CASTELLÓ. L'altre dia, llegia un article que plantejava les dificultats creixents que tenen els ensenyants per transmetre coneixements en un context saturat d'estímuls i d'informació immediata. Competir amb les xarxes socials, els algoritmes i les noves vies de consum de continguts s'ha convertit en un repte majúscul per a l’educació.
Sempre he tingut clar que l'educació ha de servir, sobretot, per formar persones crítiques. Persones capaces de discernir la veritat d'allò que és pura invenció, creença o, simplement, mentida. Éssers humans preparats per afrontar situacions de la vida quotidiana i raonar per què es produeixen d'una determinada manera. Com afirmava Paulo Freire, "l'educació no canvia el món: canvia les persones que han de canviar el món". Aconseguir aquest objectiu és clau per evitar caure en fal·làcies que, al llarg de la història, han acabat imposant etapes fosques i injustes.
A més, és fonamental que el sistema educatiu puga oferir les mateixes oportunitats a tots i totes. Aquesta igualtat real només és possible enfortint un sistema públic sòlid, capaç de garantir l'accés universal al coneixement. L'educació pública ha de ser el nucli vertebrador que permeta reduir l'escletxa formativa generada per les desigualtats econòmiques. Una societat que crega de veritat en la igualtat de drets ha d'apostar sense ambigüitats per defensar i invertir en l'educació pública, dotant-la de recursos humans i materials suficients.
Aquesta educació ha d'anar acompanyada, evidentment, de coneixements teòrics i pràctics que permeten una formació integral. Situacions d'aprenentatge vinculades a la realitat quotidiana poden ser una eina poderosa per fomentar el pensament crític i l'autonomia intel·lectual. Com recordava Edgar Morin, "l'educació ha d'ensenyar a afrontar les incerteses", una tasca imprescindible en un món canviant i ple de discursos simplificadors. Preparar l'alumnat per conviure amb el dubte i la complexitat és, avui més que mai, una necessitat democràtica.
Però em pregunte: l'any 2025 que deixem enrere i el 2026 que comença ens permeten ser optimistes? Hui, a les portes d'acomiadar l’any, vull decidir ser-ho. Vull ser optimista malgrat que milers de xiquets i xiquetes de Palestina ja no podran desenvolupar aquest esperit crític en llibertat. Vull ser optimista encara que hi haja líders internacionals, com Donald Trump, que utilitzen la mentida i l'argumentació falsa per generar conflictes inexistents. Ja sabem que aquesta estratègia no és nova i que altres líders, com José María Aznar, ja la van utilitzar per justificar guerres.
Tot i això, vull ser optimista perquè crec sincerament que la radicalització que ha portat líders ultraconservadors al govern de molts països acabarà passant. I vull finalitzar aquestes línies amb l'esperança que el món reflexione sobre si el camí actual contribueix realment a millorar la societat. Des del meu punt de vista, no és així.
Per això, el desig més important que vull transmetre és que el 2026 siga l'any de retrobar el diàleg i d'abandonar la confrontació gratuïta. Que siga l'any de l'enteniment i del primer pas cap a un punt de trobada que ens permeta construir una societat més crítica, més justa i més humana. Potser m'equivoque, o potser el lector es deixe impregnar per aquest desig. En qualsevol cas, quedarà com una bona intenció. Feliç 2026.
