VALÈNCIA. No es que la ficció ens conte la realitat millor que els llibres d’història, però almenys ens l’apropa d’una manera diferent, una que obre la porta a la conmoció, als sentiments, a canviar-nos. Núria Cadenes en sap del poder de la literatura i per això ha recollit en En carn i ossos (Ara Llibres, 2025), 12 contes basats en fets reals i una excepció. Les històries arriben de llocs i èpoques totalment diferents, però els uneix la pulsió i la sensibilitat narrativa de l’escriptora.

-Abans de començar per les històries, volia preguntar-te què tenen en comú. Hi ha un eix a partir del qual creus que podrien conviure en un llibre?

—Tenen diversos fils, però bàsicament jo penso que n’hi ha dos. Un és l'inicial, el que em va motivar a plegar-los i anar-los confeccionant, que és el respecte pels fets. Tot són, llevat d’un, relats fonamentats en fets reals. Aleshores, sí que hi ha una xicoteta reivindicació de la realitat. En aquest cas, jo no faig història ni periodisme, faig literatura. Però reivindico la realitat en un temps en què ens diuen que els fets són relatius. I aleshores diem: Mira, no. Els fets són els fets. Les interpretacions, que és on hi ha les opinions i els punts de vista, sí que són discutibles. Però els fets, abans de ser interpretats, són els fets i les persones que els han viscut.

Si d'entrada hi ha els fets, hi ha les persones que els han viscut, i això ha anat afegint-se a la intenció primera. D'aquí ve el títol, En carn i ossos, perquè intenta que aquesta realitat humana quedi reflectida i condensada en els contes. Aquesta seria, diguem-ne, la idea inicial. De fet, el meu títol inicial, que encara fa riure a l’editor, era FROG, que serien les inicials de fets reals o gairebé. 

També hi ha un altre fil que vaig descobrir mentre ajuntava les històries. De vegades fas les coses i després sembla que tenen un denominador comú. Aquest seria la confrontació de l'individu davant del poder. Tant pot ser un poder aclaparador, com en el cas d'Iwao Hakamada, com un poder egoista o infantil que una persona pot exercir sobre una altra i que permet fer mal per gelosia o per aquesta xicoteta dolenteria que de vegades també defineix els humans. Llavors, hi ha diferents graus i maneres de confrontar-se al poder, d’acceptar-lo o de quedar derrotat per ell.

-A partir del que expliques, et volia plantejar el contrari: d’on ve la pulsió, des de la ficció, de reescriure o ampliar una realitat que veiem en els llibres d'història?

—Jo faig literatura. En algun moment per guanyar-me la vida he treballat de periodista, però faig literatura. I quan ho faig, de vegades veig la vida en forma de capítol si estic escrivint una novel·la, o en forma de conte. La literatura no està per sobre ni de la història ni de l'assaig, és un altre format per acostar-nos a la realitat, i pot ser complementari. Però permet un acostament diferent perquè no només compta el contingut, sinó que la forma també té molt pes.

De fet, sovint penso que la literatura és forma, sobretot. La literatura permet un acostament a les persones o als fets que és diferent i, fins i tot, busca deixar petjada. No és una relació analítica de dades, com la que és necessària per entendre la realitat de manera més objectiva. Aquí, pots intentar transmetre els sentiments d’aquells personatges que esdevenen persones dins d’un món. Persones històriques que es converteixen en personatges de conte, i vols que siguin viscudes per altres persones també.

Però això sí, els fets han d’estar contrastats, no pots llançar hipòtesis sense fonament. En la literatura, en canvi, sí que pots deixar fils oberts perquè cadascú interprete com vulgui o imagini. Aquesta llibertat també és important.

- El poder realment és un valor subjectiu que li donem com a societat. Aleshores, la literatura, qualsevol creació artística, li pot donar poder o restar eixe poder. Dius que totes les històries tenen com a fil també una espècie de qüestionament al poder i et volia preguntar precisament per això. Jo també pensava que totes les històries tenien algun tipus de violència continguda d'una manera o una altra. Amb aquest exercici literari, tu d'alguna manera també intentes restar poder?

- La veritat és que no m'ho he plantejat així, però podria ser que el meu subconscient hi hagués actuat, podria molt ben ser. Però en tot cas, jo he intentat fer una petita exposició d'aquesta nostra convivència sovint violenta amb el poder en les seues diverses manifestacions. És a dir, pot ser el poder que pot exercir una filla contra la seva mare sigui una cosa estrictament individual que causa molt de dolor, però és entre dos individus concrets, o el poder d'un sistema judicial pensat per justificar-se, i que confronta les situacions de conflicte sense resoldre-les realment.

