festivitat de Nadal, a pesar que el solstici, amb els successius canvis i retocs del calendari, va quedar ubicat uns pocs dies abans.

Segurament és veritat. I l’anècdota testimonia que la celebració de Nadal és cosa que ve de lluny: de molt abans que ens arribara la globalització dels arbres decorats, les garlandes daurades, els pares noels, els trineus voladors, el ren Rudolph i els elfs verdejants. Perquè, encara que no ho poguem creure, Nadal —la celebració de Nadal— és anterior, fins i tot, al White Christmas d’Irving Berlin, cantat per Bing Crosby; i al molt il·luminat avet noruec del Rockefeller Center de Nova York.

Tanmateix, m’agradaria pensar que la confusió de dates entre el solstici real i la celebració de Nadal no és potser un error complet i total. I que, any rere any, l’esperit nadalenc continua coincidint, amb astronòmica precisió, amb la fita còsmica del solstici d’hivern. Perquè, enamorat confés com soc del divendres de les coses, amb els anys comence a intuir que Nadal, com la felicitat, és més una il·lusió o un pressentiment que no una certesa: més una disposició o una actitud que no una positivitat. I, precisament per això, trobe que l’esperit de Nadal es manifesta amb especial veracitat quan, acabades les classes i els compromisos laborals, comencem a finiquitar rutines i comencem a desitjar-nos, els uns als altres, els sabuts desitjos de pau, salut i amistat. I això és cosa que passa just en aquests dies previnents, en què els astres completen el canvi d’estació de la tardor a l’hivern.

Torna Nadal. Torna la litúrgia de les felicitacions. Vull dir: un any més torna, coincidint amb el solstici, el bellíssim luxe de dir i desitjar a amics, coneguts i estimats aquelles dos velles, curtes, prematures, senzilles i atàviques paraules que escalfen el cor quan s’enceta l’hivern. «Bon Nadal.»