ALACANT. “De sobte, acabar la carrera a Alacant es va concebre com una opció vàlida; em van confirmar que no passava res si decidies tindre un camí alternatiu a l’Escola de Madrid”, conta l’arquitecta Andrea Muniáin. L’any 2017, les seues companyes Aida Salán i Cris Argüelles decidiren cursar el sisè any d’Arquitectura —ara en format de màster habilitant— a la Universitat d’Alacant. Al curs següent, es va animar Muniáin, enguany ja en són més de deu alumnes que han cursat la major part dels seus estudis a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Madrid. I es preveuen encara més per al proper curs.

“Una de les principals raons era la llibertat”, explica Muniáin. A banda de l’esperit crític que han de tindre tots els projectes, “no hi ha condicions per enfocar el teu treball al màster: el tema, la producció, el format...”. Els seus primers anys com arquitecta els està centrant en la producció material i virtual de l’espai, investigant com es percebeixen els cossos en el món post-digital. “Si tens una trajectòria mig encaminada, açò t’ajuda a iniciar la teua carrera professional. Vindre a Alacant m’ha donat una projecció laboral més gran”.

“A Alacant hi ha una manera diferent d’entendre el paper de la universitat a la societat. Se posiciona en un lloc més crític i radical, donant un espai d’autonomia a les estudiants major que a les altres escoles d’arquitectura, com també a Madrid”, explica Íñigo Barrón García. “Allà és més difícil expressar quins són els teus interessos i acabes sent dirigit per una estructura que busca un tipus d’alumnat preconcebut”.