VALÈNCIA. El planeta  té la sang calenta, les dades no enganyen. La temperatura global està ardent, a l’alça. Sembla que l’any 2017 és un dels més càlids mai registrats. Bull la Terra. Temperatures impensables, rècords de graus, pujada tèrmica a València, a l’entrada de desembre. I amb aquesta calda atípica, que afortunadament ha marxat, un dia qualsevol de la setmana, a dos dies, com aquell qui diu, per acabar novembre, arribes al supermercat. Busques provisions, el manteniment habitual. Ensopegues inesperadament amb torrons, massapans, neules i boles de coco banyades amb xocolata. Com caiguts del sostre. Sorteges el carro entre les posts, fetes exprés, clafides de llepolies de Nadal. Tenim encara molts dies, les festes arriben amb exagerada puntualitat. A un mes de la “marabunta fum, fum, fum”! Perplexitat, any rere any, davant l’espectacle de fructosa, de sucre invertit i glucosa. Al  món exterior, ponentada. Preocupant el canvi de la temperatura global. Anirem a la mar amb entrepà de polvorons, no gens sucós, deixant a ciutat la contaminació eixordadora, la del so agut, pesat, de les nadales? Celebrarem el Nadal com a Austràlia? A la platja, a remull? Poca broma!

Paquets regal de memòria, magatzem del record de la infantesa, del passat de la vida, es desemboliquen amb l’entrada del solstici d’hivern, alterant la quotidianitat. Desembre inicia la carrera. Dates ben sensibles a les percepcions. La marató d’olors i sabors s’escalfa i entrena de valent. L’escudella, la carn d’olla amb pilotes, amb un toc de canyella i molts pinyons, és al rànquing a moltes llars. Segueixen la cursa, varietats de costums arrelats al territori íntim, familiar, com ara el  torró de cacau i moniato amb neula, passant pels canelons de Sant Esteve, capons farcits, ostres i marisc. Menjars emblemàtics i efervescència de l’alka seltzer amb bon cava. L’aldarull està servit, mai no es gela.

El pessebre, aquesta tradició que es combina amb l’Arbre de Nadal baixa dels alts dels armaris. Surten en aquesta època, al primer pont o festa de desembre, per desfici dels nens i costum dels grans amb traça. Hom diu que la tradició de muntar el pessebre va prendre peu amb els Borbons, per les relacions comercials que establiren amb Nàpols. I ací es va ancorar, va tenir força acceptació.