Com si fórem infants

El professor de matemàtiques tenia el costum de felicitar el Nadal a una enorme quantitat d’amics, coneguts i saludats. Havia aprés la litúrgia dels bons desitjos nadalencs dels seus pares, quan era menut i observava des dels seus ulls d’infant que, any rere any, en apropar-se Nadal, els pares treien d’un calaix de l’escriptori la llibreteta negra amb les adreces postals de les amistats distanciades i es dedicaven durant hores a emplenar quartilles i més quartilles amb frases farcides de paraules boniques: «desitjos de pau, amor i felicitat»; «auguris de salut, tendresa i prosperitat»; «delers de família, alegria i amistat». I quan les tenien ja totes ben redactades a mà, les felicitacions nadalenques, les posaven dins dels corresponents sobres, amb les adreces prèviament consignades —la majoria, en sobres blancs normals; altres, en canvi, en sobres de correu per avió, rivetejats amb marques blaves i roges— i les portaven a Correus.

El professor, no. El professor de matemàtiques havia aprés a enviar les seues felicitacions nadalenques digitalment tot just quan els ordinadors connectats a Internet van començar a canviar la realitat de les coses i, sent ell encara molt jove, la universitat on treballava li havia facilitat un compte de correu electrònic. D’això en podria fer ben bé vint-i-cinc o trenta anys. Tota una vida. I a pesar de la sua pobra vocació literària —sentia per l’escriptura un horror exagerat— mai, mai, mai no havia deixat de trametre a les seues amistats, ni que fora per mitjà d’un simple correu electrònic, un escrit o un altre de felicitació amb els sabuts bons desitjos a què invita el Nadal.

Però havia arribat un moment en què el professor sentia sobre les pròpies espatles la fatiga dels anys i l’efecte erosiu de les successives pèrdues de què és feta la vida. Feia temps que ell ja no era aquell jove impetuós que semblava que anava a menjar-se el món. I volent-ho o sense voler-ho, secretament començava a comptar ja per a si mateix els poquíssims anys que li restaven per a jubilar-se. Sentia desgana per coses que abans el fascinaven. Havia perdut el geni. Se sentia apagat. El caràcter se li començava a fer mandrós, dens, meandriforme. Era un fet: a poc a poc s’anava convertint en un vell. I aquell any, fins i tot, li havia passat pel cap la idea de deixar d’enviar les sabudes felicitacions de Nadal, que segurament ja ningú no esperava.

«Va deixa’t estar de cabòries i posa’t a escriure!», es va dir a si mateix, no obstant això, un parell de dies abans del Dia de Nadal. Acabava d’obrir un document en blanc en el processador de textos i es disposava a redactar, un any més, la seua clàssica felicitació de Nadal. I sense tenir massa clar on el podria portar el corrent del discurs, va començar a teclejar l’ordinador. I, amb la mateixa prosa asèptica, avorrida, racional —una mica peluda— amb què solia redactar els articles científics, va començar a escriure:

«Hi ha qui diu que la infantesa no és una edat, sinó una actitud; una manera de sentir les coses. I potser és veritat. Ningú no podria discutir una tal consideració: ni per a ratificar-la o ni per a refutar-la. Perquè la condició humana és feta de manera que, amb independència de la edat, si ho desitgem amb la intensitat suficient, resulta possible la il·lusió que el temps és mentida i que, per un breu instant, no depén sinó de nosaltres mateixos la facultat de tornar a sentir-nos xiquets. Aquest, precisament, és el prodigi principal de l’esperit del Nadal: que ens reblaneix els sentits, ens fa especialment permeables als valors essencials de la vida i ens invita a mirar-nos el món com si novament fórem xiquets...»

Mentre el vell professor de matemàtiques escrivia la seua felicitació de Nadal en la solitud del seu despatx de la Facultat, es va començar a sentir una mica torbat. Com podia ser? Tenia la sensació que el terra trontollava una mica. I tot d’una li havia fet l’efecte que des d’algun racó del despatx li arribava una flaire com d’anís: una olor que li evocava les mans de la mare i de la iaia pastant els pastissos de moniato amb que sempre s’encetava a casa la dimensió culinària de les festes de Nadal. I no solament això: entremesclat amb l’olor d’anís, li va semblar també que podia ensumar perfectament, en aquell precís moment, l’olor del carbó encés i les castanyes torrades que en la seua joventut surava pels carrers d’Alacant a les envistes del Nadal, en els seus ja remots anys d’estudiant universitari, quan la felicitat tenia forma de passeig distés i lliure pel centre de la ciutat una vegada completades les classes i amb la perspectiva imminent del feliç retorn a la casa.

