VALÈNCIA. Si la seua filla o fill es passa el dia davant l’ordinador i s’emociona muntant i desmuntant aparells, sàpia que possiblement té vosté un ‘hacker’ dins de casa. Però no patisca, al cap i a la fi, el terme anglés ‘hack’ fa referència a piratejar alguna cosa, és a dir, a modificar-la per canviar-ne la utilitat. I d’utilitats, això és com tot, n’hi ha moltes, algunes fins i tot ben desitjables, ben innovadores i que ajuden el món a ser millor. Així que respire: és possible que tinga al costat un hacker, però dels que fan bondat.
No estan lluny, tenen un talent efervescent i van a cara descoberta. El concurs ‘Hack for Good’ [Piratejar per fer el bé] unix cada any 23 universitats d’onze ciutats de l’Estat que posen en marxa a la comunitat estudiantil per “despertar les màquines” en ‘hackatons’, maratons de pirateig. En 2017, vora 1500 ‘hackers’ competiren desenvolupant 200 projectes tecnològics per resoldre reptes socials encara no abordats. Només amb 24 hores per idear i desenvolupar el projecte, en funció de la creativitat i innovació de la solució proposada, el grau d’acabat aconseguit durant la ‘hackató’, i l’impacte social de la solució proposada, els equips poden guanyar tres premis que els ajudaran a continuar treballant la idea amb suport professional i finançament. En 2018 el concurs va tindre lloc al mes de març i els equips de hackers valencians són sempre una forta competència.
Desfibril·lador i electrocardiogrames amb el mòbil
Maria Herráiz (24 anys) és bona en programació informàtica. El seu company, Carlos Moyano (24 anys) és bo amb les mans i li agrada muntar i desmuntar dispositius. Així que varen pensar que per què no fer equip per al Hack for Good en març de 2018. “La fase de la Comunitat Valenciana tingué lloc a l’Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Telecomunicació de la Universitat Politècnica de València i l’organitzador és el vicerector d’emprenedoria de la UPV, que és professor nostre. I fon ell qui ens va introduir al món dels concursos”, conta Carlos. Només amb 24 hores de treball, guanyaren: foren els primers de la Comunitat Valenciana i els tercers de l’Estat, en competència amb centenars de projectes.
“Vàrem estar pensant en les comunitats cardioprotegides. La inquietud ens vingué quan vàrem pensar que hi ha llocs públics on no hi ha desfibril·ladors, com és el cas del caixer del Túria. Com que és un lloc on la gent està fent esport però poden haver infarts als quals no s’arriba a temps, vàrem pensar en un dispositiu que la gent amb arítmies o propensa a infarts poguera dur damunt per prescripció mèdica. O fins i tot, com que és de baix cost, podria també estar a la farmaciola d’una empresa”, explica l’enginyer. La idea inicial del concurs va anar madurant per detectar dificultats com la de reduir-ne la mida.
“És un aparell extern al mòbil que es comunica per bluetooth amb el telèfon. L’aparell duu uns pedaços, que li poses a la persona a tractar i una aplicació del telèfon et guia per saber el que has de fer. Per començar, els pedaços fan un electrocardiograma, l’envien al mòbil, creen un informe i amb la posició del GPS l’envien automàticament a emergències. Mitjançant l’aplicació, i per actuar mentre arriben els servicis d’emergència, es donen a l’usuariat les indicacions del que ha de fer: donar descàrrega o fer respiració assistida”, explica Carlos. “És un mètode per estalviar temps. Per desenvolupar el desfibril·lador encara queda faena”, detalla.
La idea du en marxa només uns mesos i, mentre la desenvolupen, els seus creadors encara estudien com solucionar alguns reptes tecnològics i legals. “El dispositiu topa amb la normativa: no pots anar pel carrer perquè sí amb un desfibril·lador. Perquè pot ser emprat per a bé o com a arma. I pel que fa a l’aparell, ara tenim un repte per conjugar la portabilitat amb la capacitat de descàrrega. A la politècnica hi ha laboratoris que treballen amb cors i ja sabem que, per moure’ls, amb una xicoteta descàrrega serviria, però ha de travessar moltes capes de teixit i hem d’aconseguir llançar molta energia, així que, encara que la tecnologia estiga, hem d’adaptar-la a l’ús que volem fer-ne: al desfibril·lador per a una persona”, precisa.
Els enginyers asseguren que no han decidit cap a on anirà el projecte i és que experimentar no és tan senzill. “M’agradaria fer moltes coses abans de decidir si em dedique a la investigació o al món de l’empresa així que encara no sabem què farem amb el projecte”, explica.
'Vore' els semàfors sense tenir vista
Tres desconeguts es varen ajuntar en 2017 i en tan sols 24 hores, partint de zero, varen crear una aplicació que llegia als invidents el color dels semàfors en temps real per fer accessible la ciutat. Jorge Fabregat (21 anys), Javier Ferrando (22 anys) i Joaquín Montesinos (24 anys) passaren per davant de 1.500 hackers amb `Luz verde´, l’aplicació per a mòbil que va guanyar el campionat estatal. I un detall: cap dels tres no havia participat mai en una hackató.
