ALACANT. Un llibre nou que té mig segle. Així defineix Anna Bofill Levi el seu assaig Hacia la ecomorfología, escrit entre 1971 i 1973 i publicat ara per primera vegada amb una edició de l’arquitecta alacantina i professora de la UA Ana Gilsanz. Un treball que reflexiona sobre la forma de l’entorn habitat des d’una perspectiva sistèmica, ecològica i democràtica, molt abans que paraules com "sostenibilitat", "modularitat" o "intel·ligència artificial" formaren part del discurs arquitectònic.

“És un llibre nou que té 50 anys. La gent no estava preparada. Anava més lluny i no vaig trobar quòrum”, recorda l’autora. “Ningú creia en el que treballava en la meua recerca. Era un pensament molt avançat per als anys 70 i ara és molt pertinent. Continua sent avançat perquè proposa novedoses actituds davant del projecte arquitectònic. Altra manera de fer arquitectura i ciutat d’una manera molt ideal, atenent a tots els inputs i posant atenció a totes les coses que s’han de cuidar per a transformar l’entorn amb responsabilitat.

Mentres fa esta entrevista, Anna Bofill planeja una setmana intensa a Alacant amb presentacions al Col·legi Territorial d’Arquitectes d'Alacant (CTAA) i al Museu d’Art Contemporani d'Alacant (MACA). Mentres tant, el diumenge a migdia estrena una composició musical realitzada per al Coro Delantal del MACA perquè, a banda d’arquitecta, és també música.

Per a Bofill, el llibre planteja una postura necessàriament utòpica. “Sempre que ens plantegem com volem que siga la societat, hauríem de pensar amb màxims. Aquests són objectius molt llunyans, als quals voldríem arribar, encara que només fóra una xicoteta part. Si no pensem lluny, amb ideals, tampoc podem plantejar res transformador en un sentit útil per a la gent.” Així, la utopia no és evasió, sinó condició de possibilitat per a la transformació.

Durant dècades, Anna Bofill va pensar que este llibre no veuria mai la llum. “Jo pensava que este moment no arribaria mai. Ho havia donat per perdut, que ningú ho entendria, ni tan sols els meus companys de treball”. De fet, eixe desencís va marcar un punt d’inflexió. “Vaig renunciar a l’arquitectura comercial, sense valors socials. Només interessaven els arquitectes estrella i els alcaldes. L’arquitecte i el poder eren un tàndem. I aquest planejament no m’interessava gens”.

El text té un clar lligam amb les seues primeres pràctiques al Taller de Arquitectura, fundat amb el seu germà Ricard Bofill. “Tot el que anomenàvem Ciudad en el espacio, ara es diu arquitectura modular. A l’oficina feiem arquitectura desenvolupant el teixit urbà a partir d’una cèl·lula, d’un mòdul, que aplicant unes regles matemàtiques genera teixits, com un símil biològic, però a les tres dimensions de l’espai”. I afegeix: “L’arquitectura sol ser un plànol. Ací el gran canvi era que no miràvem per plànols i seccions: miràvem el volum.” Una mirada espacial que pren forma en projectes com Walden 7, La Petite Cathédrale o les operacions de Calp a la Manzanera.

Després va vindre el postmodernisme i els seus projectes en solitari. “Jo també vaig fer un projecte amb aires postmodernistes, però els meus partien d’una idea senzilla i humil. Discreta, amb trets del classicisme molt subtils”. En canvi, remarca: “Altres van decidir fer barroc, imitacions de Bernini però a lo bèstia, amb unes cornises enormes, columnes dòriques, motllures… A mi em sonava a Speer, l’arquitecte de Hitler. Jo d’ací me’n vaig, perquè no ho podia aguantar”.

Als anys 80, Anna Bofill va trobar el seu lloc a la intersecció entre arquitectura i feminisme. “Vaig anar al pensament feminista, llegint les primeres dones que feien propostes sobre l’arquitectura. La transformació de l’entorn construït a partir de l’antropologia, de dones naturalment feministes, la filosofia i l’economia feminista”. Això la va portar a investigar en urbanisme amb perspectiva de gènere, des dels referents britànics i nord-americans. “Vaig canviar de rumb i em vaig orientar cap al gènere”.

La seua mirada feminista, hui consolidada, ha sigut una construcció constant. “M’interessa mirar el món en totes les seues dimensions d’una altra manera, amb la mirada de les dones progressistes, perquè l’únic feminisme que entenc jo és el progressista. Si no és progressista, és perillós”. Un pensament construit amb referents com Dolores Hayden, Daphne Spain, Clara Greed o Imma Jansana, “i també alguns homes; Cerdà proposa un model de ciutat absolutament feminista i igualitari, o Gaudí, que està totalment lligat a la natura, pensa en altres esferes sobrenaturals”.

La publicació de Hacia la ecomorfología no hauria sigut possible sense Ana Gilsanz Díaz, arquitecta i investigadora que fa anys estudiava el fons personal d’Anna Bofill dins del marc del projecte Navegando Arquitecturas de Mujer impulsat a la Universitat d’Alacant per María Elia Gutiérrez Mozo, José Parra Martínez i Ana Gilsanz Díaz. “Quan vaig començar a mirar els seus arxius, vaig descobrir un material increïble”, explica. Preparant la recerca guardonado amb la beca Lilly Reich de la Fundació Mies van der Rohe, Gilsanz va trobar unes notes amb el terme ‘ecomorfologia’. “I ella em va dir: Això és un llibre sencer”, explica l’arquitecta i professora.

El procés d’edició, coordinat per Gilsanz i publicat per Ediciones Asimétricas, ha buscat ser fidel al pensament original. “S’ha editat el mínim. El seu esperit pioner era important que es mantinguera. És una escriptura molt poètica i precisa, molt personal”. En paraules de Gilsanz, “és un llibre sense imatges de projectes, però amb molts esquemes, dibuixos i models que reflecteixen una metodologia realment avançada”.

Per a l’editora, aquest text és molt més que un document històric: “És un llibre que hauria d’haver-se llegit fa 50 anys, però és fonamental llegir-lo ara. No només pel que diu, sinó per com ho diu i pel que ha suposat per a la seua autora”. I afegeix: “És una referència absolutament singular dins del pensament arquitectònic europeu”.

Ara, en un moment de revisió de narratives i genealogies, la veu d’Anna Bofill ressona amb més força que mai. Un pensament que proposa alternatives, desafia models caducs i convida a repensar l’arquitectura “com voldríem que siga l’entorn en què vivim”. Com diu ella mateixa: “Si no pensem lluny, tampoc arribarem enlloc”.