La geografia coneguda a través de les paraules d’una altra persona pot esdevindre, encara que no s’haja viscut, un lloc per a la imaginació i la memòria pròpies. Un lloc d’ensomni. Monòver pot esdevindre Macondo, per obra i gràcia de la tia Antonieta
VALÈNCIA. La tia Antonieta era menudiua, xicoteta, i tenia la pell de nacre amb lleugeres traces d’una suau rubor en els pòmuls ja marcits; ulls miops, tendres i aquosos, d’un blau hialí, surant darrere de les gruixudes lents d’unes ulleres de pasta. Quina edat tenia? No ho sabria dir. Deuria ranejar la seixantena o, potser, la setantena o la cinquantena... Una edat indefinida, indefinible, en tot cas; com si els anys s’hi hagueren detingut en una dimensió temporal immutable. Jo la recorde sempre igual, des del meu primer vagit fins al moment en què ella lliurà l’últim sospir, tres dècades després, en el llit de matrimoni que presidia la seua habitació, una àmplia cambra interior del pis de l’Eixample de València on vivíem.
En aquell temps, quasi totes les persones que he conegut naixien i morien en el llit propi, voltades pels seus, assistides per la magra i voluntariosa ciència del metge de capçalera i per les sol·lícites atencions de la mestressa de la casa (ma mare, en este cas), de les parentes més avesades a bregar amb els misteris de la vida i de fadrines eixides dels ermots de terra endins; disposades, totes elles, tant a fer de llevadores com a arreglar els morts domèstics, a amortallar-los i vestir-los per a la cerimònia d’acomiadament del món a què tots hem d’assistir des del llindar de la fossana més tard o més d’hora. M’ha quedat impresa en la memòria la imatge dels dits rígids i agònics de ma tia aferrant-se com urpes als llençols, pugnant en va per romandre entre els vius. La grip de l’any díhuit s’endugué el seu promés de sempre, deixant-la donzella en companyia de l’aixovar intacte, dels llençols de lli brodats amb inicials entrellaçades, fantasies de filtiré i vores de randa i que romandrien curosament plegats durant dècades dins d’una pesant calaixera de caoba.
La tia Antonieta prengué cura de tres generacions dels maldestres mascles de la família, reticents i incapaços de fer-se càrrec de les tedioses faenes de la llar. Cada nit s’asseia en un angle del meu llit i em cantava en veu baixa, per a que m’adormira, havaneres amb unes aromes de canyamelar i de canyella que ara i adés em retornen al magí arrebossades en les tèbies i agradoses boires de l’entreson. El record més nítid que en guarde és, però, el d’aquelles interminables vesprades de taula de braser i joc de parxís en les quals ella em parlava del Monòver on nasqué i on havia viscut fins que l’any vint-i-set es traslladà a València a la saga dels seus germans. Per boca de la dolça tieta vaig conéixer la toponímia d’aquell poble del Vinalopó, convertit ja quasi en memòria íntima seua i que no tardaria gens a convertir-se també en memòria meua, encara més íntima.
En 1957 vaig anar a Monòver arran de la monumental riuada que patí la ciutat de València. Els centres d’ensenyament tancaren i em van enviar a casa de la tia Remediet (germana de mon pare i esposa d’un vinater seriós i ric), mentres el meu germà, que ja tenia 15 anys, es quedava arrere, com molts jóvens de la seua edat, per tal d’ajudar a traure el fang i els enderrocs que omplien els carrers de la capital valenciana. L’envejava. Fou, no obstant, un temps joiós per a mi; sense escola i desterrat a un casalot de rondalla antiga, fet de silencis i sorolls anyencs, amb tres plantes, soterranis esglaiadors i golfes remoroses a les quals s’accedia per una escala amb el pilar d’arrancada en forma de drac alat. En aquelles andanes parrupejaven els todons i les colomes xixelles que havien cercat recer entre les andròmines acoblades al llarg de dos segles. L’edifici ha desaparegut a causa de la maldestra incúria edilícia dels anys setanta; roman viu, si més no, en la meua memòria.
No vaig tornar a Monòver fins a molts anys després. Alguna cosa m’espentà llavors a donar realitat tangible als noms del meu Macondo, a fer un viatge iniciàtic als laberints de la ment. Les Encebres, el Manyà i la resta dels topònims de què m’havia parlat la tia Antonieta es poblaren al meu pas, adés dels edificis malgirbats d’aquells temps ominosos d’eufòria constructora, adés de ruïnes i de runa. Eren pocs els immobles que havien romàs com jo me’ls havia imaginat. I és que asseguren els xamans de l’Amazònia i els bruixots de la santeria cubana que no convé despertar els somnis, comprovar-los, ja que només en la memòria rau la vida plena i vera; tantummodo in memoria vita est, que en deien els antics romans.
Segons m’acoste a la fi del més gran viatge, a fer companyia a la tia Antonieta, els records llunyans van fent-se més nítids, alhora que la memòria pròxima s’ompli de buits. Espere que per molt de temps es mantinga encara, en algun amagatall del meu cervell, aquell Macondo particular, aquells topònims monovers que per ventura em transmeté la tia Antonieta. Mentres algun esquinçall de la memòria visca, viurà la vida dins de nosaltres.
Eduard Mira (València, 1945) és escriptor, historiador i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Entre la seua extensa obra destaquen De Impura Natione (amb Damià Mollà) i les novel·les Salta Lenin el Atlas, Les tribulacions d’un espia vell, Escacs de mort i El tinent anglés•
MrWonderful no és bon aliat quan venen temps difícils. Com es bastiren les gestes de resistència?
L’arribada del bon oratge sempre té un punt de catarsi, de renovellament. El cos s’adapta a la calor i a les olors. També a les pèrdues.
Vicent Mengual, cap de cuina de l'Hotel Alahuar, en la màgica vall, està just en el lloc on vol estar i fent allò que vol fer