X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

t'ha eixit un fil preciós / OPINIÓN

Altea, Capital Cultural

17/01/2019 - 

Fa vora dotze anys que vaig deixar Altea i cada vegada que li ho dic a algú, quan em pregunta per la meua trajectòria professional i vital, que em trobe davant de la mateixa cara d’estupefacció: què fas aquí i no a Altea?

Des de mitjans del segle XX la localitat de la Marina Baixa s’ha convertit en un bastió de resistència a la massificació i l’estètica racionalista que han procreat fins a l’extenuació i colonitzat la costa valenciana. Entre la Punta de l’Albir i el Morro de Toix, les esquenes ben cobertes per l’Aitana i el Puigcampana, a l’abric de les faldes de la Serra de Bèrnia, al davant de la mar que viu en una badia molt gran, com deia na Carmelina Sánchez Cutillas, Altea ha anat construint la seua identitat en la barreja entre la irreductibilitat d’una aldea gal·la i els estrats de nouvinguts que han anat aportant noves identitats alteanes.

Però si ha hagut un denominador comú a totes estes identitats ha estat l’estima a la cultura en totes les seues manifestacions. Els alteans d’arrel a la seua cultura primigènia, la seua llengua i els noms de les coses. Una altra vegada ens ve al cap na Carmelina: “Aleshores jo coneixia totes les plantes, i quan pegava un bac em posava sobre la ferida un grapadet de fulles de besneula”. Besneula, una paraula que per si sola es un univers lèxic, la construcció d’un imaginari sobre la tradició i la memòria. Els diferents estrats d’alteans d’adopció deixat un pòsit d’alta cultura i tradicions artesanes manllevades que han arrelat entre els carrers empedrats del poble antic, en les casetes de tres plantes encimbellades al turó, coronades per un mirador a llevant.

Nascuda al voltant de la torre de guaita de Bellaguarda, mirar és una de les activitats principals dels vilatans, contemplar el món renàixer cada dia al seus voltants, fixar l’esguard en els traços ràpids d’un pintor jove com Tachi Lloret o en els llenços geomètrics de l’internacional Joan Navarro Ramon, de qui ara mateix, després de la gran retrospectiva al Palau Altea, es pot visitar ara mateix al Navarro Ramon més íntim, un conjunt de peces de la col·lecció familiar, a la galeria Espai Salmaia, de la qual és responsable Isa Martínez, redactora del projecte que mirava de condensar tot l’esperit d’un poble: Això era i no era una ciutat envoltada per una mar màgica, un text acompanyat per les il·lustracions de Martutxa Casares.

Altea és ja Capital Cultural valenciana, un ara que només fa que ratificar el treball de molts anys i algunes dades significatives que potser fins ara passaven desapercebudes. Entre elles que la seua Biblioteca Municipal va arribar a tindre més de 4.000 carnets actius, en una població censada aleshores de 14.000 habitants (disculpa’m, Natxete, que parle de memòria i potser les dades ballen una mica, però no estos percentatges impossibles). O que per Pasqua les ermites escampades per tot el terme municipal s’omplin de músiques diverses. Fins a quaranta-cinc diferents activitats artístiques, literàries, musicals o de recuperació i difusió del patrimoni, es troben referenciades en el dossier que li ha atorgat la Capitalitat Cultural Valenciana 2019-2020.

Natxete, Pioc, Pedro Ronda, Miquelet, Anna, Baltasar, Paco, Palanqui, El Fornet, Cap Negret, Sant Antoni, Bellaguarda, Barranquí, Germain, Paca, Mari Pepa, Vicent, Jimmy, Joan, la Costera del Mestre, la Creu, la Costera dels Matxos, Pont de Moncau. Evocacions que prenen forma en l’homenatge a un poble bastit de llum i paraules.

 Entre el 7 i el 5 d’abril de 1995, s’hi va celebrar el Festival Internacional de Poesia La Cosa Poètica. En acabar aquell encontre, cadascun dels poetes participants va tornar a les seues terres amb els ulls canviats. Anàvem de camí a l’aeroport d’El Altet, dins d’un cotxe municipal, el poeta i periodista Ernest Farrés, el poeta suec Lasse Söderberg i jo al volant. Söderberg havia d’agafar el vol a Malmö. Abans de fer un comentari sobre l’elevat preu de l’autopista alacantina, Lasse ens va convidar al Festival de Poesia de Malmö, amb la condició de què no oblidàrem convidar-lo de nou a Altea. No hi vam anar, a Malmö. Lasse no ha oblidat la Vila Blanca.

Noticias relacionadas

next