Quan parlem de poder autoritari, és aquesta llosa que esclafa els individus, i esclafar els individus en realitat esclafa tota una societat. Però, al mateix temps, de vegades és més subtil. Són diverses formes en què els humans de vegades ens relacionem. I davant d'aquest poder, un individu pot afirmar la seva existència i, afirmant-la, negar-se a quedar sotmès a un poder injust i autoritari. Com és el cas del Joan Jeroni de Vilaragut, aquest que diu no vull ser frere quan està tancat en un monestir i l’obliguen. Quan ho vaig llegir vaig quedar esborronada. Aquesta història, per exemple, si jo me la inventara, dirien que ho faig per criticar a l’Esglèsia. Però es que això ha succeït! I de vegades els humans fem coses que, quan les llegeixes, penses: Açò jo ho he d'explicar. I la meva manera d'explicar-ho és fent literatura.

-No és el mateix apropar-se a un fet històric de fa molts segles que està escrit en un llibre d'història, que agafar una història oral de la dictadura del segle XX. Cada època és una font i una distància que d'alguna manera tu harmonitzes en el llibre, però que en la primera fase d'escriptura no és així. Com has abordat aquest repte com a escriptora d'enfrontar-te a coses tan diferents?

-Jo intento treballar molt els contes, pastar-los molt. Un cop estan fets, continuen fent-se, els torno a revisar… Crec que s'han anat encaixant els uns amb els altres, mantenint cadascun la seva distància. A mesura que començaven a formar-se un conjunt, necessàriament s'han anat adequant, però els veia, de vegades, com en una línia que anava més enllà de la cronologia, també d'estil.

És a dir, cada conte necessita el seu propi estil, la seva música, el seu to i la seva llengua. El seu registre, perquè tingui sentit per ell mateix. No pots escriure un conte situat a l'època de Margarida de Prades igual que un conte que parla del segle XXI. La llengua ha de ser diferent perquè t'ha d’evocar l'època que vols retratar.

És una cosa que normalment no ens fixem gaire, perquè ens aturem més a parlar de les històries, del que passa, però no tant d'aquesta altra cosa, que és intangible de vegades. Al capdavall, això és la literatura: aquest treball que acaba modelant el to del conjunt respectant el to de cadascun i que, a més, tinguin com una progressió que ens porta fins al segle XXI.

-Moltes vegades les històries parteixen de lo quotidià i no tant del fet. El fet acaba sent la part final de la història; aleshores et fas la pregunta de com s’ha arribat al fet més que què passa després. Sembla que a tu t'interessa més el pre que el post. Per què?

-Aventuro que potser és perquè som conseqüència dels nostres actes. Els humans som moltes coses, molt barrejades, però també som conseqüència dels nostres actes. D'una manera física ho podem veure en les arrugues que se'ns fan. No sabem si són arrugues de preocupació o arrugues de riure. 

Som una conjunció de molts factors. Però un és entendre o intentar entendre els fets precedents, que són els que podem analitzar, perquè han succeït. Les coses que passen al món no son una conseqüència matemàtica, però sí que ens mostren les tendències, comptant sempre amb la capacitat individual d'intervenir sobre la realitat.

Per exemple, hi ha una foto meravellosa d'un moment a l'Alemanya nazi. És una fotografia de milions de persones fent la salutació nazi i un home amb els braços plegats. Aquesta fotografia és real, i no és fàcil fer això, perquè s'ho jugava. No era una broma, no era dir visca el Barça, o visca el València. Aquesta imatge jo crec que descriu això que jo intento ara explicar: som el context, som el conjunt, som el moment, però també som la capacitat de trencar amb eixa dinàmica.

- Podries dir que això és un recull d’històries breus o de relats, però tu estàs utilitzant la paraula conte.

- Sí, no sé per què. Podria dir relat que pot semblar una mica més elegant, però sempre n'he dit conte. Quan llegeixo Víctor Català o Rodoreda també són contes. Com que els meus referents han utilitzat aquest terme per a la narrativa breu per a adults també, doncs m'hi sento molt còmoda. No sé per què ara hauria d'intentar canviar-ho.

