ALACANT. “El cosí de la tia tenia un bloc de pisos en la Plaça Nova, darrere de la Misericòrdia”, em contava la iaia Maria fa deu anys. “Van alquilar alguns pisos —ells tenien el primer— i a la planta baixa van posar una casa de menjars i el veïnat es queixava de la olor. Jo me’n recorde de la portera, que li van posar l’últim piset de bades”.

Els últims pisos de les cases estaven reservats a les treballadores domèstiques. La invenció de l’ascensor ho va revertir tot: les famílies acabalades gaudirien de les millors vistes i el personal del servei passaria a la planta baixa. Fins i tot en alguns edificis entraven per portes diferents i recorrien altres corredors per tal de no creuar-se. 

“Els avions feien uuuzzzzzzzz. Per el soroll reconeixíem si anaven carregats de bombes. Un dia a mon pare el va pillar en el carrer Altamira, a la porta de la geladeria Carbonell, que eren de Xixona. Allí li va tocar una bomba, i has de vore la gent que va morir. Perquè dalt als pisos tenien persones allotjades”, contava Maria. “Però a mon pare no li va passar res”.

La iaia contava els seus records amb tendresa i jo els escoltava amb una curiositat clínica que no em permetia questionar si ella havia sigut feliç. Postrada a la poltrona amb més de huitanta anys, ningú podria dir que ella havia tingut una mala vida. Ara amb certa distància i la meua experiència comparada, clar que no canviaria els meus trenta anys pels seus.

L’Alacant de la postguerra em sembla tan gris com les fotografies en blanc i negre. M’és impossible imaginar-me-la en alta definició. El franquisme va protegir els interessos de les famílies més riques a canvi del seu suport. Elles van augmentar les seues propietats i contes bancaris. La dictadura els va concedir monopolis —estancs, farmàcies, concessions administratives—, va restringir la competència i el lliure mercat per als seus negocis, els va alliberar d’impostos i va assegurar que seguirien pagant salaris baixos. Sense dret de vaga ni llibertat sindical, els treballadors no es podrien organitzar per reclamar el que és seu.

Quan es van instal·lar els primers ascensors a Alfons el Savi, la Rambla o el carrer Sant Vicent, els més privilegiats es van distanciar encara un poc més de la resta de la ciutat. Ara la distància ja era de cinc o sis pisos d’altura. Les distàncies es van consolidar durant trenta anys, però amb la restauració de la democràcia, van haver de cedir un poc. Alguns dels fills —o dels nets— dels uns i els altres fins i tot compartirien classes a la universitat o despatx a l’administració pública o a la Caixa Provincial.

A la ciutat, des dels anys 50 va començar a entrar capital estranger, normalment amb intermediaris que formaven part d’eixa xarxa de conveniència amb el règim. Monopolis, concessions. Amb la llei del sòl del 56 i després de cada crisi sistèmica —1973, 1993, 2010—,  la terra s’ha convertit en el producte més rentable.

“L'urbanisme neoliberal ha anat apostant gradualment per convertir les ciutats en un producte que dóna accés a qui pot pagar-ho”, explicava l’assagista Jorge Dioni a la presentació de ‘El malestar de las ciudades’. “I com que es tracta d'un producte cada volta més car, ens hem acostat perillosament al punt de saturació, el moment en què la classe mitjana ja no el puga pagar”.

“Si la vostra aposta no és produir, sinó vendre la ciutat mateixa, acabareu consumint -la fins que no quede res. Aquest és l’efecte a llarg termini de l’especulació immobiliària i el turisme massiu”, afegia Dioni. “No produïm casi res sòlid, espremem el territori i els seus habitants”.

Hi ha un fil que connecta la urbanització de la platja de Sant Joan dels 70, la construcció dels centres comercials a la Goteta, la Florida o el Garbinet dels 2000, la turistificació post-covid, la conversió de la llibreria 80 Mundos en un apartament turístic i la proposta dels ultres per passar Alacant a municipi castellanoparlant.

L’altre dia, un amic de trenta anys que treballa de caixer a una tenda de roba em deia que necessita estalviar uns anys més per a poder comprar-se un pis i posar-lo de lloguer. Amb el que li pagarien de lloguer, cobriria la hipoteca i es trauria un extra per a poder comprar-se una casa per a ell, uns anys després. “Vaig a fer el que la meua casera ha fet amb mi estos deu anys”, va concloure.

A mi em va semblar que en cinc anys té més probabilitats d’acabar mort per un colp de calor després d’haver menjat una ensalada de plàstic i gastar dos hores per arribar a la faena que de consumar el pla de fugida que ha traçat al seu cap.

• - Una volta estàvem al molí i va vindre l’alcalde Garrofero. Va entrar i ens va descomilar l’oli que havíem fet enguany, que estava amagat a la pallera va contar la iaia.
• - Però per què es va endur l’oli?
• - Es veu que no podíem tindre l’oli i se’l va emportar. Era aixina un home baixotet i roget. Després quan va acabar la guerra, va vindre la Guàrdia Civil, i li van obrir l’armari a ma mare. Tenia guardades unes monedes a la jaqueta de mon pare i uns duros de plata a una olleta de la cuina. Van dir: “Mira, aún les queda dinero”. I s’ho van emportar.