Arthur Cravan: La llegenda del poeta boxejador

VALÈNCIA. Potser amb una cronologia. En 1887 naix a Lausana, Suïssa, el segon fill d’Otho Lloyd i Clara Hutchinson. L’anomenen Fabian Avenarius Lloyd. Després del naixement de Fabian, Otho abandona la dona i els fills. En paral·lel, en 1895, instigat pel seu amant Alfred Douglas, Oscar Wilde denúncia per calúmnies el marqués de Queensberry, pare d’Alfred. Wilde és posteriorment declarat culpable de “sodomia i greu indecència” i condemnat a dos anys de treballs forçats. La seua esposa, Constance Lloyd, germana d’Otho Lloyd, fuig de l’escàndol a Suïssa amb la seua cunyada i nebots. En 1897 Oscar Wilde ix de la presó. Eixa mateixa nit salpa cap a França. No torna mai al Regne Unit. Aquell any Fabian Avenarius Lloyd comença l’escola. És expulsat als dos mesos. En 1900 mor a París Oscar Wilde, mentres a Suïssa Fabian, amb 13 anys, és internat en l’Institut Schmidt de Sankt Gallen. Amb el seu físic enorme, comença a aficionar-se a l’esport. Aprén francés i alemany.

En 1903 Fabian continua els seus estudis en un internat de Worthing, a Anglaterra. Només el futbol aconseguix motivar-lo. És expulsat per colpejar un professor. “M’alegra enormement desfer-me de tu, però m’agrades més que qualsevol altre alumne que haja tingut”, li diu el director. Passa un temps a Lausana amb el seu cosí Vyvyan Wilde, fill de Constance Lloyd i Oscar Wilde. És ací on Fabian comença a interessar-se per la figura de son tio. En 1905, amb 18 anys, passa un temps a Birmingham per a iniciar una carrera professional, però el poeta que du a l’interior s’obri pas: “Vull crear noves imatges i no copiar o canviar servilment els pensaments brillants de certs autors”. En 1906 Fabian s’embarca en un vaixell de càrrega: vol vore món, però la vida a les calderes tampoc és per a ell. Abandona en fer escala a Austràlia i amb treballs de tota classe, de cambrer a encantador de serps, es finança una travessia per Japó i Amèrica fins a Europa.

Fabian es convertix en Arthur

En 1907 figura en la llista de passatgers del SS Kaiser Wilhelm der Grosse, amb destí a Nova York. “El ritme de l’oceà bressola els transatlàntics. I en l’aire on els gasos ballen com a trompes, mentres xiula el ràpid heroic que arriba a l’Havre, s’acosten com a óssos, els mariners atlètics”. Travessa els Estats Units abans de tornar a Suïssa. En setembre apareix a Berlín, on freqüenta els bordells, més barats que una habitació d’hotel. Treballa de xofer i li acaben encarregant l’automòbil del kàiser. El vehicle acaba en una rasa. Després de passejar-se per Unter den Linden amb quatre prostitutes sobre els muscles, la ciutat el convida a anar-se’n: “Berlín no es un circ”. Torna a Lausana. “Quina necessitat tens de viatjar?”, li diu sa mare. “Vols escriure? Doncs per què no t’assentes i escrius?”.

En 1909 Fabian es trasllada al París de les avantguardes. La ciutat viu una febra per la boxa: “Quan van aparéixer els boxejadors ianquis el deliri va arribar al cim i es va convertir en tot un clixé. París els idolatra i amb raó”. Fabian se suma a la moda i després d’unes setmanes d’entrenament participa en dos campionats amateur, en els quals venç sense a penes necessitat de posar-se els guants: “Fabian Lloyd va triomfar en la divisió de pes pesat sense boxejar, la qual cosa va ser doblement desafortunada i certament poc inspiradora per a ell i per a nosaltres, que desitjaríem poder avaluar degudament la seua habilitat veient-lo boxejar”. És llavors quan adopta el nom amb què es convertirà en llegenda: Arthur Cravan.

