Llig la notícia en Alicante Plaza sobre la consulta telemàtica de la llengua base. Hi ha una cita del Molt Honorable, “Es una paso de gigante...”, li ha falta dir “...cap arrere”, per a no faltar a la veritat. Lapsus d’un polític que ha fet dels lapsus tot un art.

L’he llegida amb absoluta aplicació, com un bon estudiant. I com a tal he passat a fer el comentari de text oportú d’algunes de les glorioses frases del tàndem a “tracció cínica” dels senyors Mazón & Rovira. Els meus bons professors de batxillerat i universitat sempre m’aconsellaven que llegira entre línies. Així ho he fet:

“...que las familias sean las principales responsables en la educación de sus hijos”

Efectivament, les famílies són les principals responsables de l’educació dels seus fills i filles en l’àmbit familiar. Ningú no ho dubta, però en l’àmbit acadèmic ho són el professionals —els mestres, el professorat— que han d’atendré els objectius que la societat s’ha donat democràticament pel que fa al coneixements, procediments i actituds de les futures generacions. I en relació a les llengües oficials, amb la Constitució en la mà, el sistema educatiu valencià ha de garantir el domini igualitari de les dos llengües i no d’una per damunt de l’altra. I com s’ha de fer ja fa anys que està clar, mig segle: primant a l’escola la llengua minoritzada, és a dir, el valencià: “dos llengües, un model educatiu bilingüe, una comunitat bilingüe” i no “dos lenguas, una comunidad” i prou, com diu la parella cínica. El predomini del castellà per damunt del valencià a l’escola, és evident, fa impossible un cert bilingüisme social.

“...la lengua base será la que tendra un mayor peso y una mayor presencia”

Això està bé, però obliden que si la llengua base és el castellà, el contacte escolar amb el valencià serà tan baix que resultarà molt difícil promoure competència igualitària en un context sociolingüístic molt desfavorable al valencià. Que no enganyen els pares i mares: si l’escola no compensa la desigualtat real dels usos socials i interpersonals dels dos idiomes, sempre favorables al castellà, serà impossible un cert bilingüisme equilibrat.

“...que los alumnos puedan hacer los exámenes de asignaturas no lingüísticas en castellano o valenciano”

La demagògia política els porta a enunciar legalment principis antipedagògics absolutament qüestionables: l’empastre com a model educatiu. Un examen és la forma de demostrar el domini d’un continguts i si eixos continguts s’han vehiculat en una llengua determinada haurà de ser, per tant, en eixa llengua amb la que els estudiants hauran de demostrar les seues capacitats: llengua i continguts són inherentment inseparables. S’aprenen continguts amb una determinada llengua; es creix en competència lingüística assimilant continguts vehiculats mitjançant un idioma. Fa molts anys que així ho indiquen totes les investigacions i orientacions educatives.

“La voluntat de la Generalitat es que todos los alumnos sean competentes en ambas lenguas”

Com a frase d’estètica democràtica queda molt bé —els polítics en saben d’això—, però, això, no serà possible mai si l’escola no compensa les desigualtats idiomàtiques que existeixen en la societat atorgant més hores de docència a l’idioma menys present socialment, el valencià. Si el senyor Mazón haguera preguntat com s’havia d’assolir eixa doble competència als experts de les nostres universitats, als assessors dels seus CEFIREs, als experts del Consell d’Europa, etc. totes i tots li hagueren respost igual: incrementant molt més les hores escolars en valencià. Però Mazón no pregunta, ni per prevenir desastres meteorològics ni per desenvolupar models lingüisticoeducatius mínimament democràtics. Mazón & Rovira són dos superbis patològics, ignorants i malintencionats, dos “virtuts” que solen anar juntes.

“Frente a la imposición, recuperamos la convivència y el equilibrio”

¿No voldran dir, més bé, que contra la coherència educativa fomenten irresponsablement la descohesió social i cultural i el caos en les escoles? Perquè cap de les mesures que han pres i, sobretot, aquesta lamentable consulta, que no és més que una estafa manipulativa cap a les famíles, contribueixen a l’harmonia idiomàtica i cultural de la societat valenciana.

“Sabemos que tendrá un coste”

Efectivament, té el cost que mai assumirant: el d’atendre el dret que tenen el infants i jóvens a ser formats escolarment per a dominar igualitàriament les dues llengües oficialment. Aquests cínics personatges si en alguna cosa no assumeixen costos és en el compromisos i els drets educatius.

“Los informes de los departament de Filologia Catalana no son estudiables para nosotros”

Això ho expressa irrespectuosament un personatge —Rovira— que lluïx com a professió ser professor de la Universitat d’Alacant. Però, és clar, el cinisme polític és enemic d’escoltar els experts universitaris en aquelles matèries que qüestionen la seua ideologia d’extermini lingüístic. No tinc cap dubte que tampoc no serien estudiables per a “ells” els informes de Geografia que digueren que la terra és redona si per qualsevol motiu el vinguera bé defensar el “terraplanisme”.

Heus ací el polítics que “enfanguen” una llengua, un sistema educatiu, una cultura, una societat i un país per a, després, traure beneficis del caos. Els pares i les mares que votareu els propers dies sabeu de què parlem, no? Si ho sabeu, que no vos enganyen, voteu conseqüentment.

Vicent Brotons-Rico

Facultat d’Educació-UA