ALICANTE. La festa de la Pasqua te un origen hebreu, fou instituïda en record de la seua alliberació i sortida d'Egipte. Posteriorment, com que “os iuheus treballauen en comoure lo poble” i els “prínceps e fariseus tingueren consell e delliberaren matar lo Senyor lo primer diuendres vinent, qui era lo primer dia de la solenne Pasca”, la Pasqua adquirí un nou significat passant a ser la principal festivitat del calendari cristià “festa molt solemne i de gran goig” (Sor Isabel de Villena). Mossèn Alcover la defineix com “festa que se celebra en recordança de la resurrecció de Jesucrist, i que coincideix dins el curs de l'any amb la que els jueus dedicaven a commemorar l'alliberació d'Egipte”.
Però més enllà del seu significat religiós, la Pasqua ha jugat un important paper dins el calendari civil valencià (del Regne de València) i, particularment, de l’alacantí. Voleu saber perquè?
Des de abans de 1250, a la ciutat de València i d’acord amb les normes atorgades per Jaume I, el començament i finalització del mandat dels jurats estava establert per referència a la festa de Pasqua granada: “administratio incipiat et finatur in festo penthecostes” (Santamaría Arández).
En 1306, Jaume II va permetre als habitants de la vila de Biar que pogueren anar a moldre el gra a un molí reial, arrendat a Guillem Rufaça, permetent-los també que el repararen, donant-los un any de termini a contar des de la festa de la Pasqua de Resurrecció (Martínez Bolorinos).
La Pasqua ha estat, també, una data per fixar terminis relacionats amb la fiscalitat. Així, l’any 1315, Jaume II, autoritzà que les universitats reials valencianes “per tal d’organitzar una esquadra per a defensar el regne d’atacs musulmans” pogueren establir “imposicions indirectes sobre el pa, les carns i el trànsit marítim mercantil”, per termini “de la festa de la Pascha de la Resurrecció del Nostre Senyor primera vinent en I any, e, complit lo dit any, que en la festa de Pascha adonchs subsegüent los carnicers ne les flaqueres sens requisició d’alcú o d’alcuns no sien tenguts d’usar de les damunt dites ordenacions” (Hinojosa Montalvo, Baydal Sala).
