«De vez en cuando la vida / nos besa en la boca / y a colores se despliega como un atlas, / nos pasea por las calles en volandas / y nos sentimos en buenas manos», cantava Joan Manuel Serrat en Cada loco con su tema (1983), amb arranjaments i direcció musical genials del gran Ricard Miralles. I és cert: enmig del vent, la pols i la cendra de les grisors quotidianes, de tant en tant la vida s’ompli inopinadament de colors i fantasies, i ens permet de reconciliar-nos amb el món, amb la gent, i amb nosaltres mateixos: recuperem les confiances, les expectatives, les il·lusions. I ens ratifiquem en la certesa que, a pesar de les toxicitats totes —de tanta fel i tanta acritud disseminada—, l’enamorament per la vida no solament val la pena, sinó que, de més a més, de tant en tant és correspost amb besos tendres com l’aigua: mirades, somriures, gestos, carícies, abraçades, estremiments; llàgrimes dolces de la més pura i sentida sensualitat.

Aquest en va ser el cas, la setmana passada. I voldria compartir-ho amb vostés. Enmig de les obligacions, les ocupacions i les rutines adotzenades, hi van voler sorgir borbolls de bellesa, creativitat, màgia i fantasia. I és que, amb primaveral i voluptuosa generositat, la vida em va vindre a besar delitosament a la boca. Per partida doble: primer, en la cinquena edició del Curs de Literatura Popular, a Altea; i, tot seguit, en l’espectacle Seients Buits, de la vintena edició del sensacional projecte educatiu Com Sona l’ESO, a Castalla.

Comencem pel curs... Durant els dos primers caps de setmana de maig (3, 4, 10 i 11 de maig), la Casa de Cultura d’Altea ha acollit el V Curs de Literatura Popular. Oficialment, ja des del passat 25 d’abril, Altea —ja ho saben— ostenta el títol de Capital Cultural Valenciana. Caldrà seguir de prop en què es concretarà (i en què no) aquesta capitalitat institucionalment atorgada per la Generalitat Valenciana. Però, d’entrada, durant quatre dies, amb el Curs de Literatura Popular simultaniejant la programació del Festival de Narració Oral Encontes que dirigeix Blai Senabre, ja s’ha convertit en la capital de la fantasia popular valenciana.

Efectivament: tant la sala d’actes de la Casa de Cultura com els carrers i les places d’Altea s’han vestit un any més de festa, meravella i coneixement. «Literatura popular, ciència i pensament màgic» ha estat la temàtica que, en l’edició d’enguany, ha servit d’excusa per a la programació de conferències, tallers, rutes literàries, espectacles, concerts i exposicions. I també, lògicament, per l’articulació d’un fòrum on poder compartir reflexions, dubtes, valoracions, crítiques, incerteses, savieses, sensibilitats i discussions. Sí: discussions. També discussions. Educades. Amables. Admirades. Afables. Espontànies. Venials, si es vol. Però discussions. Discussions constructives que feien bona la dita: «De la discussió naix la llum». De manera que, a Altea, la llum del saber, en algun moment, va il·luminar els colors de la fantasia desplegats com un atlas de la mà d’especialistes com Daniel Climent, Almudena Francés, Juanvi Martín Devesa, Adelina España, el ja citat Blai Senabre, Josep Bernabeu o Dani Miquel. S’hi tractava de contestar preguntes com les següents: Quin paper té el pensament màgic en els nostres dies? En quins àmbits es conserva? Quins pessics de màgia popular conservem en el dia a dia? Poden les supersticions, les creences, els refranys i les llegendes fomentar el sentit crític i propiciar l’adquisició de sabers, actituds i competències científiques?

La felicitat, una volta més, es va fer present en aquest Curs en forma de curiositats, sabers, descobriments i incerteses: informacions, interrogants, reflexions i anàlisis sobre el pensament màgic que continua absolutament viu i vigent. Per exemple, en les creences i els rituals màgics més diversos. «Trencar l’enfit, per exemple... Que has de saber mesurar amb el mocador i aprendre’n l’oració Dijous Sant.» «Als xiquets, contra el mal d’ull, no hi ha res com protegir-los amb un llacet roig en la roba, o ben a prop, que diu que un llacet roig exorcitza el mal d’ull.» «Les pales de les figueres de pala serveixen per espantar la gelosia.» «Pintar les finestres i les portes de casa amb el color blau, que és el color del cel, impedeix que hi puga entrar el dimoni.» «Per fer desaparéixer les berrugues has de travessar un caragol amb un palet i llançar-lo damunt d’una teulada, i a mesura que el caragol s’anirà assecant, també anirà assecant-se i caient la berruga.» «Per a les berrugues també es pot dir l’oració següent: “Home del matxo blanc, / les berrugues li encomane / no me les torne a donar / mentre no li les demane!”» «Per als mussols a l’ull es poden posar tres pedres en un muntonet, i el primer que passa, el xafa o el desfà se l’emporta, el mussol.» «Contra el mal de cap, no hi ha res com portar una ametla grossa, de doble galló, dins de la butxaca.» «Sí, sí, sí! I el panical sec, passat per un cordell i penjat al coll, et protegeix perquè no t’escaldes!» «Més fort és el remei per a l’herpes zòster, conegut popularment com foc de sant Antoni, que diu que has de matar un pollastre i traure-li sang de la pota per a refregar-la sobre l’herpes, mentre dius: “En nom de Déu el cap i cua el talle, Satanàs, vés-te’n a l’infern i d’allà no has de tornar mai més.”» «I allò de posar les canyes, per a curar el mal d’esquena.» «Quan pugeu a una barca, hi ha paraules que no es poden pronunciar, perquè porten mala sort: retor, serp, gitano, sabater, guàrdia civil...» «Ah! I per a traure el sol del cap, es posa un got mig ple d’aigua boca per avall, i es toca el cap del qui pot haver patit la insolació, i es resa una oració, i l’aigua bull si hi ha el sol!»