VALÈNCIA. Ho conta Higini en les Faules. El jove Ulisses s’ha tornat boig. Després d’haver-se compromés amb la lliga aquea que assetjarà Ílion, l’ambaixada que el reclama a la guerra se’l troba a Ítaca com un llaurador que ha junyit un ase i un bou i està treballant la terra eixuta, mentres va sembrant sal en compte de llavor. És un home definitivament trastornat, no apte per al combat. Però Palamedes delata l’engany. Posa el seu fill Telèmac, encara un xiquet de bolquers, als peus de l’esmolada rella de l’arada. Ulisses deté els animals de colp i es revela com un impostor. Haurà d’anar a Troia.
Per què s’escaqueja Ulisses? Òbviament no per covardia, perquè ja d’adolescent s’havia enfrontat a un gran senglar que li havia deixat una cicatriu indeleble en el genoll. Tampoc per cap classe de pacifisme. Ni per la falta d’un seny en què destacarà ja en la Ilíada (no digam en l’Odissea) i que li valdrà l’epítet de “fèrtil en ginys”. Potser un oracle li havia anunciat que si anava a Troia només tornaria a casa a soles i desvalgut després de vint anys de penúries, i això li plantava cara. Però un home que des del primer vers de l’Odissea se’ns descriu com “polytropos”, o siga de molts camins o de molts recursos, podria haver-se inventat una altra maganxa com la de simular haver-se trencat un braç o una cama. Ell tria disfressar-se en mode al·lucinat del que és i vol ser: un llaurador rei dels llauradors i ramaders d’Ítaca, una illa tan pobra que ni pot criar cavalls, com explicarà Telèmac a Menelau en el cant IV.
La realitat és que Ulisses intenta renunciar al seu destí mariner perquè tenia una por cerval a la mar i, de fet, Posidó esdevindrà el seu enemic acèrrim. “Sàpies només que Ulisses, malgrat haver naufragat per tot arreu, no era per això de naixença enemic de la mar, sinó perquè es marejava”, afirmà Sèneca en les seues cartes a Lucili. Potser Sèneca exportava la pròpia i mínima experiència marinera que havia posat a prova el seu estoïcisme: “De què no se’m podrà ja persuadir després d’haver-me persuadit de navegar?”. Ulisses, per tant, tindria por al mal de mar, aquell en què primer t’espanta morir-te i després t’espanta no morir-te, en paraules d’un pescador bretó del segle XX.
La més bella, fascinant, fundacional i influent epopeia marina de tots els temps, l’Odissea, és un relat que no només defuig qualsevol apologia de la mar, sinó que és deliciosament antimarinera. Fins i tot els déus li tenen pànic. Quan Hermes és enviat per les divinitats a comminar la nimfa Calipso per tal que deixe tornar a casa l’heroi, li diu que ha hagut d’anar per mar perquè no li quedava un altre remei: “Qui, si no, travessaria per gust tanta aigua salada?” (cant V). I això que Hermes viatjava per damunt de les ones amb sandàlies alades!
És cert que hi ha en Homer fórmules marítimes inigualades, com l’aurora de dits rogencs o aquella insuperable aurora de túnica de safrà que compareix en la Ilíada. Però no es referixen pròpiament a la mar, sinó a espectacles de la natura. Quan Homer repetix la fórmula “la mar plena de peixos” no és segur que siga en mode favorable, però sí és segur que l’esplèndida expressió amb què pinta el crepuscle marítim, “la mar color de vi”, no és en absolut partidària ni de la mar ni del vi, car Homer és profundament antialcohòlic. La mar homèrica, per tant, és sobretot “estèril”, l’epítet segurament més repetit en l’Odissea, i és tenebrosa i fosca, sovint amb ones monstruoses, per no parlar de “l’amarga pudor de les fondàries marines” (cant IV).
Només trobe en el gran poema èpic una imatge favorable de la mar, quan Homer parla de la “perikalea Límene”, és a dir del “llac bell-per-tot” [de la mar], que és un dels pocs fragments irrefutablement apologètics que es poden espigolar en el text. Però justament no parla ací de Thalassa (la mar com a categoria, com a oceà) o del Pontos (la mar com a camí, la mar domèstica), sinó d’un estany o d’una badia arrecerada en calma blanca.
“És bell el mar?”, es preguntarà l’escriptor reticent i púdic que és Josep Pla, un senyor amb moltes milles nàutiques a l’esquena. I respondrà: “Sí, és clar, el mar és bell des dels cafès de Nàpols. De vegades, entremesclat amb la terra, amb poc mar, produeix excel·lents paisatges. Però, seriosament parlant, l’esquema cel-mar té alguna bellesa? Ho dubto. I pel que es refereix als sentiments no crec que n’hagi suscitat cap.”
