En el meu temps d’estudiant de Magisteri —d’això fa mil anys i un dia!— m’agradaven molt les classes de Pedagogia que impartia la professora Isabel Capell. Recorde que aquesta professora, el primer dia de classe, ens va facilitar un voluminós dossier de textos fotocopiats i ens va venir a dir: «Mireu, joves: això és el temari. I sobre el contingut d’aquest temari serà l’examen. Per això, si voleu, podem aprofitar les classes per a debatre idees, propostes, dubtes i tot allò que vulgueu sobre teoria de l’educació.» El cas és que en les seues classes —lliures, impredictibles i sempre interessants— ens dedicàvem simplement a discutir d’una manera ordenada i civilitzada sobre els avantatges i els inconvenients de qualsevol tipus de proposta didàctica, o sobre qualsevol posicionament ideològic a propòsit del paper social de l’escola. Sense condicionants. Sense límits. Sense tabús. I en una d’aquelles classes interactives, la professora Capell va aconseguir trencar-me els esquemes mentals preconcebuts amb què havia començat la seua assignatura. Vull dir: que em va fer repensar moltes coses sobre la pedagogia, sobre l’educació i, en general, sobre la complexitat de la vida en societat.

La controvèrsia que va desencadenar la reflexió en aquella classe reveladora era molt elemental i alhora molt atractiva per als instints anàrquics que tots els joves que érem covàvem a l’interior de l’esperit. «És legítima la posició dels qui reivindiquen la llibertat de no haver d’anar a escola?», va formular algú. «L’escolarització obligatòria coarta la llibertat de les famílies per a elegir lliurement el tipus de formació que vol per als seus fills?», platejava un altre, en la mateixa direcció. «L’escola, com a institució pública, retalla greument la llibertat de les persones?» O, portant l’assumpte a l’extrem: «S’hauria de respectar la llibertat dels qui no voler aprendre i elegeixen ser burros calçats i vestits?»

Encara ara em sembla que em ressone dins del cap la veu aguda i ferma —una mica nasal— de la professora Capell dins de l’aula. I em reconec fascinant per la convicció amb què va argumentar, per adoctrinar-nos convenientment en la confiança en les institucions educatives —en l’amor a l’ofici d’ensenyar i aprendre— una justa i necessària relativització de la idea de llibertat educativa. «No penseu que molt per damunt del dret d’elecció dels pares, de portar o no portar els seus fills a l’escola, hauria de prevaler el dret dels fills de poder accedir a una formació que els faça lliures, a ells: més lliures que els pares?», ens invitava a pensar, d’alguna manera. I l’adolescent una mica anàrquic i displicent que jo mateix era va començar a comprendre que cada dret comporta una obligació. I que el dret a l’educació requereix l’obligatorietat de l’escolarització. I que la llibertat —la vertadera llibertat, la màxima llibertat de què les persones podem donar-nos, que és la llibertat de poder saber— exigeix un exercici de responsabilitat per part de l’administració pública quant a una òptima regulació del sistema educatiu.

Aquest, si bé es mira, és el fet: abans de la generalització de l’escolarització obligatòria, la suposada llibertat de no haver de portar els fills a les aules comportava, a l’hora de la veritat, una trista realitat d’analfabetisme, d’explotació laboral infantil i d’ignorància generalitzada. «Fam, misèria i companyia», que se’n sol dir. Per contra, a partir del moment en què l’accés a l’educació es generalitza per a totes les xiquetes i tots els xiquets —de totes les classes i condicions— la societat sencera experimenta un canvi com mai abans no s’havia produït en la història de la humanitat gràcies al coneixement compartit i a la revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació, etc.