A més, és un gènere que ara diria que reivindico, però no cal reivindicar-lo perquè es reivindica sol. Hi ha grans escriptors que ens han ofert contes immortals. És un gènere que jo respecto molt com a lectora, amb entusiasme. Recordo quan vaig descobrir Lucia Berlin... Quina manera de narrar, quina mala llet, i quina capacitat de confrontar-nos amb la humanitat més crua. També George Saunders, que és un escriptor nord-americà de contes, que fa una literatura molt diferent del que jo faig. Ell inventa mons en parcs temàtics imaginaris, per exemple, però ens parla de la realitat amb tendresa i un respecte molt alt per l'ésser humà. M'agrada molt el que explica i com ho explica. Jo no escric com ell, però m'agrada molt llegir-lo. 

Aleshores, és un gènere que des de Txékhov fins a George Saunders, passant evidentment per Víctor Català, Rodoreda o Salvador Espriu... És que clar, no te'ls acabes. Els contistes descriuen el món; un conte és això, és com una condensació de vida. 

De fet, a la Rodoreda, quan li van preguntar un dia quin llibre seu salvaria d'un incendi, va dir Viatges i flors. I és que és tan bo! Són relats, quasi poètics. Alguns són res, mitja pàgina, altres pàgina i mitja, dues pàgines, però n'hi ha alguns que és com si et pegassin un cop de puny aquí a la gola, no et deixen ni respirar. No m'estranya que digués això ella, és un dels millors llibres que s'han escrit, penso jo.

-No et vull deixar de preguntar pel conte sobre la Dana. No sé si dir que d’on sorgeix la necessitat d’escriure'l, perquè a la vegada tu confesses que és molt complicat fer-ho. Què ocorre ahí?

- A mi m'ha passat com a tothom, jo crec, que arribes a un punt que no pots fer res. Tinc família que viu a Torrent i després tinc família a Picanya. I al començament fas com tothom va intentar fer, intentar ajudar. Però després hi ha aquesta cosa de no poder fer res més. Però tampoc podia ni pensar en res més, ni parlar de res més, i era impossible escriure. Tot semblava banal. Jo crec que tot ho era, en veritat. 

Evidentment, tenia el llibre a punt d’acabar-se. L’editor, el Joan Carles Girbés, va tenir aquesta mateixa sensació que jo. Llavors ell va dir: “Jo que sé fer llibres, fem un llibre que intente ajudar, que parle de la Dana i que intente ajudar en un doble sentit. En el sentit immediat, que és aquest llibre, que és el Renaixer del Fang, perquè tots els beneficis vagin a les llibreries que han quedat afectades. I al mateix temps, que ajudi a intentar fixar el relat”.

Tenim pràctica i una trista experiència en la facilitat d'eliminar els fets, que passi el temps i les coses es vagin esvaint, o que al final, entre tantes versions —aquesta és una altra manera d’esborrar els fets— tot sembli un embolic i no quedi clar què va passar. Per tant, la idea era fixar un relat.

Quan em va proposar participar, jo li vaig dir que no podia. De veritat, no podia. Però està bé també que de vegades algú et digui: fes-ho. I va dir: “Fes un conte”. A més, havia de ser molt ràpid, perquè tot havia de ser superràpid. Així va ser com va sorgir aquest 20 hores i 11 minuts.

El primer que vaig tenir clar va ser el títol. Aquesta idea de recalcar: 20 hores i 11 minuts. Quan va sonar l’alerta, vaig fer una captura de pantalla. Va ser una captura de la ràbia que tenia, perquè ja sabíem el que havia succeït i no van enviar l’alerta fins a les 20 hores i 11 minuts. Dir-ho i repetir-ho és important, perquè són les morts que han causat.  L’aigua baixa i podem mirar què cal fer, què no cal fer, com es pot gestionar aquest problema. Però en aquest context el que s’havia de fer era, segur, avisar la gent. 

Aleshores, la idea d’eixe conte era això: 20 hores i 11 minuts. I per tant, vaig fer aquest doble pas en el conte. Té un to, almenys, més de fixar-se en els fets, més periodístic, dins del to literari que es troba per a cada conte. La cronologia del 16 de setembre, amb les coses que se sabien, la cronologia de com l’aigua va afectant des de primera hora del matí i què feien els responsables polítics.

En aquest cas, el màxim responsable polític era el president de la Generalitat. Aquí no li he posat el nom, però també vaig fer captures de pantalla de les històries que penjava a Instagram. I de les musiquetes que posava. És tan ofensiu! És que no fa falta ni qualificar-ho. Només veient què feia aquest individu que encara ocupa el càrrec, i què passava, ja se t'encén la sang.

228 morts són moltes, però 228 és un número en un paper. És important recordar que són carn i ossos, que són persones que van patir d'una manera indescriptible. També és un xicotet homenatge i respecte cap a aquestes persones, perquè recordar-ho és un acte de justícia i, alhora, una manera d’evitar que torni a passar