Benidorm, municipi no turístic

Sense ànim de fer una classe sobre lògica proposicional, en aquesta disciplina s’entén que una contradicció –una contradictio, que com a llatinada sempre queda més professional-, és una incompatibilitat entre dues proposicions que, a més, pot ser demostrada mitjançant una taula de veritat, amb una fòrmula que resulta falsa per a qualsevol interpretació, per a qualsevol assignació de valors, dins de la taula, que es faça a les seues fòrmules atòmiques.

Posem per cas: "Benidorm supera els 11'7 milions de pernoctacions hoteleres el 2016" i "Benidorm no és municipi turístic". El darrer Wittgenstein ens diria que hem comés una errada amb el llenguatge natural en la formulació de la segona proposició, i que a més –en una clucada d’ull amb el Wittgenstein primer- no hem estat exactes, ja que "municipi turístic" hauria d’haver estat resaltat –cursiva, cometes, etc.- , ja que la fòrmula exacta per a ser una contradicció hauria de contenir l’apòcope "un" que convertiria en indefinit el concepte, no la singularitat de un títol: "Benidorm no és un municipi turístic".

Però si ens atenem al pensament del darrer Wittgenstein, el que ja no sentència, però defensa amb vehemència que no existeix un únic llenguatge, sinò tantes formes de llenguatge com formes de vida, i entenem forma de vida no en el sentit natural, sinò social, cada societat, cada estracte d’ella dóna lloc a un seu joc del llenguatge, amb les seues regles i objectius propis. I segons les convencions del llenguatge natural, una ciutat amb una població censada que volta els 69.000 habitants, amb una densitat aproximada de 1730,51 hab./km², però amb una població flotant que sobrepassa els 150.000, estable gairebé tot l’any, tot i que amb un pic evident els mesos d’estiu que la pot fer arribar als 400.000 –calculeu vosaltres mateixos la proporció de la densitat-, el conflicte laboral més destacat de la qual en els darrers temps és la precarietat de les Kellys (cambreres d’apartament que van adoptar aquest nom d’un popular joc de paraules que diu "la Kelly, la que limpia"), una ciutat amb aquestes característiques, en llenguatge natural, és una ciutat turística.

Però resulta que la llei és més wittgensteiniana que el propi Wittgenstein, i posa com a condició imprescindible per a la declaració de municipi turístic, segons l’establert en el "Real Decreto Legislativo 2/2004, de 5 de marzo, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley Reguladora de las Haciendas Locales", que s’acompleixen dues condicions:

a) Tenir una població de dret superior als 20.000 habitants.

b) Que el nombre d’habitatges de segona residència supere el nombre d’habitatges principals, d’acord amb el darrer Cens d’Edificis i Habitatges.

De les places hoteleres i semblants no en diu res, el que fa pensar, molt wittgensteinianament –del primer- que si anem de viatge i ens allotgem en un hotel, en puritat no estem fent turisme.

I el canvi entre ser o no ser municipi turístic no és un senzill sofisme lingüístic, un jo tinc el títol i tu no, un cartellet, una placa o un document. Estem parlant de dinerets, dels dinerets provinents de la cesió d’impostos que estableix aquella llei als municipis declarats com a tals: "A cadascun dels municipis turístics se’ls cedirà el 2,0454 per cent dels rendiments que no hagen estat objecte de cesió a les Comunitats Autònomes pels Impostos sobre Hidrocarburs i sobre les Tasques del Tabac".

I, tot i que cada vegada es fuma menys, i les polítiques mediambientals redueixen l’ús dels hidrocarburs… pasta, el que es diu pasta, li vindria molt bé a les arques de la que és un dels paradigmes del turisme contemporani.

Juristes a banda, tot és una qüestió de voluntat, de fer un afegitó a la redacció de llei, no es tracta d’acceptar la realitat del polp com a animal de companyia. Es tracta de que si "pareix un ànec, neda com un ànec i gralla com un ànec, doncs probablement serà un ànec", encara que li diem pato.