En 1912 la premsa parisenca anuncia la publicació d’una nova revista, Maintenant, “Ara”, una révue littéraire que Cravan, únic editor i contribuïdor, utilitza com a plataforma per a épater l’escena cultural de la ciutat: “Escric per a fer enutjar els meus col·legues; per a que parlen de mi i per a intentar fer-me un nom. Si cite un muntó de gent, només és per malícia i perquè és l’única manera de vendre la revista”. A l’any següent la premsa de mig món es fa eco de l’article “Oscar Wilde est vivant!”, en què Cravan relata una –fictícia– trobada amb son tio. The Washington Herald anuncia en la seua primera plana que: “Oscar Wilde està viu i a París, segons afirma un nebot. Ha oferit apostar 10.000 francs a que Wilde es troba viu i que el taüt del cementeri de Bagneux no conté més que lloses, cotó i un gran pot de vidre que, al seu torn, conté un manuscrit de Wilde”.  The New York Times dona per bona la història. En 1914, mentres Cravan fa 27 anys, París celebra la trentena Exposició d’Artistes Independents: “Enguany la crítica dels poetes va ser noquejada. Un boxejador va vendre, com els crítics vertaders, el seu article a la porta del Saló. I va executar els pintors mediocres”.

L’escàndol soc jo

El número 4 de Maintenant, en què Cravan executava aquella crítica, és tot un èxit: “Henry Hayden: preferiria romandre dos minuts davall l’aigua que enfront d’eixe quadro, m’ofegaria menys. Un bon consell: prenga’s unes píndoles i porgue el seu esperit; folle molt o entrene a ultrança. Suzanne Valadon: vella bagassa! Ermein: un altre estúpid. Metzinger: un fracassat. K. Màlevitx: la impostura. Alfred Hagin, trist, trist. Peské: que lleig eres! Deltombe: quin imbècil! Marcousis: la insinceritat. Monsieur Delaunay, que té cara de porc torrat o de cotxer, podria ambicionar, amb un cap semblant, fer pintura d’animal. Per desgràcia per a ell, es va casar amb una russa, sí, per Déu i la Mare de Déu! Jo preferiria fer indecències amb un professor del Collège de France abans que gitar-me amb la majoria de dones russes. No vull dir que no fornicaria una vegada amb Madame Delaunay, ja que, com la majoria dels hòmens, vaig nàixer col·leccionista i, en conseqüència, m’aportaria una satisfacció cruel deshonrar una mestra de jardí d’infants”.

Els Delaunay van portar a Cravan als tribunals. Altres el van esperar a l’eixida de l’exposició. Apollinaire el va reptar a un duel per a salvaguardar l’honor de la seua amant, Laurencin. Arthur va oferir una disculpa formal i pública en una Nouvelle editión augmentée de la seua revista, afegint: “Quan dic, en parlar de Marie Laurencin, que a esta li vindria bé que li alçaren les faldes i li ficaren una gran p... en alguna part, vull que en allò essencial es llija literalment: ‘A esta li vindria bé que li alçaren les faldes i li ficaren una gran paleontologia en el Théâtre des Variétés’”. Alhora, a fi de pagar els gastos legals, Cravan va donar una conferència que va començar disparant una pistola diverses vegades: “I va continuar parlant, ballant i boxejant amb un rival imaginari. La ‘conferència’ va ser un llarg elogi d’atletes, lladres i bojos, intercalat amb violentes diatribes contra la societat. Quan va acabar, un grup de persones –els seus amics, presumiblement– van pujar a l’escenari i van començar també a ballar i boxejar. Tota l’actuació va ser d’allò més extraordinària”. Cravan, precursor de la performance.