Si ara recorde aquells debats sobre la llibertat educativa en les classes de Pedagogia de la professora Isabel Capell, fa mil anys i un dia, és perquè, com tots vostés deuen saber, la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana ha convocat en els nostres dies una controvertida consulta als representants legals de l’alumnat «per a triar la llengua base aplicable a partir del curs escolar 2025-2026», de conformitat amb la Llei 1/2024 «per la qual es regula la llibertat educativa». El mateix conseller d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació, senyor José Antonio Rovira, ha fet arribar una carta a les famílies explicant el sarau en qüestió: «esta consulta es realitzarà entre el 25 de febrer i el 4 de març de 2025 i els permetrà triar la llengua de preferència per a l’ensenyança dels seus fills, valencià o castellà.» I l’assumpte —ai!— no deixa de ser d’una enorme importància, perquè darrere d’aquesta suposada llibertat d’elecció hi ha el risc evident de conculcar allò que en matèria d’educació tots entenem que hauria de ser prioritari: el dret de les xiquetes i els xiquets de disposar d’una educació digna, de qualitat, òptima.

I és ací on crec que els responsables de l’administració pública haurien de ser clars, coherents i exquisidament eficients. Perquè, enmig de la confusió que la qüestió de la consulta està generant —la instrumentalització política de les llengües sempre és com una potada al vesper que activa ressorts emocionals confusionaris— hi ha el risc d’entendre, simplificadament, que es tracta ara de triar «o valencià o castellà». I no. La consulta convocada per la Conselleria d’Educació no va en realitat d’això, en absolut, sinó de models pedagògics diferents en la gestió de la riquesa lingüística als centres educatius. I fora pervers no advertir públicament com cal que un dels dos models proposats (la suposada «llibertat educativa» es limita a això, a triar entre dos únics possibles models) és un nyap que no ofereix cap garantia pedagògica respecte dels objectius lògics i raonables que totes i tots compartim —incloent-hi el mateix conseller— en matèria de formació lingüística: el domini de les dos llengües cooficials al final de l’etapa obligatòria i una competències mínimes en una o més llengües estrangeres.

No. No és veritat que les dos alternatives oferides a les famílies puguen complir això. Perquè la consulta convocada pel senyor Rovira —hi vull insistir— no invita a triar «o valencià o castellà». Fora pervers donar a triar entre una llengua o l’altra com aquell que inquireix: «A qui vols més, a ton pare o a ta mare?» No és això, per sort. Les llengües no funcionen així: no són mai excloents, sinó que permeten —í propicien— un enriquiment recíproc a les persones que les aprenen i les fan seues. Amb la guerra i el mareig dels percentatges que l’administració hi esgrimeix com a fonament per a la consulta —65% per a la llengua base, 25% per a la llengua cooficial no base i 10% per a l’anglés en Infantil; 60%, 25% i 15%, respectivament, en 1r i 2n de Primària; i 52,5%, 32,5% i 15% en 3r, 4t, 5é i 6é d’ESO, etc.— caldria que algú alçara una veu autoritzada i explicara amb claredat que en la consulta convocada es tracta en realitat d’elegir entre un model, el del castellà com a llengua base, que només garantirà unes competències mínimes en castellà (i competències molt pobres o inexistents en valencià i en anglés); i un altre model, el del valencià com a llengua base, en què es podran aconseguir alumnes millor capacitats en castellà i competents, de més a més, en valencià —i, en conseqüència, amb una formació lingüística més sòlida per a encarar l’aprenentatge de l’anglés i d’altres llengües.

Aquesta és, per tant, la veritable elecció: no «castellà» versus «valencià»; sinó «castellà» versus «castellà, i valencià, i un millor anglés, i segons com, uns millors resultats en matemàtiques i altres àrees no lingüístiques, etc.».

Així ho deu saber el president de la Diputació de València, el senyor Vicent Mompó, que en una entrevista a La Vanguardia no s’ha volgut amagar i ha explicat —el gest l’honora!—: «Votaré valencià, com faran molts càrrecs i simpatitzants del PP, perquè el valencià és part de la nostra identitat i volem que els nostres fills l’aprenguen.» I tot seguit ha volgut justificar-ne la decisió amb envejable i lloable transparència: «Elegir el valencià no perjudica cap de les nostres llengües oficials, sinó que simplement permetrà garantir als nostres fills parlar les dos llengües».

Jo —vull fer-ho públic— faré exactament igual que el senyor Mompó. Per pur egoisme: perquè, com ell, vull sempre la millor formació per als meus fills. I, en aquest sentit, soc perfectament conscient que, per a la condició humana, totes les llibertats possibles comencen i acaben en l’amor, el bé, el do i el prodigi de les paraules.