Vicent Chilet: “El futbol definix la condició humana”

VALÈNCIA. Gran part dels humans travessen la realitat amb una mirada carregada de grisors i mediocritats. Per sort, també hi ha un altre grup (escàs) d’individus: aquells capaços de fixar les pupil·les entre els clevills dels llocs comuns, aquells que descobrixen centellejos lluminosos en llocs imprevistos. Són també els qui saben que, sovint, l’existència, amb totes les seues misèries i bondats, només pot comprendre’s allunyant-se dels grans titulars i la primera fila dels esdeveniments. El periodista Vicent Chilet (Albal, 1977) és un d’eixos sers.

Així ho demostra en Maradona en Humahuaca y otros goles con historia (La Caja Books, 2018), un llibre que captura fragments d’eternitat a través de vint-i-cinc gols executats en diferents latituds geogràfiques i temporals. D’eixa manera, el futbol exercix com a magnífic teló de fons per a abordar la vida en tota la seua immensitat: l’odi i la solidaritat; el triomf i la derrota; l’eufòria i desolació. La condició humana en un esport.

- En un instant de Maradona en Humahuaca comentes que el poder del futbol es demostra en què fa verídic allò impossible. El futbol és una mostra que els sers humans estem assedegats de relats?
- El futbol funciona molt bé com a ideal de felicitat. La història no sempre s’escriu amb la versió dels vencedors, sinó també amb l’autoengany dels vençuts. I per a recrear eixa realitat paral·lela, metafòrica, el futbol sempre ix al rescat. El relat fantasiós dels habitants d’Humahuaca, eterns oblidats i vençuts, convertia en alegres unes vides tristes. És eixe motor allò que fa sobreviure el futbol a l’allau impúdica de negoci.

- Diries que es tracta d’un llibre nostàlgic, que hi ha un intent de buscar paradisos perduts?
- Per definició el futbol és nostàlgic perquè és una bambolla amb la qual aïllar-se de les frustracions diàries per a conduir-te a la visió pura del refugi de la infantesa. Com a aficionat sempre acudisc a un estadi amb eixa ingenuïtat de xiquet. I com a cronista tinc el deure íntim de preservar eixe paradís.

- En un altre episodi parles del realisme màgic del futbol.
- M’ho va comentar Pablito Aimar, en 2002. Li causava estranyesa que a una persona amb 30 anys se la catalogara com a anciana. Fem de l’exageració irreal un costum constant. El València Club de Futbol ha acabat sent l’instrument mitjançant el qual el poble valencià ha clamat contra Madrid. Ens alcem cada dia ofrenant noves glòries i infrafinançats, però la catarsi identitària sols aplega amb una polèmica arbitral al Bernabéu.

- Els gols exercixen com a símbols d’una realitat molt més complexa?
- El que més m’interessava era observar fins a on arriba l’onada expansiva dels gols, que és el fenomen més bèstia d’este esport hiperbòlic. I me n’adoní que les emocions dels gols poden arribar a definir-nos. Moltes vegades puc arribar a intuir com és una ciutat per la visita llampec de noranta minuts a un estadi.

- Per exemple?
- Un estadi és una manifestació sorollosa del territori que l’acull. La numerada descoberta de Mestalla, la meua zona, la veus farcida de familiaritat comarcal bròfega. És un diumenge, ben mudats, baixant del rodalies a l’Estació del Nord. Als partits de fora intente que la crònica s’impregne d’allò que he vist camí del camp. De la pluja en les casetes victorianes de rajola dels voltants d’Old Trafford, de la bellesa extraradial de McDonald’s i fars nocturns dels camions de l’autovia que passa pegada a l’estadi del Getafe…

- Fins a quin punt li has donat solta ací a les teues fílies, fòbies i fetitxes personals?
- En un llibre meu Mestalla, Le Tissier o el Gran Torino havien d’aparéixer. I Maradona, clar. Tindre 8 anys al Mundial del 86 et marca. Realment el llibre que m’haguera agradat fer hauria sigut amb gols del tot desconeguts, em seduïa comprovar que tota l’emoció d’un gol no necessita per a justificar-se de jugadors famosos i títols. Ho va impedir l’editor per òbvies raons comercials.

- Maradona en Humauaca té també un vessant quasi antropològic de recuperar la memòria oral i els records.
- M’interessava explicar a partir de personatges individuals la força d’una pulsió tan col·lectiva. La història de José Besalduch, un veterà seguidor del Llevant, anava més enllà del resultat d’un empat intranscendent en Segona. Volia descriure el “seguidor total”, anònim, compromés, militant… En tots els equips en resistixen.

- En el teu primer llibre, Slow West (Llibres de la Drassana, 2015), narraves un viatge pels Estats Units d’Amèrica. Ací vas botant entre coordenades i peripècies històriques. Què et va aportar eixa distància física i temporal a l’hora d’escriure?
- M’aportà la treva de no haver d’escriure a l’instant, com en el gènere embogit de les cròniques periodístiques. Me’n recorde a sovint d’eixes cròniques que no han acabat existint, perquè el tsunami d’una remuntada se les ha endut per davant. El risc, entre cometes, l’he trobat en tractar de conrear més distància, més pausa, més descripció i, en definitiva, més narrativa.

- Un dels tòpics entorn del futbol és la idea que no s’ha de mesclar esport i política. El teu llibre, en canvi, és una mostra de tot el contrari.
- Qui diu que el futbol no és política mentix. Hi ha la política explícita, la de Sparwasser al 74, els partits a Robben Island o cada Livorno-Lazio. Però també són política els ferris que van de Belfast a Glasgow per a vore partits del Celtic. O era política que Argentina acudira al Mundial del 2002 amb una pressió desaforada per guanyar perquè això alleugeriria el patiment pel corralito.