El mític combat de Barcelona

Sembla lícit assumir que l’únic lloc on podria trobar-se Arthur Cravan en esclatar la Gran Guerra fora, inevitablement, al seu epicentre. La promesa d’una rendible gira de boxa pels Balcans va fer que el dia després de declarar-se la guerra Cravan es trobara a Belgrad, quan l’artilleria austrohongaresa començà a bombardejar la ciutat. Una treva li permetria fugir de la ciutat. Després d’una llarga travessia per Romania, Constantinoble, Atenes i El Caire aconseguí arribar a París. Però llavors el conflicte ja s’havia tornat europeu. Cravan es nega a anar al front. Un objector de consciència? Per descomptat que no: “Pel que a mi respecta, poden matar-se tots entre ells, però que no esperen que jo faça el mateix”. Amb França i Gran Bretanya mobilitzant els seus exèrcits, decidix abandonar París. La seua darrera aparició pública és al cementeri de Père-Lachaise, l’1 d’octubre de 1915, en el funeral del poeta Rémy de Gourmount. No és desgavellat imaginar a Cravan visitant després la tomba de Wilde. Dos mesos més tard travessava els Pirineus.

Pareix que tenia intenció de romandre un temps a Barcelona, dedicant-se a la boxa. No obstant això, de nou les circumstàncies l’espentarien cap a un altre lloc. Pel gener de 1916 s’anunciava la introducció al Regne Unit del servici militar obligatori: “No puc romandre a Europa. Me n’aniré a Amèrica, al Brasil. Què aniré a fer allà? Només puc respondre dient que viatjaré per a anar a vore polletes. Potser serà absurd, ridícul, poc pràctic, però és més fort que jo; si valc alguna cosa com a poeta, és perquè tinc precisament amors folls, desitjos desmesurats. M’agradaria vore la primavera del Perú, fer-me amic d’una girafa, i quan llig en el Petit Larousse que l’Amazones, amb un recorregut de 6.420 quilòmetres, pel seu cabal és el primer riu del món, em produïx un efecte tal que no podria ni tan sols dir-ho en prosa”.

Per a finançar el seu passatge a Amèrica concerta un combat contra Jack Johnson, excampió mundial de pes pesat, que es troba a la ciutat: vint assalts de tres minuts, amb les normes de Queensberry. La premsa local seguix amb entusiasme els dies previs al combat: “Arthur Cravan, el formidable rival de Jack Johnson, fa ja dies que es troba sotmés a un rude entrenament, i no vacil·la a proclamar per tot arreu la seua absoluta confiança a deixar knock-out el campió Johnson”. La vesprada del combat 5.000 persones es reunixen a la Monumental de Barcelona. Ho reporta el diari El Diluvio: “Primer assalt: Es nota una superioritat manifesta de Jack Johnson, que domina i sacsa el seu rival amb uns quants directes. Segon assalt: Johnson descuida la guàrdia a fi que Cravan escometa. Algun lleuger ganxo demostra que, en voler, deixaria KO el francés. Tercer assalt: Cravan pareix que està allí per compromís i Johnson fa el que vol d’ell. Quart assalt: Cravan seguix completament desconcertat. Quint assalt: El paper del francés en el ring és deplorable. Si Johnson vol, el polvoritza. Sext assalt: La broma resultava ja inacabable, per la qual cosa Johnson va decidir posar fi. Un directe i un ganxo a la barba van bastar per al KO”.

Trotski meets Cravan

Si durant el seu exili a Londres Marx i Lenin van freqüentar la imponent sala de lectura del British Museum, a Cadis Lev Trotski va haver de conformar-se amb la de la Biblioteca Provincial. El revolucionari, en l’exili des de 1905, es trobava a la ciutat després de ser expulsat de França. A Espanya la recepció tampoc va ser especialment càlida: “No tenia projectat en absolut el meu viatge a Espanya. Tot en esta aventura va ser per a mi fortuït i pareixia, a estones, un somni graciós. Però els somnis no solen deixar empremtes dactilars. I, no obstant això, en l’oficina de la Presó Model de Madrid es podrà trobar la impressió de tots els dits de les meues mans”.

