VALÈNCIA. És ja un lloc comú afirmar que l’illa de Sicília és, entre altres moltes coses, una antiga i persistent superposició de sediments aportats per tots aquells que per allà han passat i han deixat la seua empremta, siga esta més o menys subtil o aclaparadora. Açò, que constituïx un tòpic tan cert com interessat, té ben poc de singular i s’inserix en la realitat de molts llocs del planeta –particularment els més atractius– que no han pogut fugir d’eixe destí de rebre, vore caure i anar-se’n o desaparéixer successives onades de civilitzacions, imperis o sorolloses i sempre violentes hordes millor o pitjor organitzades. Sí és cert, en qualsevol cas, que la nòmina dels visitants que ha patit i gaudit la més gran de les illes mediterrànies és particularment llarga.
Des dels grecs i romans al turisme horripilant i contemporani que a tots ens fustiga, són moltes les aportacions que, com capes d’una ceba, han tingut un pes determinant en la conformació del caràcter i de qualsevol expressió siciliana, en tots els àmbits. I els seus habitants han acabat per amerar-se intensament, al llarg dels segles, d’una sèrie de trets definitoris que han definit i encara definixen la seua personalitat.
En el camp de la literatura, des d’aquell gest tan sublim i teatral del filòsof Empèdocles de llançar-se a l’Etna incandescent en voluntariós suicidi –acte i performance fundacional de la literatura siciliana i eterna advertència dels perills que comporten les lletres– han sigut legió els escriptors que Sicília ha produït, com un ramat deliciós i insomne, sempre temptat pel cràter. Només pel que fa als dos últims segles, autors com el dramaturg Luigi Pirandello, el poeta Salvatore Quasimodo o els narradors Elio Vittorini, Giuseppe Tommasi di Lampedusa, Andrea Camilleri o Leonardo Sciascia donen testimoni d’una qualitat i una singularitat que no només destaca de manera molt notable en els territoris de la literatura italiana, sinó també en els de l’europea i més enllà.
Precisament va ser eixe darrer autor nomenat, Leonardo Sciascia, qui un dia sense determinar de 1980, mentres fullejava un volum acabat d’editar d’antigues fotografies de la seua illa, va quedar-se sorprés pel pròleg d’eixe llibre. El signava un tal Gesualdo Bufalino i era d’una qualitat extraordinària, inusual en eixe tipus de publicacions. Sciascia, que es tenia per bon coneixedor del món literari sicilià, va inquirir al seu entorn pel desconegut autor del pròleg, i finalmente algú li va donar referències: un discret professor d’institut, sexagenari, natural i veí de Comiso, una ciutat menuda del sud de l’illa, prop de Ragusa.
Sciascia no té prou amb això, i busca el contacte. Localitza el seu número i li telefona. Respon un home amable, el tal Bufalino, qui entre evidents mostres de nerviosisme li nega ser escriptor, i adduïx en la seua defensa que afició a la literatura sí que en té, però que escriure, el que pot dir-se escriure o cosa semblant, només ha escrit –i per pur plaer– la traducció de Les Contrerimes, el conegut conjunt de versos de Paul-Jean Toulet i que constituïx una de les obres mestres de la poesia francesa. El bon olfacte de Leonardo Sciascia el fa perseverar en l’amistat amb l’inèdit, i la permanent sospita d’un tresor amagat pren forma real quan, assetjat i rendit, Bufalino, davant la insistència de l’autor de Todo modo, finalment confessa tindre al calaix una novel·la acabada anys arrere. Però el mateix autor desaconsella al inquisitiu mentor la publicació del llibre, argüint que ni té la qualitat moral necessària ni va més enllà d’un exercici particular de falsedat i luxúria, un pur divertiment, fet sense la menor intenció de fer-lo públic.
