ALACANT. L’illa de Tabarca desperta la curiositat d’alacantins i forans per la seua excepcionalitat geogràfica. I en canvi, més enllà de l’illa en si, la més petita de totes les que estan habitades arreu de la Mediterrània, Tabarca amaga secrets que no s’han acabat mai de plantejar amb vocació de resolució. Una de les qüestions menys parlades, i alhora més susceptibles de debat, és el sentiment de pertinença dels tabarquins, així com les raons, històriques i actuals, que el justifiquen o el contradiuen.

Anem per parts. Més enllà de la idealització senzilla, i en alguns casos inevitable, el cert és que Tabarca representa moltes excepcions. L’illa, tal com la coneixem hui, va nàixer durant la segona meitat del segle XVIII amb l’arribada dels genovesos, procedents de l’illa homònima ubicada a Tunísia, quan va ser sotmesa pel governant tunisià Ali I i els seus habitants van ser convertits en esclaus. El rescat de bona part d’aquells desgraciats va desembocar en un trasllat estrambòtic, primer a la ciutat d’Alacant, on van restar albergats al convent de les Monges de la Sang –al bell cor del barri antic– i poc després, aproximadament al cap d’un any, serien conduïts a aquella illa que no va deixar de ser percebuda com a inhòspita pels peninsulars fins ben entrada la segona meitat del segle XX.

Ací trobem la primera referència que vincula l’illa amb Alacant. Els seus habitants, d’origen genovès –tal com es constata amb els cognoms visibles a les làpides del cementeri i amb els tributs que els carrers de l’illa plana dedica a l’antiga república genovesa–, van sobreviure durant un any de transició en aquesta ciutat. Segons indica Antoni Mas, professor titular de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant, els aleshores tabarquins imminents van aprendre, segurament, el valencià a Alacant, atès que sobta, i molt, que tot i la seua proximitat geogràfica amb Santa Pola, no gasten el sufix -extre en verbs com ara conèixer o nàixer, pronunciats coneixtre o naixtre en vernacle santapoler. Els tabarquins parlen a la manera d’Alacant, que a poc a poc ha esdevingut pròpia conforme el pas del temps ha anant amagant les singularitats de la llengua autòctona alacantina, cada vegada més abandonada.