ALICANTE. “Hi havia una vegada tres bandits ferotges...!” Pronunciar estes paraules en veu alta provoca la sensació de traslladar-se al territori desconegut de la fantasia, o no tan desconegut: transgressió, complicitat, trobada amb l’heroi/heroïna, la lluita… gran part de les funcions del conte descrites per Vladimir Propp es troben en el relat d’Els Tres Bandits, de Tomi Ungerer, trastocades pel canvi de perspectiva de la modernitat. La lluita ja no és maniquea, la força bruta ja no és el motor testosterònic del conflicte, la humanitat ja no té l’home com a paradigma del progrés, la comunitat i el bé comú substitueixen la reparació del mal rebut com a leit motiv de la història.
Jean Thomas Ungerer, conegut com a autor amb l’hipocorístic Tomi Ungerer, va morir el passat 9 de febrer a Cork (Irlanda). Nascut a Estrasburg el 28 de novembre de 1931, l'ocupació nazi d'Alsàcia el va atrapar en plena edat escolar i patí la forta germanització imposada pels ocupants. Una vegada acabada la guerra, l’inquiet Tomi es va llançar a explorar França en un vaixell de vela, viatjar en autoestop a Lapònia i el Cap Nord. El 1952 s'allistà a les tropes meharistes franceses d'Algèria, on s’hi va estar només un any. Una vegada llicenciat, començà a estudiar arts decoratives, però fou expulsat de l'escola per indisciplina. L’eixida més pràctica a la seua destresa tècnica amb el llapis i els pinzells el va portar a treballar com a publicista a petites empreses, alternant la sedentarietat de la faena amb el seu esperit rodamón, viatjant per Islàndia, Noruega, Grècia i Iugoslàvia en autoestop o com a mariner en un vaixell. La fita definitiva que el situaria a l’imaginari mundial dels infants va ser quan el 1956 marxà a Nova York i s’hi trobà amb Ursula Nordström, de l’editoria Harper & Row: amb ella va escriure 90 llibres per a infants en 10 anys.
Als anys 70 es va instal·lar a Nova Escòcia (Canadà) i uns decennis més tard va tornar a fer el camí de tornada cap al Vell Continent, cap a la verda Irlanda. Tot i no tornar-hi a viure, Ungerer no va perdre mai el lligam als orígens, el 1975 va fer la primera donació de la seva obra i la seva col·lecció de joguines a la ciutat d'Estrasburg, treballant sempre en la millora de les relacions franco-alemanyes i la preservació de la identitat, del particularisme i del bilingüisme a Alsàcia, tot i la seua irònica confesió de “parlar francés amb accent alemany i alemany amb accent francés”. L’any 2016 la bimil·lenària ciutat d’Estrasburg va dedicar un museu a la seua obra, i en la inauguració, l’autor va tirar de la seua particular sornegueria per ironitzar sobre el seu estat de salut: “a la Legió diuen ‘camina o mor’. Jo dic ‘primer mor i ja caminaràs després’”.
Provocador irredempt, la seua trajectòria vital l’havia convençut de què la creativitat naix delsd traumatismes, d’allò que ens commou de manera trasbalsadora, el que reflectir en els seus treballs per a infants, sense recança d’espantar-los amb els seus dibuixos o amb els textos dels contes o els articles de la revista Philosophie, on responia les preguntes dels petits lectors, tractant-los de tu a tu, sense condescendència.
Provocar xiquets està bé, però provocar els adults en la seua confortable sexualitat romàntica era tal volta molt més divertit, així és que, empeltat del seu lema Espera l’inesperat, després de col·laborar en la campanya contra la Guerra del Vietnam i la injustícia racial, amb un cartellisme que prefigura el dibuix underground dels anys 70, acabarà la dècada deixant anar el seu vessant erotòman, publicant una col·lecció d’il·lustracions sobre petites perversions bondage amb el títol de Fornicon.
Ironia i sexe s’unien en un traç expressionista influenciat pel modernisme i la sàtira d’Aubrey Beardsley, una col·lecció d’estampes per a onanistes d’un voyeurisme subjugant. Ungerer va mirar per l’ull de pany de les cambres secretes i va reproduir tota una parafernàlia de la pornografia qualité, desenvolupant el que havia deixat entreveure en The Party, publicat tres anys enrere. Ja no va abandonar esta línia de creació, en paral·lel amb la il·lustració infantil, fins a la publicació el 2002 d’Erotoscope.
En declaracions a l’Agence France Press (AFP), Tomi Ungerer va dir que “si existia el Paradís, havia de ser una biblioteca”. Totes les seccions infantils de les biblioteques públiques fan servir els seus llibres com la millor arma de construcció lectora, en les icòniques edicions de Kalandraka per ací, potser ha arribat el moment de retre-li homenatge a l’infern, el lloc que tota biblioteca té destinat a les obres picantones.
