Tono Fornes transporta la brisa de les Pitiüses a les terres valencianes

VALÈNCIA. Tono Fornes acaba de presentar Les aventures del Capità Boira a Eivissa i Formentera, un homenatge a la Mediterrània, junt amb l'il·lustrador Santi Inocencio, amb la que van guanyar el primer premi Diafebus atorgat per Lletraferit.

La història mostra una part de 'ses illes' que cada vegada és més difícil de veure: les aigües blaves, les coves, les tradicions de pescadors, la cuina marinera, les mantes de posidònia i les llegendes que banyen les costes d'una terra verda ocupada per petites casetes blanques que formen els poblats marins.

Fornes i Inocencio transmeten l'essència d'unes illes que s'han convertit en el parc temàtic d'un turisme massiu que desfà teixit social, les tradicions i el medi ambient, sota la trista mirada d'aquells que estimen la terra.

Les aventures del Capità Boira conten així, la història de les màgiques illes de la mediterrània i de la seua gent, amb una xarxa que arreplega realitat i ficció, i apel·la, constantment, a l'amor pels paisatges compartits que ens atorga aquesta mar tan nostra i tan seua, al mateix temps.

-Quina relació té el Capità Boira amb les aventures d’Ulisses?
-Jo sóc un enamorat de l'Odissea. Mon pare me la contava abans que jo sabera llegir o escriure i la tinc present des de sempre, però no he volgut relacionar-la amb la història, conscientment. La cosa parteix d’una broma entre diversos amics que havíem fet travessies a les illes i havíem conegut a moltes persones durant els viatges. D’ací va sorgir un text de ‘consum’ domèstic, era per a fer burla els uns dels altres, ja que els personatges de la història corresponen a alguns dels amics que navegàvem junts.

Tanmateix, a força de llegir-lo, el text va anar cobrant una personalitat pròpia que convocava altres històries d’altres persones, que també van inspirar personatges, com ara l’Home de Can Sac. El llibre conta històries de l’antiga navegació de la Mediterrània, i també una sèrie de pinzellades sobre la història geològica la crisi de salinitat del messinià que demostra que la mar Mediterrània es dessecà i es va tornar a ‘omplir’ en una gran inundació posterior, la qual cosa recorda al Diluvi Universal.

Aquestes històries, tant les mítiques com les geològiques estaven imantades amb la literatura del text original, i anaven enriquint-lo. A poc a poc, el text va anar creixent i va cobrir el seu objectiu domèstic. Un dia, la meua filla —que és filòloga— va descobrir el text, guardat en un caixó. El vam revisar, el vam polir i el vam eixamplar. I ens vam tornar a enamorar del projecte. Així, vam decidir presentar-lo al primer premi Diafebus.

En definitiva, és la història d’un llibre ‘juvenil’ però no tant juvenil… Al remat, tots tenim alguna cosa de joves o infants dins de nosaltres.

-El llibre presenta la Mediterrània com a un espai d’unió cultural i de vida.
-Totalment. El llibre és un homenatge a la mar i a les Pitiüses, en particular. Un homenatge a l’amistat i a l’aventura. Està presentada com a pont cultural i de diversitat: és una barreja fascinant d’unitat que té la mediterrània. El recorregut de la mar banya costes de territoris molt diferents entre ells, però que sempre guarden unes similituds que generen elements comuns. Com ara els vents: encara que ací diem ‘mestral’ i a Itàlia diguen ‘mestrale’, són perfectament identificables. Els mediterranis ens podem comunicar i entendre'ns, tenim la mar com a element comú.

En grec, la mediterrània s’anomenava ‘vinoso ponto’. Que en llatí va derivar a ‘pontus’, és a dir, espai de comunicació i contacte entre pobles. Això pot mostrar una cara tant positiva com negativa —fins i tot terrible— com ara els naufragis d’immigrants a la mar. Últimament, és difícil eixir a navegar i engegar la ràdio del vaixell sense que arriben notícies d’això. 

