ALACANT. En un dels barris occidentals d’Alacant, Princesa Mercedes, es respira conformisme i suficiència. Conformisme després de batalles lliurades amb èxit que altres barris no han pogut guanyar. I suficiència davant un benestar que no és òptim però que supera de llarg les condicions de vida d’alguns altres nuclis adjacents.
Princesa Mercedes es va erigir, com tants altres barris d’Alacant, a la dècada dels setanta per acollir part dels moltíssims nouvinguts que tant van canviar la ciutat a partir de la segona meitat del segle passat. En aquest cas concret Princesa Mercedes, on l’asfalt era una utopia ara fa cinquanta anys, era el barri predilecte per a parelles que compraven la primera vivenda i confiaven en la prosperitat d’un entorn que encara estava per fer. I no es van equivocar.
L’estadi herculà de Bardín, aleshores una relíquia arqueològica difícilment valorada per la gran majoria veïnal degut a la seua condició forana; la fàbrica de briquetes, on ara hi ha l’escoleta infantil que duu el nom del barri i que recorda la discreció amb què un dia va irrompre la industrialització; o l’antic pas a nivell, que va sobreviure inexplicablement fins l’arribada de l’AVE en la dècada passada, són elements que poden servir per a explicar l’origen i l’evolució de Princesa Mercedes, que deu el nom al de la caserna inaugurada a inicis del segle XX i en què molts alacantins van fer el servei militar obligatori.
En primer lloc, pel que fa al sentiment d’identitat local, Princesa Mercedes no és massa diferent d’altres barris amb un sentiment de pertinença limitat en un context en què l’alacantinitat no va massa més enllà del sarau foguerer –l’exalcalessa Sonia Castedo hi va ser bellea– i d’un equip de futbol propi que a Princesa Mercedes no existeix. El que més s’hi apropa és el Betis Florida, que fins la construcció del Pont Roig disputava els seus partits darrere de l’actual col·legi Gabriel Miró. Pel que fa a l’herculanisme, una petita placa recorda l’existència pretèrita de l’emblemàtica bombonera alacantina, distinció pretensiosa amb què va ser definit l’antic estadi de Bardín. Més entitat tenen els carrers dedicats en aquest barri a Renato Bardín i a Ramón de Mendizábal, dos herculans coetanis amb diferents significats. I més importància encara, si més no en termes d’arrelament contemporani, tenen els germans Gabi i Rafa, dos dels màxims representants de la Kali Nord i implicats, per tant, en qualsevol iniciativa adreçada a la defensa d’Alacant i a l’estimulació de l’amor propi. Gabi i Rafa ja no viuen en Princesa Mercedes, però quasi qualsevol veí que senta parlar del Lucentum apunta que van créixer allà.
Pel que fa a l’evolució econòmica del barri, la indústria va deixar una petjada tan tímida que ja molt pocs la recorden. No hi ha cap empresa o sector laboral magnètic en Princesa Mercedes, on s’aprecia positivament la proximitat relativa cap al Corte Inglés de Maisonnave i també cap a l’estació de Renfe. També l’establiment de les línies 12 i 14 d’autobús, que connecten el barri amb la resta de la ciutat, i un nivell de neteja que rep una aprovació veïnal que no és gens freqüent a Alacant. Mentrestant, fenòmens nocius com els dels apartaments turístics no han fet forat encara en Princesa Mercedes, que se’n manté al marge mentre reforça la seua condició de barri dormitori amb la Clínica Baviera com a epicentre de la fortalesa empresarial, amb l’UDACO com a supermercat de referència i amb Benalua com a barri d’auxili comercial.
I quant al pas a nivell, poques infraestructures extingides tenen tanta presència pòstuma com la que permetia el pas dels trens pel mig del barri i separava Princesa Mercedes de Sant Blai, hui connectats per un corredor habilitat per al passeig després de dècades de lluita veïnal i que es pot convertir, si tot va com ha d’anar, en part de l’anhelat Parc Central. Princesa Mercedes, nodrit des del minut zero per treballadors ferroviaris, va protestar durant dècades per acabar amb aquest obstacle que no va ser eliminat fins la dècada passada, quan l’AVE va ser inaugurat a Alacant per Rajoy entre triomfalismes institucionals i la indignació contagiada d’un 15-M que es creia capaç de canviar-ho tot.
Veïns del barri recorden arribar plens de fang a l’escola de Santo Domingo després d’haver superat aquell pas a nivell i d’haver creuat uns terrenys sense asfaltar i sense més decoració urbanística que les cases baixes que encara veien passar els ramats de cabres en la segona meitat dels huitanta. Amb la construcció del Pont Roig tot feia pensar que aquell impediment desapareixeria, però va haver d’arribar l’alta velocitat per satisfer una reivindicació encara recordada perquè el barri, des d’aleshores, haja traduït la millora en un conformisme generalitzat.
Davant les dificultats de la perifèria alacantina, visibles als extrems nord i occidental de la ciutat, Princesa Mercedes valora un benestar singular immers en una monotonia impàvida i aparentment protegida de les contrarietats experimentades en barris pròxims com Ciutat d’Assís –on la degradació i l’estridència veïnal són molt més fortes– o de les que procedeixen d’un model turístic que ja s’està fent notar molt més enllà del centre.
