Aprofitar la calor de les dades per a fer créixer un jardí

VALÈNCIA. El temple és la tipologia més reconeguda de l’arquitectura clàssica occidental. La catedral ho va ser per a l’arquitectura medieval. El hospital per a la Il·lustració; la fàbrica per a la Revolució Industrial i el gratacel per al neoliberalisme. Però la tipologia fonamental per entendre els anys 2000 és una de les més ignorades, dins i fora de la disciplina: els centres de dades, els edificis que proveeixen internet i emmagatzemen les seues dades. Ja s’ha viscut als Docks de la Marina de València.

Investigacions com les de l’arquitecta gallega Marina Otero o el valencià Pau Olmo comencen a aportar llum a la foscor. Olmo va estudiar arquitectura a la UPV i el seu últim any, amb una beca per estudiar al Japó i  gràcies al seu contacte amb arquitectes com Ryue Nishizawa, Takahito Myiagishima o Hideyuki Nakayama, va començar a estudiar l’urbanisme dels projectes miners que havien participat en la industrialització del país nipó. I va reparar en com van construir mines... fins i tot a fosses marines.

Un d’estos casos més paradigmàtics és Gunkanjima: un illot que Mitsubishi Corp va habilitar l'any 1870 per a l'extracció submarina de carbó, i  que va servir de cantera per absorbir l’esforç energètic de les potències de l’Eix durant la Segona Guerra Mundial”. Un procés de doble sentit, perquè l’extracció de combustibles fòssils provocava una modificació de l’ecosistema submarí, mentres la superfície de l’illa s’omplia de cases per als presoners de la Guerra de Corea que treballaven com a esclaus a la mina.

“L’illa es va convertir en el territori amb major densitat de població del món al 1959. De fet, estes cases foren les primeres en construir-se amb formigó armat, abonant un camp de proves per a tots els moviments arquitectònics posteriors com ara el metabolisme nipó”. No obstant, tot açò va tocar sostre al 1974 quan, amb la Crisi del Petroli, Mitsubishi va procedir a clausurar gran part del seus jaciments, redirigint-ne les seves activitats industrials cap al sector de la electrònica. En conseqüència, l’illa va quedar deshabitada i abandonada a la seua sort fins fa un parell d’anys, quan la tecnològica Line Corp va adquirir els seus terrenys per instal·lar allà alguns dels seus centres de dades”.

Ja al marc del seu projecte final de carrera, Olmo va decidir dissenyar com seria un centre de dades a la vella mina submarina: “M’interessava reflexionar sobre una tendència que, ben mirat, resumeix gran part del desplaçament industrial contemporani: d’un extractivisme fòssil i mineral hem passat a un extractivisme informacional i de dades”. 

“No volia fugir de l’actual estat de la qüestió: l’extractivisme tecnològic és una realitat global i aquest projecte aspirava a plantejar alternatives espacials més sostenibles. En un moment on veiem empreses com Meta, Google o Amazon comprar hectàrees i hectàrees de terrenys als deserts de Nevada o al camp irlandès per instal·lar-ne els seus macro-centres de dades... Per què no aprofitar arquitectures preexistents? Veiem, paulatinament el desmantellament de mines, siderúrgies i metal·lúrgies, però per què no aprofitar la infraestructura que ja havia aprofitat la mineria? Gran part d’estos cadàvers infraestructurals reuneix la majoria de condicions higrotèrmiques per a que no faja falta un sobreesforç energètic per refrigerar aquests tipus d’instal·lacions”.

“Al principi jo volia treballar sobre la memòria de l’illa, llavors em vaig posar en contacte amb el Museu d’Història de Nagasaki, on em van donar accés a l’arxiu. Més tard, durant vora sis mesos, em vaig dedicar a redibuixar els edificis preexistents i  l’orografia submarina afectada per les activitats de la mina de carbó. Per elaborar aquesta cartografia vaig treballar a partir d’imatges de camps de profunditat, de forma similar a la tecnologia que s’utilitza per fer núvols de punts als videojocs. Així mateix, vaig necessitar de tècniques com la fotogrametria o de tecnologies de disseny paramètric com Voxel o Monolith”.

“Aquest esforç documental, inspirat en les tasques de recerca i denuncia que porten a terme grups d’investigació com ara Forensic Architecture, es va emprendre amb la intenció de dotar a la prefectura de Nagasaki d’uns arxius que inventarien de manera exhaustiva el seu passat industrial, amb la intenció de que aquests documents ajuden a facilitar el  procés de sol·licitud de la protecció patrimonial de la Unesco. Una protecció negada per l’empeny de part dels organismes internacionals  a reconèixer la presència de mà d’obra esclava a l’illa”, assegura Olmo.

Aquesta recerca inèdita, pendent de publicar i que continuarà ara amb forma de tesi doctoral, especula sobre altres maneres de construir al planeta. El disseny del projecte, la seua última fase, aprofitava un dels pous de la mina com a xemeneia tèrmica. Es tractava de canalitzar a través del pou la calor dissipada pels servidors, amb l’objectiu de que aquesta columna d’aire calent unflés una cúpula de catenàries funiculars i fes créixer un jardí al seu interior.

Com afirma Olmo, “aquesta cúpula està revestida amb un material anomenat EFTE,  que s’unfla i es desunfla segons les condicions de pressió i temperatura que s’hi donen al seu interior. Si la pell d’EFTE es troba absolutament tensada, significa que la pressió de la columna de calor assoleix uns límits màxims. Això es tradueix en que s’està gastant moltíssima energia per processar dades i urgeix que minve la intensitat. Per tant, ambdós elements – la cúpula i el jardí que es troba al seu caliu-, són dispositius de regulació espacial capaços d’auditar processos computacionals”.