- De fet, parles de jugadors amb conviccions comunistes, situació que en el futbol d’elit contemporani sembla quasi una quimera. Tenen més por els jugadors actuals a posicionar-se en l’esquerra?
- Depén del context. Els 70 igual tenien una efervescència que feu possible que jugadors de Suècia visitaren a les Madres de la Plaza de Mayo en plena dictadura. Ara la majoria de futbolistes ja té contractes als 15 anys. És més complex que tinguen consciència d’allò que els rodeja. Però hi ha casos. Mata es posiciona per causes socials o Mikel San José tuiteja a favor dels presos d’Altsasu i contra el bus d’Hazte Oír.

- Abordes el racisme cap a jugadors racialitzats. El fet que les graderies es vegen com un espai de catarsi en el qual esplaiar-se és un reflex del racisme que impera al carrer però de forma més subtil?
- En el refugi covard de la col·lectivitat es cometen barbaritats. I el racisme camuflat en tàctica maquiavèl·lica per a desinquietar el rival és una d’elles. No val el paroxisme transitori dels noranta minuts. La commoció tan literària del “Maracanàs” fou en essència una excusa per a traure a passejar actituds racistes. Karim Benzema ho va clavar: “Si marque un gol soc francés, si el falle soc algerià”.

- Abordes el cas del futbolista Justin Fashanu, que va ser socialment molt castigat en els anys 80 per ser i declarar-se homosexual. Han passat més de dos dècades i a penes hi ha jugadors de lligues rellevants que hagen eixit de l’armari.
- La hipermasculinització dominant fa que l’homofòbia siga quasi un tret distintiu del futbol. Tot i que de vegades es lluïsquen braçalets de capità amb l’arc de Sant Martí, la realitat és que els únics jugadors que admeten la seua condició homosexual ho fan ja retirats. I els qui estan en actiu i fan una crida a la normalitat, com el porter Manuel Neuer, heterosexual, reben com a resposta campanyes homòfobes.

- Inclús un partit femení de futbol que va suposar un esdeveniment excepcional. Està per fi normalitzant-se la figura de la dona com a futbolista o més enllà d’ocasions simbòliques encara és una quimera?
- Estan apareixent patrocinadors, l’interés de les televisions. Crec que el darrer Mundial ha sigut important també per figures icòniques i reivindicatives com Megan Rapinoe. La qualitat del joc, el carisma, el discurs i la implicació social de les jugadores d’Estats Units amb el crit “Equal Pay!” indiquen un camí interessant.

- Una part del periodisme esportiu actual promou una visió quasi messiànica dels grans jugadors. En canvi, tu els humanitzes: parles de les seues pors, lleialtats, frustracions, desitjos…  
- Tal vegada és una empatia que em vinga de la convivència periodística. Carlos Soler m’ho confessava fa poc: “La gent ha d’anar en compte amb certes coses. Som persones, tenim famílies, amb 21 anys encara som dèbils”. Quan André Gomes descrigué el seu infern, dient que tenia por d’eixir al carrer, el Camp Nou passà de xiular el futbolista a aplaudir la persona.

- En eixe sentit, veus el futbol com un esport d’audiències milionàries però amb actors solitaris?
- Sí, el futbol és un gran generador industrial de solitud. La solitud d’un entrenador, d’un futbolista que no rendix, del porter que ha comés un error. El cas de Barbosa, el porter del “Maracanàs”, és cruel. Cremà la porteria d’aquell gol per a exorcitzar el seu record, fugí fins a un poblet de platja amb la sola companyia de la seua dona Clotilde. I morí sol i en la pobresa.

- El llibre planteja una visió polièdrica del futbol, d’una activitat que pot traure el millor i el pitjor del ser humà. Partits entre enemics entre les trinxeres de la Primera Guerra Mundial o, per contra, Heysel.
- El futbol definix la condició humana. En la Primera Guerra Mundial emergí com un llenguatge de fraternitat. I el drama hooligan de Heysel és l’exhibició rabiosa del desencís generacional de la desocupació i les reformes ultraliberals al Regne Unit dels 80. I, no obstant això, seguir a un equip és una bona escola per a saber conviure amb la frustració. En la vida diària triem amistats o la pel·lícula que ens abellix, en certa manera adaptem la realitat als nostres gustos. Amb el teu equip no en tens garanties.

- Quin paper creus que juga el futbol en la construcció d’una masculinitat hegemònica i com pot ajudar a canviar eixos paràmetres?
- Els jóvens imiten l’estètica dels jugadors. Hi ha detalls que podrien ajudar a l’evolució del concepte de masculinitat. La naturalitat de mostrar les pors, d’exhibir-se més humans, empàtics. Però tinc dubtes que a un futbolista li assistisca eixa obligació per la repercussió social del seu treball. No deixen de ser simples futbolistes.  

- Odi etern al futbol modern?
- És una pregunta amb molla. Hi ha excés de negoci i frivolitat, però conforme més multinacionals són els clubs, més necessitat tenen de ser singulars i tornar a les arrels per tal de no desnaturalitzar-se. I per això el City ha tret una segona camiseta que imita els colors de The Haçienda, la mítica discoteca epicentre del Manchester Sound. A més, el pas del temps fa que el que ara veiem com a modern i poc autèntic esdevinga amb els anys com a arqueologia. Es pengen fotos del Milan dels holandesos i oh, un núvol d’enyorança cobrix Twitter. Però Berlusconi va fitxar a Gullit, Rijkaard i Van Basten a colp d’una fortuna creada del no res... No era això futbol modern? En un futur recordarem l’enfrontament entre Messi i Cristiano com la rivalitat entre Bobby Fischer i Borís Spasski. Messi i Cristiano seran també nostàlgia sèpia.