Últimament m’estic dedicant molt al plaer —a l’art i el vici— de la conversa. Comença a ser una obsessió. Demane una entrevista a una personalitat clau del segle XX al nostre racó de món, hi concerte una cita, hi converse distesament, enregistre el seu testimoni amb la gravadora del mòbil i després, quan en transcric el contingut, sospese si en puc extraure una entrevista breu per a premsa literària, si potser en podria eixir un capítol de llibre o un llibre sencer, o si senzillament és millor guardar el text per a l’arxiu personal sense rendibilitzar-lo públicament de cap manera.

Aquest vici privat té una raó de ser. I és que soc de l’opinió que, quasi sense adonar-nos-en, les valencianes i els valencians hem protagonitzat una de les aventures culturals més extraordinàries que s’han produït a Europa —i al món!— en els últims setanta-cinc anys. És a saber: la redempció de la llengua pròpia, la recuperació d’una de les tradicions literàries més esplendoroses de la història de la humanitat i, en últim terme, la dignificació i la vivificació d’una cultura i una identitat —una manera de viure, veure, comprendre, corprendre, aprendre i aprehendre la realitat!— que semblaven inevitablement condemnades a la desaparició, la dissolució i l’oblit.

En la dècada dels quaranta del segle passat ningú no tenia dret a pensar —sense risc de fer solemnement el ridícul— que un poble com el valencià podia tenir cap possibilitat de subsistir amb una veu i una personalitat pròpies en la complexa simfonia de la universalitat. Tot semblava apuntar que la temptativa de genocidi cultural i lingüístic perpetrada per la dictadura franquista —planificada i executada d’una manera salvatge, impietosa, metòdica, orgànica, sistemàtica, total— seria l’estocada final per a una cultura ja prèviament molt debilitada, menystinguda, devaluada i desprestigiada com a conseqüència del Compromís de Casp, la Guerra de les Germanies, la crisi econòmica derivada de l’expulsió dels moriscos, la Guerra de Successió, l’abolició dels Furs, els Decrets de Nova Planta, la castellanització de l’administració, la dimissió lingüística i identitària de les classes dirigents, l’impetigen centralista del nacionalisme espanyol i un llarg etcètera de desgràcies i adversitats històriques que mai no han deixat de succeir-se al llarg dels segles.

I, tanmateix, per damunt de totes les circumstàncies hostils i calamitoses, a pesar de la brutal estratègia repressora i uniformitzadora del feixisme franquista, en els últims setanta-cinc anys s’ha produït el prodigi d’una relativa normalització de l’idioma autòcton en àmbits tan sensibles i essencials com el de la ciència i la tecnologia, la comunicació en públic, el sistema educatiu, la política, l’administració, la funció pública, la premsa, la ràdio, la televisió, Internet, la intel·ligència artificial, les xarxes digitals... Tant és així que, en el terreny literari, aquest mínim coixí social, lingüístic i cultural ha fet possible obres tan excepcionals com les de —per citar només el famós «Repòquer d’Asos» de les lletres valencianes del segle XX— Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Carmelina Sánchez-Cutillas o Manuel Sanchis-Guarner.

Qui hauria pogut preveure, en l’any 1949, quan els benintencionats amics del grup semiclandestí de l’Editorial Torre van editar, burlant els entrebancs de la censura franquista, els dos primers volumets de la col·lecció «L’Espiga» —el llibret de Josep Sanç Moia Raïmet de pastor i el poemari de Joan Fuster Ales o mans—, que setanta-cinc anys després arribarien a publicar-se en català, anualment, un total de 12.000 títols diferents? Perquè dic bé, no m’he descomptat en els zeros: 12.000 (dotze mil) són els llibres publicats en valencià en l’últim any! Una xifra que dona compte del múscul, la productivitat, la creativitat i la vitalitat de la literatura en vernacle.

Sí, sí, sí... Ja ho sé: ja ho sé, que hi ha també la part del got mig buit. I que hi ha aspectes de la situació sociolingüística actual del valencià que no són per a tirar coets i fer voltejar campanes. D’acord. Però el dia de demà no l’ha vist ningú, i el futur de la llengua i la literatura autòctones —aquesta és la notícia extraordinària— dependrà únicament del trellat que les generacions futures voldran tenir a l’entorn del patrimoni cultural més preuat de què disposen, que no és sinó el de les paraules: el dels mots de què disposem per a expressar, pensar, sentir, significar i concebre el món d’una manera coherent amb la nostra història i la nostra idiosincràtica personalitat. Perquè si hi ha una cosa que em sembla incontrovertible és que, en els últims setanta-cinc anys d’història, s’ha anat construint una literatura extraordinària, solidíssima, de primeríssim ordre; un capital de belles lletres —una pàtria de ficcions, versos, cants, pensaments, idees, somnis, erudicions i esperances— que situa la cultura valenciana amb expectatives certes i positives d’una plena activació, regularització, desenvolupament i normalització tant en els escenaris domèstics com en els internacionals.

