VALÈNCIA. L’arquitectura és una natura viva, lluminosa i senzilla en el món fotogràfic del tàndem creat per Anna Devís (Albuixech, 1990), filla d’aparadoristes i dedicada a la comunicació d’un estudi d’arquitectura, i Daniel Rueda (Albacete, 1990), fill de mecànic d’avions i amant de la foto d’arquitectura que nodrix els catàlegs dels especialistes. Formats en la disciplina en un moment en què el sector reclamava perfils que traspassaren el simple exercici de dissenyar i alçar edificis, esta parella mai es va parar a pensar “i ara què?”, en acabar els seus estudis en la Universitat Politècnica de València, l’escenari on es conegueren per primera vegada com a alumnes. 

Encara que allò més fàcil seria pintar una paret, la creativitat urbana de Devís-Rueda funciona gastant litres de gasolina a la busca del millor racó que conte una història menuda. El seu estudi és el carrer i l’aventura. Los Ángeles, Copenhague, París o un polígon industrial de l’Horta són la matèria prima de la seua obra, a la qual ella aporta el dibuix i ell la tecnologia. Quan no hi ha arquitectura, el concepte apareix amb les tisores, la cartolina o el metre, amb complements com ara barrets i paraigües, o amb braços i cames en moviment. Autors i models alhora, volen escapar de l’etiqueta d’influencers, tot i que el seu èxit en les xarxes socials els ha obert la porta de les grans empreses internacionals. Precisament per un d’eixos encàrrecs, un dia abans de la nostra trobada la televisió alemanya Deutsche Welle publicava un reportatge dedicat al seu procés creatiu, al mateix temps que s’estenia la notícia del seu fitxatge com a autors dels cartells per a la 33a edició del Festival Internacional de Cinema de València-Cinema Jove.

-Com definiríeu la vostra obra? 
-Anna Devís: La definició del nostre treball és molt difícil. De vegades diuen que són retrats arquitectònics, ja que, tot i no ser-ho, és la idea que transmet el nostre treball. Tampoc som la “parella adorable que viatja al voltant del món”, com ens han titulat en algun lloc. Som arquitectura i storytellers. Són fotografies de concepte i de jocs visuals que conten històries amb la menor quantitat d’elements possible. Està molt bé que Instagram permeta posar un text. Ens agrada molt cuidar-lo també, amb jocs de paraules, però cal dir que la imatge no necessita explicació. Un dia se’ns va ocórrer que un barret podia ser el rovell d’un ou, i amb cartolines podia compondre’s la resta. S’han de fer molts dibuixos per a saber quina és la posició que millor transmet el concepte. Intentem des del dibuix que tot estiga clar per a poder anar fins al lloc i que només ens preocupe estar en el moment correcte amb la llum correcta.
-Daniel Rueda: Quan fem la foto, el que hi ha en el nostre cap és una il·lustració, un dibuix de com és una persona corrent, un braç avant i l’altre arrere, un genoll avant i l’altre arrere. Una de les claus és buscar que les fotografies siguen tan fàcils de comprendre com una il·lustració. Pensem un concepte, Anna el dibuixa i després pensem l’espai i els elements. És sobretot la busca del lloc i de l’escala el que li afig un punt de gimcana. Un altre tipus d’imatge que fem és més deutora de l’espai, d’un lloc concret, com una façana espectacular o monuments amb una potència visual espectacular, amb els quals tractem d’explicar alguna cosa diferent.

-Pegar el bot a Instagram des del món de l’arquitectura, que sol pensar una fotografia molt més intel·lectual, més inaccessible, de nature morte, suposa trencar amb eixa forma d’elitisme fotogràfic? 
-D. Rueda: És una cosa que busquem perquè estem convençuts del poder de la xarxa social. Professionalment em dedique a la fotografia d’arquitectura, faig eixa classe d’imatges d’espais i és cert que normalment causen rebuig; són tan boniques que arriben a sembla excessivament complexes. No obstant això, per a les imatges que publiquem, que seguixen sent molt d’espais, volem trobar un lloc bonic que ens vinga de gust explicar i pensem com fer-ho de manera divertida. Busquem que la persona veja una mica més, suscitant la pregunta de si això que acaba de vore és el que li ha paregut vore. També comptem amb un espai que es veu a un ritme de quilòmetres per hora. La nostra obsessió és acostar l’arquitectura a un públic no interessat d’una manera accessible a través d’històries curioses i anècdotes visuals.

-Fins i tot es fan rèpliques de les vostres fotografies. 
-A. Devís: Fem que la gent s’interesse per unes obres que potser d’una altra manera no els hagueren cridat l’atenció. És una forma de mostrar l’arquitectura des de fora del plànol, des de la imatge. Molts seguidors ens diuen que volen fer la mateixa foto que nosaltres i després, en efecte, ens arriben imatges de gent que l’ha feta. La gràcia és que transmetem que de vegades potser és més fàcil del que sembla, però també al revés. Un dels últims missatges és d’un xic d’Indonèsia que ens demana que li fem un tutorial... Un aspecte positiu d’Instagram és la possibilitat de penjar vídeos del procés que estan 24 hores mitjançant les stories. És divertit perquè hi ha moltes fotos que pareixen fetes amb Photoshop, però nosaltres expliquem que hem utilitzat cartolina i cel·lo. Per exemple, una foto que vam fer amb tres paquets de rosetes és una imatge que la gent copia molt, o l’han reinventada amb altres objectes. Està molt bé inspirar a la gent.

-Confesseu que cada foto vos comporta un mal de cap important, una cosa que xoca amb la pretesa immediatesa del món d’Instagram. 
-D. Rueda: Per a nosaltres no representa immediatesa. Busquem normalment els llocs abans de viatjar. Pensem algunes idees, portem objectes, anem un dia abans per vore l’escala i les distàncies, fem moltes proves, controlem aspectes com el trànsit o els guàrdies de seguretat... De vegades cal demanar perdó, cal anar com d’amagats, perquè hui la fotografia és pràcticament un acte de terror. La gent et veu amb un trípode i de sobte eres l’enemic públic número u. No estem acostumats a les càmeres grans encara. Els edificis poden tindre drets d’imatge, també. Una cosa absurda és que si vas amb el mòbil no passa res, però si vas amb una càmera gran, ja eres un professional i se suposa que cobres pel teu treball, de manera que a voltes la reacció és quasi pitjor que si portares una navalla.

-Buscar l’escala adequada per a les vostres imatges té una dificultat afegida. És l’espai el que fa a les persones o són les persones les que fan l’espai? 
-D. Rueda: És una reflexió que em solc fer. Ens agrada intrigar a la gent amb l’escala. És cert que no sempre trobem l’espai adient en tots els llocs. Normalment el lloc et demana alguna cosa, la idea ve de l’espai, l’espai et parla i això és el que ens interessa: fem realitat eixa fantasia mitjançant les imatges. Una ciutat pot ser divertida i l’arquitectura és alguna cosa més que unes simples finestres per on entra la llum. Amb les nostres fotos manifestem que no voldríem que els espais bonics foren tan difícils de trobar, sinó que foren allò habitual.
-A. Devís: Per exemple, les construccions en els Països Baixos tenen unes dimensions més afins al nostre tipus de fotografia. La llum i el contrallum de València, i les seues vesprades, ens tornen bojos, però busquem també altres condicionants. En altres països seria més fàcil fer la nostra fotografia, però el nostre projecte ha sorgit ací.