«Açò en vol de mans!», es va dir internament, una mica inquiet, el professor de matemàtiques, perfectament conscient que aquella exclamació que acabava de proferir era heretada del pare, al si de la família. Marejat com estava, va continuar sentint una rere l’altra més i més olors oblidades que li remenaven les entranyes de la membrança: l’olor de la terra humida, després de la pluja, pels carrer del centre antic del seu poble; l’olor de carxofes torrades a la brasa de la llar familiar; l’olor del putxero amb pilotes del dia de Nadal amb tota la família joiosament reunida; l’olor dels llicsons acabats de collir al bancalet de davant de casa, degudament aclarits sobre el banc de la cuina per a «l’ensalada, ben salada i ben oliada»; l’olor de la pericana que havia portat la iaia d’Alcoi per a enriquir la festa culinària pel cantó dels aperitius; l’olor animal i tèbia de la pell de les burretes d’Alcoi baixant pel carrer Sant Nicolau el dia del Ban Reial, quan les xiquetes i els xiquets tiren les cartes als Reis Mags; l’olor del molinet roig amb què la iaia d’Altea molia la malta del seu estimat succedani de café amb llet per a desdejunar; l’olor de fusta d’olivera antiga que feien les peces de la loteria que la iaia guardava al moble de davall de la televisió, en una bosseta de tela vellíssima, amb quadrets grisos, blancs i negres; l’olor del codonyat de la Senyora Pepita; la dolça olor dels dàtils, de les nous, de les figues seques, de les panses, dels torrons...

La successió d’olors, no sabia si imaginades o si realment sentides, va fer que el professor de matemàtiques començara a sentir-se una mica confús, desorientat, marejat. I just en el moment que havia acabat d’escriure l’última expressió comparativa, «com si novament fórem xiquets», va deixar de teclejar l’ordinador i va alçar una mica la vista: perquè va notar que una sensació estranya li feia rodar el cap, li emboirava la percepció i li anava omplint els ulls d’aigua. Se li va estremir el cos, des dels peus fins als cabells, i va començar a tremolar. Amb les mans es va tapar la cara. I entre els dits de la mà, sense saber ben bé com sí o com no, li va semblar que, filtrada per l’aigua dels ulls, en la llum de la pantalla del despatx les lletres que havia acabat de teclejar amb l’ordinador prenien formes, colors, moviments, i conformaven una imatge difusa, borrosa, imprecisa: com les imatges que s’entreveuen a través d’un vidre dens i translúcid, o com els reflexos incerts que s’endevinen sobre la superfície d’un espill entelat pel baf.

Definitivament desconcertat per la inesperada pèrdua de control de la realitat, el vell professor de matemàtiques es va sentir fràgil i va trencar a plorar com una criatura. Per fi, se li va alliberar entre els dits de la mà i les galtes tota l’aigua que a poc a poc s’havia estat condensant als ulls. I va ser just en aquell moment del trencament del plor quan, en la solitud del despatx a la Facultat, els colors, i les formes i els moviments de la pantalla de l’ordinador va fer l’efecte que prenien un sentit. Perquè enmig de la commoció, li va semblar entreveure en un primer moment la seua pròpia imatge, reflectida en el vidre. Però no: després, a poc a poc, es va adonar que aquella imatge entrevista era i no era la d’ell mateix. Perquè en realitat el que s’hi intuïa en la pantalla era la imatge del xiquet que ell havia sigut cinquanta anys enrere! Sí: era ell, amb cinc o sis anys, assegut al costat dels pares —exultants, riallers, joveníssims—, mentre aquests acabaven d’enllestir les quartilles i els sobres (la majoria, blancs; altres, de correu per avio, amb ribets de marques blaves i roges) de les seues litúrgiques felicitacions de Nadal.

Amb les mans encara mullades de llàgrimes, el vell professor va fer un bes sentit i tendre i va provar d’enviar-lo als seus pares joves, i també al xiquet que ell va ser, a l’altre costat del vidre de la pantalla. Però ja era tard. Perquè així que havia separat les mans de la cara, les formes, els colors i els moviments s’havien desfet i havien desaparegut com en un encanteri. El despatx, immediatament, havia tornat a l’asèptica normalitat de sempre: sense olors, ni marejos, ni tremolors, ni cabòries. El professor de matemàtiques va respirar profundament i va provar de refer-se. Amb un mocador es va eixugar les galtes i les mans. Va sospirar, entretalladament. I va reprendre, per fi, la redacció del text de la felicitació nadalenca, amb la mateixa discutible diligència amb què sempre ventilava els seus articles científics:

«Sí: com si novament poguérem ser xiquets; com si poguérem disposar d’una nova oportunitat per a aprendre el món; com si fora possible la innocència. Com si encara ara fora pertinent i lícit formular desitjos de pau, d’amor i felicitat; auguris de salut, tendresa i prosperitat; delers de família, alegria i amistat. Permeteu-me, per això, que un any més us desitge allò de “bon Nadal i feliç any Nou”. I que enguany ho faça apel·lant precisament a aquest esperit inefable del Nadal que ens commina a riure, plorar, besar, abraçar, recordar, enyorar, estimar, pensar, valorar i celebrar la vida com si fórem xiquets».

El professor de matemàtiques va retallar i enganxar el seu escrit en el correu electrònic, prèviament preparat amb la corresponent llista de distribució. Va enviar el missatge. Va desconnectar l’ordinador. Es va enfundar l’abric. Va agafar amb una mà el maletí i amb l’altra mà va apagar la llum del despatx. En haver baixat l’escala, va saludar la conserge: «Bon Nadal.» «Bon Nadal.» Va caminar entre el fred, el silenci i la foscor, en direcció a pàrquing, entremig de la fullaraca caiguda dels arbres. A casa devien estar esperant-lo amb un foc encés. I, inopinadament, només perquè sí, es va sentir íntimament feliç: tant que no hauria sabut dir si tenia ja cinquanta-cinc anys, o si n’eren només cinc.

Eren, exactament, les vuit i vint-i-dos minuts de la nit.