La repercussió emocional de la venda de l’immoble on, durant gairebé 90 anys, hi ha hagut, primer, un cine, el cine Ideal, i posteriorment discoteques, ha estat pràcticament nul·la en la societat il·licitana. Com era d’esperar. El cine va tancar a finals de 1981 després de dècades de ser la sala emblemàtica del barri que va créixer a ponent de la Vila i les discoteques han anat succeint-se des de l’èxit del bakalao en els 90 fins al seu aïllament fora de les zones d’oci cada vegada més restringides dins de la trama urbana.

El cine Ideal no va resistir amb contundència la crisi de l’exhibició a finals dels 70 i principis dels 80, malgrat el ressò polític i social del Cineclub Luis Buñuel que utilitzava la seua pantalla des de 1976, i malgrat els més de 6.000 espectadors que passaren el 1979 per la seua taquilla per a veure la pel·lícula de Gudie Lawaetz sobre el Misteri d’Elx. Va sucumbir pocs mesos després que tancara un altre, que estava molt a prop, en el plànol urbà i en l'estil, el cine Central. Aquest cine va ser completament demolit, sense deixar rastre de la seua empremta, com havia passat abans, el 1956 amb el cine Coliseo a la Corredora i el 1971 amb el cine Victoria, per a obrir una sucursal bancària i un centre de Simago, respectivament.

Aquests dos exemples d’actuació contra el patrimoni no haurien d’haver-se seguit tan a la lleugera en altres casos però dècades després amb governs locals −se suposa− progressistes, van tenir la seua continuació en l’enderrocament dels cines Avenida el 2003 i el Paz el 2007, no debades el primer va deixar un solar ocupat per un pàrquing en el límit amb el palmerar històric d’un barri, el del Raval, més necessitat de centres de reunió per als seus veïns que per als seus cotxes, i l’altre, un buit lamentable a l’interior de l’illa que ocupava, enfront del col·legi de l’Assumpció.