El 1960 la televisió alemanya s’interessà per la festa major d’un poble del migdia espanyol encara que no seria fins al 1965 quan el cineasta Heinz Dieckmann va impressionar a una pel·lícula de 16 mm la Festa d’Elx. El documental Das Mysterium von Elche (Ein Bericht aus Südspanien) es centrava a mostrar els aspectes socials que identifiquen la comunitat il·licitana que, any rere any, manté la tradició d’una representació, amb la repetició d’una sèrie de ritus que resultaven d’allò més exòtic per a una mirada centreeuropea, una mirada exògama, Dieckmann, espècialista en documentals sobre l’art i l’antropologia, barrejant en la seua obra el romànic italià, els Medici, Goya, Goethe, Maler, Picasso o les tribus maies i asteques, no li interessava la reproducció de la fita assumpcionista, sinó l’existència de la festa pobletana.

De la mateixa manera que va atreure altres cineastes, com ara Hanoun o Berzosa, contractats per la televisió ORTF francesa, en aquella pel·lícula alemanya també es va dedicar part del metratge, arran dels 70 minuts, al fet extraordinari de la contraposició entre les vides normals dels cantors i la seua dedicació musical amateur. Quan la veus, comproves que al director li interessava més presentar els personatges de l’obra (els cantors i el públic) en la seua vida diària, primer, posant-los en contraposició després als escenaris que fan servir (Elx i l’església). En aquest sentit, als que hem vist la pel·lícula ens colpeix el forçat inici, en el qual tres homes d’Elx que es troben casualment a una cruïlla del jardí de l’Hort del Cura i fan el que, seguint el tòpic, farien tres il·licitans quan es troben al carrer, que no és una altra cosa que cantar el Ternari.

Dones assegudes al carrer, xiquets jugant a pilota, el mercat, la llengua dels avis, les palmeres amb bombetes de color per les festes d’agost, ciris, pólvora, mangranes del Camp d’Elx madurant al sol. Segurament el retrat més fidel al moment, com recordava l’escriptor Gaspar Jaén, en què la Festa d’Elx era Elx en festa. Malauradament poca gent més la veurà, podrà valorar la importància d’aquest fons audiovisual que radica en la seua fiabilitat com a document que dóna informació cabdal sobre un període especialment clau en l’evolució formal de la Festa al llarg del segle xx. Una festa viva que va quedar reflectida en un tipus de document gràfic que no s’ha donat en altre moment de la història de l’única representació a l’interior d’una església d’un drama religiós amb arrels medievals.

De les dues maneres que els cineastes s’han apropat a la Festa, a través d’una visió exòtica i a través d’una visió cultural, als investigadors els interessa, sobre tot, la pretensió de donar a conéixer un fenomen local i únic al món, tot mostrant els elements de l’obra en conjunt, mitjançant el llenguatge documental, deixant de banda la consideració del Misteri com a conjunt d’expressions artístiques separables i reutilitzables en altres disciplines, si més no, el cinema de ficció, en el qual determinats elements, com ara la partitura, poden donar suport a una narració filmada.