-La història reflecteix el clàssic lligam entre l’embarcació i el tripulant: per què a les embarcacions se’ls hi posa nom de persones?
-Aquesta és una relació que es dóna. L’embarcació és allò que et permet anar allà on el vent et deixa anar. I és el que et pot salvar o te la pot ofegar, també. S’estableix una relació personal quasi sentimental entre les embarcacions i els tripulants. És molt habitual veure barcos amb noms de dona. De fet, en anglès el mot ‘veler’ és femení: en comptes de tenir el pronom ‘it’, com la resta d’objectes, tenen el pronom ‘she’. Pot ser fora perquè quan els mariners sortien a navegar li posaven el nom de les seues estimades, com a homenatge a elles.

El cas del Capità Boira —que té la Carme III— és una qüestió d’amor: el capità és un enamorat de l’amor i Carme és una dona de la qual n’està enamorat platònicament. Per al personatge l’amor és més important que el seu objecte, per això anomena al seu barco, que tant s’estima, amb el nom d’aquesta dona. És un homenatge a l’amor per l’amor.

-Què representa la figura de Ningú Von Ranken, el nàufrag que va deixar el seu doctorat i la seua vida enrere per anar a viure a la mar, en soledat?
-El personatge de Ningú Von Ranken vol despertar la simpatia del lector per allò diferent. És un personatge misantrop basat en un amic que tenim. Dona la imatge d’un ‘solitari vocacional’ i és molt extravagant. Recorda una mica al concepte de la soledat vinculada a la mar, que correspon, per norma general, a gent una mica ‘antisocial’.

A la història tot té una certa dosi de realitat i també d’irrealitat. Per això algunes de les coses més inversemblants són reals i les coses més normals són invencions per pura diversió. És un joc literari per a l’autor, tot forma part de la dialèctica entre realitat i ficció. Perquè, al cap i a la fi… què és la literatura sinó eixe ‘joc’?

-Alguns dels animals que apareixen són tractats amb profunda estima, gairebé com si foren família. A qui representa la figura del gos Tu, un dels personatges principals?
-La simpatia cap als animals en la història era clara. En aquest cas, el personatge del gos Tu és un homenatge al gosset d’un amic meu. Quan l’animal va morir, li vaig dedicar un poema que s’anomenava ‘Mort de ca’. Era un gos particularment simpàtic, a qui tots teníem en molta estima i afecte.

Alguns dels altres animals del llibre també conten històries vertaderes —com ara el contraban de porcs a les Illes Balears perquè l’impost d’adquirir-los legalment era més car que comprar l’animal en si— i fantàstiques —com les llàgrimes de la tortuga quan desova—.

-Hi ha un personatge, l’Home de Can Sac, que parla la varietat balear: el ‘salat’. Creus que hauria d’haver-hi una major comunicació entre les variants de la llengua?
-A l’hora d’escriure el llibre, l’idioma era una de les coses que més m’interessaven. La llengua és quelcom molt important, és un element integrador. Respectar el salat m’ha portat molta faena i aprofite per a donar-los les gràcies als correctors de l’editorial, pel treball de cura i vigilància del parlar de l’Home de Can Sac. De fet, va ser curiós perquè vam descobrir que a les illes s’expressen amb arcaismes molt vells, tan vells que alguns d’ells els utilitzava Ausiàs March! Tanmateix, són paraules totalment vives. És com si el salat s’haguera conservat més que les variants d’ací.

-Com fer front al rebuig de la llengua i a les seues variants?
-És una qüestió de mostrar l’amor per la llengua. Amor que s’estableix, d’altra banda, a través de bones lectures. Hauríem de mostrar eixe amor a tothom, i situar la llengua al mateix nivell que totes les altres: castellà, anglés, francés, italià…

Considere que —tot i que no sóc adepte a aquesta paraula— s’ha de ser molt positiu. La llengua és un caramelet! Ens porta diversitat i és una eina comunicativa que pot beneficiar qualsevol que vulga aprendre-la. La llengua s’ha de despullar per tal d’aconseguir que tothom respecte l’estima per allò propi i no senta lligams a l’hora d’utilitzar-la. I no hem de deixar perdre les paraules de cap llengua. Això significaria un empobriment radical, gairebé com una amputació.