El govern, incòmode per la seua presència al país, decidix finalment expulsar-lo. Trotski agafa un tren a Barcelona i s’embarca en el SS Montserrat rumb a Nova York. I pocs passatgers, excepte un, desperten el seu interés: “És un anglés gegant, ample de muscles i de semblant jove i prou agradable. Propaga idees nietzscheanes. Un nebot d’Oscar Wilde. Fa observacions que no estan fora de lloc. És boxejador, però amb nom canviat. Ve directament de Barcelona, on es va batre amb Johnson, que el va véncer. Va arribar a Cadis per ferrocarril per a evitar el pas per Gibraltar; volia escapar de la inspecció anglesa. Reconeix amb franquesa que preferix destrossar les mandíbules dels ianquis en un esport noble que acabar amb una baioneta alemanya entre les costelles. Almenys amb això es declara ja obertament desertor: ell ha nascut per a lluitar en l’arena dels circs, però no en els camps de batalla».

La fi de la funció

El 14 de gener de 1917 Cravan arribava a Nova York amb la fama i els contactes adquirits a Europa, i no tardaria a fer honor a la seua reputació. En abril, amb l’escàndol de París en ment, Francis Picabia i Marcel Duchamp li proposen fer una conferència al Grand Central Palace per a inaugurar la Society of Independent Artists. El dia de la xarrada un Cravan ebri torna a escandalitzar: “Va començar a llevar-se l’abric. L’art va somriure amb indulgència. Era el primer dia de la primavera, una càlida i esplèndida primavera. Llavors Monsieur es va llevar el jupetí. Greenwich Village es va encollir de muscles amb una indiferència típicament parisenca: els artistes són persones llunàtiques, però això només ho podia comprendre la multitud pensant. Després va córrer per l’entresolat un murmuri de sorpresa: Monsieur s’havia llevat el coll postís, s’havia nugat un mocador al voltant del coll i, parbleu!, el poeta-pugilista havia deixat caure sobre les anques el tibant de seda. L’art es va estremir per un instant, presa del dubte. Monsieur Cravan era certament un llunàtic, però també era evidentment independent. No era eixe el tema de la conferència?”. Els guàrdies van entrar quan Cravan va començar a descordar-se el pantaló. “Quina conferència tan meravellosa!”, diria Duchamp.

A Nova York coneix la poeta anglesa Mina Loy, amb qui prompte comença una relació sentimental. No obstant això, els Estats Units també entren en guerra i Cravan ha de reprendre novament la seua fugida. Pel setembre de 1917, després d’una travessia pel nord del país, creua la frontera canadenca, però, veient que un domini britànic no era el millor lloc per a fugir, prompte torna cap al sud. En desembre passa el Riu Gran i entra a Mèxic. La seua correspondència amb Loy, obsessiva, mostra un home deteriorat, desesperat i enamorat fins al moll dels ossos. Al mes següent Mina es reunix finalment amb ell a Mèxic DF i per l’abril de 1918 envien una postal a Suïssa: han contret matrimoni, i poc després Loy quedarà embarassada.

A la busca de diners i de publicitat, Cravan concerta un combat a vint assalts amb Jim Smith, el Diamant Negre. Un nou desastre: Cravan cau en el segon assalt. Sense fons ni reputació, no té res a fer a Mèxic. La parella decidix viatjar a Argentina. Mina, amb els papers en regla, embarca cap a Buenos Aires, mentres que Cravan s’havia de reunir amb ella quan li fora possible. Per això, amb els pocs diners que li queden, adquirix un xicotet veler. A finals d’octubre de 1918 Cravan es fa a la mar des de Salina Cruz. Mai més se’l tornarà a vore. Tenia 31 anys. L’obra queda conclosa. Dos setmanes després finalitza la Gran Guerra i sis mesos més tard naix la seua filla, Jemima Fabienne Cravan Lloyd.

I com acabar? Potser amb una entrevista. A la mateixa Mina Loy, feminista per acció i per convicció, en The Little Review en 1929: “–Quin ha sigut el moment més feliç de la teua vida? –Cada moment que vaig passar amb Arthur Cravan. –I el més infeliç? –Tota la resta”.