Sciascia afortunadament no li farà cas, i gràcies a ell eixa novel·la serà Diceria dell’untore, i constituirà la primera publicació de Gesualdo Bufalino, en 1981, quan l’autor comptava 61 anys d’edat. Tot i eixa breu però exitosa carrera literària, la vocació d’ocultació i certa percepció d’estranya alteritat no l’abandonarien mai, fins al punt de trobar un nom a eixa sensació que l’amerava de manera constant: la síndrome de Wakefield, en homenatge a aquell personatge de Hawthorne que, abandonant la seua pròpia casa, s’instal·là secretament en la d’enfront només per a observar sense ser vist la vida que havia deixat allà.
En qualsevol cas, l'èxit de Diceria dell’untore va ser instantani i seria el primer d’una quinzena d’excel·lents llibres que Bufalino escriurà i publicarà fins a la seua abrupta mort en accident de trànsit en juny de 1996. Darrere quedaven, a més d’eixe últim tram públic, tres quarts de vida discreta en la qual l’eix central va ser una guerra que l’incorporaria com a soldat i el va obligar a interrompre els estudis, i on en 1943 seria capturat pels alemanys (dels quals va aconseguir fugir), i una tuberculosi que va contraure un any després, amb una convalescència que s’allargaria fins a 1946 en dos espais: primer a Scandiano, en la regió d’Emília-Romanya, i on va disposar d’una fastuosa biblioteca que sempre recordaria, i després de l’alliberament d’Itàlia en un sanatori ja prop de Palerm. I poc més: anys i anys de docència i escriptura secreta en el mateix lloc on va nàixer, del cultiu plaent d’una cultura immensa i de tranquil·líssima vida de fadrí fins a l’aparició del signore Sciascia.
Argos el cec (Quid Pro Quo, 2019) és la segona novel·la de Gesualdo Bufalino i tota ella és una evocació, des d’un present decadent, dels dies esplendorosos de la part final de la joventut. Tancat en un hotel de Roma durant un hivern plujós, el sexagenari narrador (no cal dir que un transsumpte del mateix autor) recorda i celebra els fets banals i transcendents de l’estiu feliç de 1951 a Mòdica, una ciutat siciliana, menuda i veïna de la seua Comiso natal (tan transsumpte com ell mateix).
En eixa evocació del llavors neòfit professor d’institut estan –amb la deguda distorsió de la realitat, perquè en realitat açò és un cant masturbatori– les flors dels dies millors, les seues apetències múltiples de les jóvens que cremaven el fulgor dels seus cossos en aquelles hores en flames, els balls en les vesprades i les nits perfumades, les romàntiques trobades, un record gloriosament idealitzat que es contraposa a l’aspre present de qui narra. I és eixa dicotomia en els temps el contrast perfecte que alça allò evocat al nivell del mite, la categoria moral clarament superior que tant obsessionava a l’autor. I que ho fa amb eixa prosa tan característica de Bufalino, eixe lirisme omnipresent d’aires clàssics, llatinitzants, i farcits de referències cultes i literàries, però que vol, sempre, ser una cant a la felicitat, encara que (o precisament per això) estiga perduda. Una escriptura amb una permanent aspiració a la bellesa que provoca i inevitablement recorda estil, ritmes i cadències d’altres autors en diferents llengües ibèriques com Torrente Ballester, Álvaro Cunqueiro o Joan Perucho, una erudició poètica i sublimada que els agermana per sempre.
A més de la qualitat excelsa de qualsevol obra de Bufalino, este home essencialment discret també ens deixà una més que certa sensació d’estranyesa, aquella síndrome de Wakefield que ell mateix va definir, la percepció inquietant d’estar vivint la vida com un prèstec o com un somni, i que apareix, més enllà de les llums i els dies prodigiosos que va saber cantar com pocs, en fragments memorables dispersos ací i allà en la seua obra: “Advertia un extravagant sabor a inexistència: en mi mateix, en els altres, en la còmica palpitació de vidamort d’aquell instant i d’aquell lloc. Com abans en la Cava, totes les flors i tots els fruits creixien sobre el no-res”. Glòria i flors eternes al gran Gesualdo Bufalino.