Tanmateix, cal dir que ara hi ha un major ús del valencià. El fet que els xiquets puguen ser escolaritzats en aquesta llengua els ensenya a utilitzar l’eina des que són ben menuts. Utilitzar-lo en el teu dia a dia és una manera de mantenir-lo viu.

-Les il·lustracions de Santi Inocencio estàn molt presents al llarg del llibre. Per què creus que el paper de la il·lustració queda reservat a la literatura infantil o juvenil? 
-Considere que és un error que se li reste importància. Les il·lustracions són, a vegades, més importants que el text: posem per exemple un treball científic. A vegades el textos són els que expliquen la il·lustració, que és la que conté la major part de la informació. O també podem dirigir la mirada cap a la premsa satírica o el còmic: què fariem de Tin Tin sense Tin Tin?!

-A la història hi ha poques veus de dona enfront de les veus d’home. Creus que podria haver-ne hagut més?
-Realment, la història no està plantejada des d’una paritat. Els personatges s’han anat convocant a través de figures d’amics i d’amigues. Per exemple, el personatge de la fotògrafa representa a una amiga meua. Com la travessia en la qual s’inspira el text va ser protagonitzada per la majoria dels amics hòmens, vaig pensar que estava bé deixar-ho així. Si hagueren vingut més dones en aquell viatge, hagueren aparegut en la història, clar.

-La cura de les platges i de les tradicions de la mar són molt presents a la història. Quina voluntat hi ha per transmetre aquestes ‘herències’ de pescadors i poblats marins?
-Bé, el llibre fuig d’una versió ecologista ‘a l’ús’. Tracta de mostrar tal com es vivia a Eivissa i a la resta de les Illes. La gent aprofitava totalment el que la natura els hi oferia. Això passava, en part, per necessitat i pobresa, i d’altra banda per donar-li les gràcies a allò que aquesta els hi donava. He tractat de reproduir de la manera més fidel possible l’estil de vida d’aquestes persones, que cuidaven de la natura però des d’una perspectiva també pràctica. No perquè foren ecologistes, sinó perquè eren ben conscients què si abusaven dels recursos, podia ser perjudicial per a ells. Es tracta de mostrar els elements reflectits en l’antropologia dels habitants de les Pitiüses.

Això està representat en aquesta ‘dualitat’ en els comportaments dels personatges: mentre que l’Home de Can Sac, d’una banda, es cuida d’agafar la cigala més grossa per sopar i deixar les més petites perquè continuen creixent, d’altra banda pesca utilitzant les xarxes d’amarre, prohibides pels seus efectes nocius contra el fons marí.

Pel que fa a les tradicions, com ara la cuina marinera, puc dir que és una de les coses que més he gaudit a l’hora d’escriure en el llibre. Totes les receptes que apareixen en la història són certes, per inversemblants que pareguen, com ara la ‘paella de pedres’ que a tanta gent li costa de creure.

-Amb la frase “el misteri més gran del món pot ser una llàgrima”, la història fa una reflexió sobre la vida i la mort amb la mar com a espai de moviment, de principi i de final. Què has volgut expressar amb açò?
-Aquesta frase correspon a un capítol que parla sobre la tragèdia de la vida i la mort, pot ser un dels més durs del llibre. Considere que no hem d’acostumar-se a pensar que la vida és sempre de color rosa. Crec que és important tractar això en un llibre dedicat als joves, ja que la idea de la mort en l’adolescència és quelcom recurrent per a moltes persones. També hi volia incloure un component didàctic, mostrar la imatge més primària dels éssers vius: un mecanisme per a reproduir-se i complir, amb la mort, el cicle de la vida. Cicle que, a la vegada, hem de comprendre, acceptar i gaudir.