Per això trobe imprescindible documentar el testimoni dels veritables herois que van protagonitzar i van fer possible aquesta aventura cultural tan extraordinària: aquesta impagable oportunitat històrica. Ja ho dic: m’interessa, ara com ara, fins al punt de l’obsessió. Perquè és evident que, per pura llei de vida, els protagonistes d’aquesta discreta però gran revolució cultural encetada a mitjan del segle passat, o bé han faltat ja o, si encara viuen, han passat ja amb escreix la frontera dels vuitanta anys d’edat.

Aquesta setmana, precisament, m’he regalat el plaer de transcriure l’entrevista que fa unes setmanes vaig mantenir amb una de les personalitats més rellevants de les lletres valencianes contemporànies. No ve ara al cas de qui es tracta. Preferisc, de fet, preservar-ne per ara l’anonimat. Diguem que es tracta del «Senyor A». I parlàvem, en un punt determinat de la conversa, de les seues tenses relacions amb un altre protagonista important de l’escena literària valenciana dels anys setantes i vuitantes del segle passat. Diguem, per no desvelar noms ni identitats, que ens referíem en aquell punt de la conversa al «Senyor B». El cas és que, ara fa un moment, en la solitud del despatx, mentre anava transcrivint-ne la conversa, tot sol em badava de riure quan recordava una anècdota concreta recontada pel prohom entrevistat, diguem-ne «Senyor A». La reproduïsc literalment:

—Allà on està el Senyor B pot eixir qualsevol cosa. Qualsevol cosa! Mira, jo, al senyor B, me l’estime molt. Molt! Però m’enganyava sempre. Quan anava a dinar amb el senyor B em posava una pedra a la sabata. I apretava. Quan veia que parlava de no sé què, apretava molt perquè em fera mal i poguera reaccionar!

—Xe, xe, xe, xe! [Riem.] Això no és veritat, Senyor A!

—No? No ni poc! Això és veritat absoluta! Aixina i tot, m’enganyava. Malgrat la pedra, i apretar jo la pedra perquè em fera mal i reaccionara, m’enganyava. Perquè el Senyor B té una cosa especial. La manera de mirar o no sé què collons té, perquè no ho sé. Però té una cosa especial.

Es tracta d’una anècdota que em sembla senzillament meravellosa: el Senyor A posant-se una pedra a la sabata abans d’eixir de casa per poder apretar, i fer-se mal, i estar previngut, i reaccionar a temps, i no deixar-se entabanar, i recordar que el Senyor B el voldria enganyar... I tot i això acabar indefectiblement enganyat, sempre.

Diria —ai!— que les valencianes i els valencians tenim molt a aprendre de la nostra història recent: que val moltíssim la pena l’esforç de testimoniar les últimes dècades de la nostra història cultural, perquè és possible que —amb les seues llums i les seues ombres— hagen estat crucials, com a punt d’inflexió, per a la història futura del país. Si més no, l’exercici de testimoniar-les i analitzar-les servirà per a fer una aprenentatge del tot útil per a l’actualitat immediata que ens embolcalla, dins i fora del context valencià. Mirem la televisió, sentim la ràdio, llegim la premsa, naveguem per les xarxes socials. I no importarà ara si parem atenció en les notícies referides a la guerra d’Ucraïna, a les matances de Gaza, al procés judicial de la Dana, a l’afer Ábalos, a les anades i vingudes de la guerra aranzelària de Trump, als interessos de les hidroelèctriques, a l’escalada armamentística, a les inversemblants bromes judicials del Borbó emèrit, a les ocurrències temeràries de Putin, a la guerra mediàtica i judicial entre l’esquerreta i la dreteta, a les tèbies mesures contra la crisi climàtica, a la naturalització del neofeixisme, a la deficient gestió de la sanitat i l’educació públiques o al perversíssim immobilisme de l’Estat en relació amb al sistema de finançament autonòmic (que perpetua el lladronici vergonyant, depauperant i insostenible que patim)... Allà on vulguem mirar, en els dies que corren, valdrà molt la pena d’aplicar l’estratègia del Senyor A en les seues reunions amb el Senyor B: posar-se una pedra a la sabata, apretar fort, sentir-ne el dolor, posar-se a l’aguait i recordar que, com sempre, ens voldran prendre el pèl impunement.

Així, si més no, quan ens tornaran a enganyar, almenys podrem reconéixer una mica de gràcia, d’enginy i d’habilitat —un divertit «no sé que collons tenen»— als nostres estafadors professionals de sempre. Perquè si càndidament continuem circulant per la vida sense cap pedra a la sabata per a alertar-nos, la veritat és que el dia de demà ni tan sols no sabrem trobar cap encant —«ni trellat ni substància»— en els pillastres nefastos que a ulls vista ens estan dinamitant el camí del progrés, la pau, la convivència, la civilitat, l’equitat, el benestar i la justícia social.