ALTEA. Sota l’amenanaça d’una ciclogènesi explossiva, la segona edició dels Premis Altea de Literatura i Investigació 2018 han celebrat la seua gala de lliurament en un sopar al Palau d’Altea Centre d’Arts. Si la predicció meteorològica a les nostres terres és més un art d’endevinació que una ciència aproximativa, tot i la dedicació dels professionals, l’art literària que els promotors d’aquests premis promouen és d’una qualitat contrastada. Van començar a fer camí l’any 2017, agafant el relleu d’altres certamens convocats en la localitat de la Marina Baixa, com ara  el premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil, que entre 1981 i 1985 va estar sota la mirada del seu promotor, el bibliotecari i investigador alteà Ramón Llorens Barber, o el Certamen Poètic Vila d’Altea, amb les seues convocatòries de la primera década del segle XXI.

En una nit profundament literària, amb una hora fantasma en la matinada que condueix al diumenge, una hora que despareix en l’oblit de la burocràcia europea, i que potser compte enguany amb la seua darrera perpretació, a les 20:00 hores de la nit del 24 de març començava la cerimònia d’aquesta segona convocatòria dels Premis Altea.

Sota la direcció del director de la Càtedra Enric Valor de la Universitat d'Alacant, Joan Borja, una nodrida representació institucional i social va anar desgranant el seu suport a aquest esdeveniment cultural que ja en el seu segon any, dóna la sensació de què perdurarà en el temps. Diego Zaragozí, regidor de Cultura de l'Ajuntament d'Altea; Javier Barrio Navarro, nebot i hereu del pintor Joan Navarro Ramon (Premi Estela d'Honor); José Ferrándiz, director de l'Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert; Albert Girona, secretari autonòmic de Cultura; Ferran Isabel, director del Servei de Llengües de la Universitat d'Alacant; Tatiana Sentamans, vicerectora de Cultura i Extensió Universitària de la Universitat Miguel Hernández; José Miguel Cortés, president de la Fundació Caixaltea; Enric Morera, president de les Corts Valencianes; i Jaume Llinares, alcalde d'Altea. Una nòmina prou extensa i variada com per confiar en la consolidació del certamen.

L’hora desapareguda durant la matinada li pot servir a algun dels premiats i premiades per a una celebració que pot quedar només en la memòria de la literatura.

La rèplica de l’estela funerària ibèrica d’Altea la Vella, a càrrec de Teresa González, ideada per a a reconéixer la memòria dels creadors o els escriptors alteans que, ja desapareguts, han destacat i excel·lit vitalment en l’àmbit de la literatura, l’art o la investigació, s’ha lliurat enguany a la família de l’artista alteà Joan Navarro Ramon.

Nascut a Altea el 1903, Joan Navarro Ramon inicia la seua formació com a artista a València i Madrid. El 1928 es casa i fixa la residència a Barcelona. El 1934 fa el seu primer viatge a París, ciutat on l’any 1937 serà convidat a participar en el ja mític Pavelló de la República: hi va exposar l’obra Et venjarem, al costat del Guernica de Pablo Picasso, la Font de Mercuri d’Alexander Calder, El segador de Joan Miró o el Cap de la Montserrat cridant de Juli González.

La seua obra, exposada en multitud d’institucions i museus, ocupa un lloc de privilegi en la història de l’avantguardisme valencià i, en general, de l’art europeu del segle XX. Fins fa pocs mesos, la major antològica del autor es podia visitar a la Fundació Frax de la veïna L’Alfàs del Pi, que li acaba de posar el seu nom a la seua sala més lluminosa.

El trofeu La mà del sol, dissenyat per l’escultor Pepe Azorín, que premia la categoria Carmelina Sánchez-Cutillas de novel·la i prosa creativa ha anat enguany a un autor joveníssim, Tom Colomer Saus (Sabadell, 1997), per la seua obra Gens il·lustres, que, en un exercicio d’autoficcinalització, s’inclou entre els personatges de la seua novel·la: “El Tom és el primer de tres germans. És el primer de la unió Colomer i Saus, a excepció del rellotge, clar. És un estúpid que vol escriure”. Estudiant de filologia clàssica i d’Estudis literaris en la Universitat de Barcelona, dedica les (poques) hores lliures a escriure i dirigir teatre. "Aquesta història és fruït de la impotència de veure morir gent al meu voltant i adonar-me que amb ells es perd la seua memòria, irremeiablement. És per això que m’he ficat en el món de la literatura: per provar d’emmagatzemar tot el patrimoni familiar possible".

Gens il·lustres és un text escrit per un jove de 17 anys que ha agafat els seus propis cognoms des de mitjan segle XIX i els ha analitzat en el període d’uns cent-cinquanta anys, és a dir, remuntar-se cinc –fins i tot sis– generacions, i ha narrat el que va passar, enllaçant-ho amb el context de la important industrialització de la ciutat de Sabadell.