Un mal menor

El canvi de rumb del Partit Socialista –del “no és no” a l’abstenció “tècnica”- per a permetre que Mariano Rajoy siga nomenat president del Govern i estalviar-nos la celebració d’unes terceres eleccions és una decisió estratègica que marcarà, més enllà del futur immediat, la política dels pròxims anys.

En paraules del president de la gestora del PSOE, Javier Fernández, es tracta de triar “el mal menor” i això, segons el criteri de la majoria dels dirigents del partit, vol dir apostar per una abstenció que deixe governar a Rajoy. És a dir, és preferible que governe un president que convivia a la seu nacional del PP amb Luis Bárcenas i Francisco Correa -però que atorga estabilitat al sistema- abans que explorar una fórmula alternativa que done joc als populistes de Pablo Iglesias i als independentistes catalans. Encara que la decisió supose per a la militància i l’electorat socialista un dolor emocional quasi insuportable.

Malgrat això, la costosa solució que ha trobat el PSOE per a desbloquejar l’impàs polític que pateix Espanya no resol cap dels greus problemes que arrossega l’Estat des de fa més de dos anys. Uns problemes que en alguns rogles de poder a Madrid -d’eixos on coincideixen polítics, empresaris i periodistes- s’exigia solucionar mitjançant una gran coalició entre el PP i el PSOE que aturés el que, aleshores, semblava un ascens imparable de Podemos.

“La decisió suposa per a la militància i l’electorat socialista un dolor emocional quasi insuportable”

Després de dues eleccions generals i un any de Govern en funcions, la corrupció, el problema territorial i la bretxa de desigualtat creada per la crisi econòmica –que va alimentar l’aparició de Podemos i Ciudadanos- continuen estant damunt la taula. I no sembla que ni el Govern, ni els partits que li donaran estabilitat encara que siga temporal, tinguen cap pla més enllà d’aplicar les directrius econòmiques de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional i els articles de la Constitució.

Així, el mapa que es va dibuixant per a Espanya també tindrà conseqüències en la politica valenciana, que durant aquest període d’interinitat a Madrid va arribar a somiar, durant unes hores, que podia presentar-se com una inspiració per a l’Estat.

Amb un Govern presidit per Mariano Rajoy, un PSOE dividit que no sap quin model territorial d’Estat ha de defensar i el desafiament independentista català sense resoldre sembla molt improbable que les reivindicacions financeres de la Generalitat vagen a ser ateses a curt termini. A més a més, des del punt de vista polític, les tensions entre Podemos y el PSOE, d’una banda, i entre els socialistes i el PP, de l’altra, complicaran la construcció de consensos dels quals està tan necessitada la Comunitat Valenciana.

Ho hem vist els últims dies, amb dues qüestions estratègiques per a la Comunitat Valenciana, malgrat que no formen part del debat diari ciutadà. D’una banda, la manca d’unitat política a Madrid per a reivindicar un canvi en el sistema de finançament autonòmic que deixe de perjudicar els valencians. De l’altra, la falta d’acord al Parlament autonòmic en l’elecció dels membres del Consell Rector que ha d’engegar la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Una eina imprescindible per a la vertebració del territori i que s’ha convertit, ja abans d’arrancar, en terreny de confrontació política.

Amb aquesta conjuntura serà difícil aconseguir que la Comunitat Valenciana tinga un paper protagonista en la política estatal malgrat les bones intencions del president de la Generalitat, Ximo Puig, -obsessionat per acabar amb la hipoteca reputacional que pesa sobre els valencians- i el compromís de la vicepresidenta Mónica Oltra amb l’estabilitat del Govern valencià. De tota manera, seria desitjable que els diferents actors de la política valenciana no perderen de vista que la solució dels problemes d’Espanya ara demana defensar d’una manera aferrissada els interessos dels valencians.