VALÈNCIA. Són unes quantes, però en els àmbits de la contemporaneïtat, probablement la més potent individualització del procés de relativa renúncia de les arrels per a convertir-se en referència occidental inserida –per vocació i destí– en el món nord-africà, siga la figura i l’obra de Paul Bowles (Nova York, 1910 – Tànger, 1999).
Diuen que la pàtria és la infància, i probablement per això –i per voluntat de negació de la seua– la personalitat d’un escriptor com Bowles va buscar un escenari exòtic on situar-se i ubicar el diorama de fons de la vida, ben allunyat en qualsevol cas del record del desassossec de la Nova York dels seus primers anys. Eixe rebuig (tan implícit com poc estudiat) és fàcilment comprensible en qui va patir un pare autoritari i maniàtic que, per exemple, el feia mastegar fins a quaranta voltes cada mos, o una mare que va arribar a llançar-li un ganivet durant una discussió.
Eixes i altres circumstàncies marcarien a foc la permanent vocació de fugida de Bowles (gràficament condensada en el títol del seu únic volum de memòries, Without stopping), però que també farien d’ell un nòmada exquisit, un cercador incansable d’horitzons nous per a compensar l’absurd o el deliri de viure, tot un neguit existencial que li facilitaria la creació de la seua millor obra i la percepció d’ell mateix (pròpia i aliena) com a personatge estrany i reservat, potser les recialles indesitjables d’una infància no massa afortunada.
El periple s’iniciaria prompte, poc després d’aquell episodi del ganivet incruent però feridor amb sa mare, i tindria la ciutat de París com a primer destí. Allà, amb a penes vint anys i imbuït de les primeres inquietuds literàries i les molt vives avantguardes culturals, coneixerà la millor collita de nord-americans exiliats, l’anomenada Generació perduda, amb figures com Ezra Pound, Djuna Barnes o Gertrude Stein. Esta darrera, qui exercia sobre tota eixa generació una sort de magisteri moral molt apreciat un tant candorosament per tots ells, dictaminaria al jove Bowles la sentència inapel·lable: “No eres un poeta, Paul”.
Lluny de frustrar-se, el dictamen serà acceptat sense massa retrets i li farà refermar-se en la seua altra gran vocació: la música. Format com a compositor als Estats Units, abans de la fugida ja havia musicat a Broadway algunes peces dels seu amic Tennessee Williams, quan la literatura no era encara ni una possibilitat. Però a partir d’aquella sentència de la Stein el jove aprenent de tot tindrà la música com a activitat principal, encara que el seu nom serà reconegut però mai eixirà dels circuits especialitzats. En qualsevol cas, el veritable efecte del veredicte fou un convit a fugir al sud, un mandat que es lligava a la seua ànima d’una manera indissoluble.