Un dels plaers que pot oferir-nos l’enèsima lectura de l’Odissea és la d’adonar-nos de la quantitat i qualitat d’imatges camperoles que conté, enfront de la tacanya imatge d’un polp tret del seu amagatall amb les pedretes apegades a les potes. A la menor excusa, en canvi, Homer ens regala unes descripcions d’arbres, flors, pastures, prats, horts, boscos i fonts excepcionals. Fins i tot l’entrada a l’Hades està assenyalada per un florit camp d’asfòdels. Com a naturalista i sobretot com a botànic, Homer és extraordinari, d’un lirisme que sorprén en el gran poema èpic que ens conta i canta. Impossible fer-se ressò ni d’una mínima part de les imatges rurals, i u diria que bucòliques, que es convoquen en el text. Tanmateix, en podem recordar dos amb un significat essencial perquè constituïxen senyes d’identitat.
Quan Ulisses ha culminat la venjança contra els pretendents, busca al seu ancià pare Laertes exiliat en el camp, qui, tan desconfiat com l’heroi i mig cego, no es refia que Ulisses siga qui diu ser. Ulisses aportarà proves de ser el seu fill, però Laertes només serà convençut quan Ulisses li enumere un per un els arbres que li havia regalat quan era xiquet (cant XXIV). En la històrica missió impossible de l’edició de Carles Riba en hexàmetres catalans es contava així: “I si vols et diré quins arbres un dia vas dar-me / dins aquest clos ben bastit; i jo volia saber-ho / tot, que era infant i et seguia per l’hort; i fèiem ressenya / del que era meu, i tu em deies els noms i tot m’ho explicaves / De pereres, tretze em vas donà’, i deu pomeres, / de figueres, quaranta i, de tires de ceps, són aquestes / les que m’anomenares com meves, cinquanta, i cad’una / té la verema al seu temps, amb raïms de totes les menes, / quan les estacions de Zeus des d’amunt es recalquen”.
Una altra senya d’identitat camperola serà necessària per a convéncer la seua dona Penèlope que realment és ell, el seu marit, qui ha tornat finalment a casa. Ulisses haurà de descriure-li minuciosament com i quan va fabricar el llit nupcial del tronc d’una vella olivera (cant XXIII). Com en el cas de Laertes, eixa prova botànica és la que persuadirà a Penèlope que l’home que té davant dels ulls no és un impostor. Cap imatge marina l’hauria convençuda.
Amb tot, l’escena antimarina que m’és favorita és la que profetitza l’endeví Tirèsias quan és convocat en l’obligada baixada als inferns de l’heroi, la Nekyia del cant XI. Tirèsias li pronosticarà una vida llarga i feliç. Li diu que, quan arribe per fi al seu destí, haurà d’anar sol terra endins amb el seu rem al muscle. Travessarà pobles i ciutats on tothom reconeixerà un mariner amb el seu rem. No haurà de detindre’s fins que arribe a un lloc on les gents no sàpien salar el menjar i confonguen el rem que porta amb un ventador de gra. Aleshores estacarà el rem en la terra com un definitiu adéu a la mar.
Es tracta d’un paràgraf a compte del qual el professor Marín, de la Universitat Jaume I, i qui subscriu estes línies mantenim una intermitent i divertida discussió quan, de tant en tant, naveguem junts. Heus ací, per acabar, la refutació que m’oferix: “El millor dels grans mites és la seua polisèmia. On tu veus un text contra la mar es pot llegir un acte de reconciliació d’Ulisses amb Posidó i, per extensió, amb la mar que tan mala vida (i tan bona, per les experiències que li ha permés viure) li ha atorgat. Abans de morir, Ulisses ha d’anar fins a un lloc on no coneguen la mar i allà instaurar el culte a Posidó. Esdevé així el seu predicador i profeta! Com tots els mariners, Ulisses porta la mar dins de si mateix, i quan es faça vell no podrà deixar de parlar-ne a qui no la conega. És per això que solament Ulisses pot exportar-la fins a indrets on la gent no sap salar el menjar i confon el rem que porta a l’espatla amb una pala per a ventar el gra”.
MrWonderful no és bon aliat quan venen temps difícils. Com es bastiren les gestes de resistència?
L’arribada del bon oratge sempre té un punt de catarsi, de renovellament. El cos s’adapta a la calor i a les olors. També a les pèrdues.
Vicent Mengual, cap de cuina de l'Hotel Alahuar, en la màgica vall, està just en el lloc on vol estar i fent allò que vol fer