Tito Pontet: baix el paviment d’Alcoi, l’oceà

VALÈNCIA. VerdCel, Hugo Mas, We Are Not Brothers, Arthur Caravan, Júlia, Joe Pask o inclús una de les faccions d’Els Jóvens. La lletania de grups és llarga, està inacabada i resulta sorprenent quan es comprova l’etiqueta de procedència de tots ells: Alcoi. Una població que no arriba als 60.000 habitants nodreix l’escena de talent musical amb un percentatge excessivament absurd –caldria fer un estudi seriós, açò és només una llicència–, semblant al d’Uruguai amb els futbolistes o Nova York amb superherois de Marvel. Si la humanitat estiguera amenaçada de silenci, Alcoi seria eixa última aldea gal·la.

“És una cosa que hem mamat els jóvens, una tradició que diu que on no hi ha cultura la gent la crea”, resumeix Antonio Lozano, músic de la ciutat. Precisament les mans d’este millennial d’última fornada imprimeixen ritme a una de les formacions més originals dins d’esta resistència popular i musical alcoiana: és el bateria de Tito Pontet, el grup de música jamaicana i llatina a qui pertanyen estes línies.

La història de Tito Pontet comença amb l’imperatiu fes-ho (la cultura) tu mateix que han seguit tantes bandes a la localitat. Lozano il·lustra el paradigma: “Quan ací es feia el Mediatic Festival, amb músics de l’escena pop espanyola, la gent del poble va promoure una alternativa que valorava la cultura local; els companys músics estaran d‘acord que en Alcoi hi ha molta gent que fa coses però de la qual les institucions no han volgut saber res”. Eixa resposta popular, per cert, és el Moniàtic Festival, un contrafestival que va sobreviure al seu antagonista, mort durant la crisi.

Però estes línies, recordem-ho, pertanyen a Tito Pontet. Al principi eren un grup d’estudiants, tres o quatre, que escoltaven música jamaicana “de manera molt primària”, qualifica Lozano, un dels fundadors. Eixa sensibilitat podria haver-los conduït pel camí de l’ska rock amb l’estrella brillant d’Obrint Pas a l’horitzó, com ha ocorregut amb tantes altres bandes, però no. Les influències d’eixe primer nucli eren estils com el rocksteady, l’ska, el dancehall i també el jazz. “En acabar estudis vam tornar a Alcoi i ens vam retrobar amb una visió més madura de la situació, amb molts més referents i, a banda de l’enyorança per tocar junts, volíem fer una cosa més seriosa”, recorda el bateria.

Aquell embrió de banda va obrir les finestres als ritmes llatins mentre alimentava la seua vocació de big band. “A Alcoi hi ha molts grups i molt distints però no hi ha tradició de música jamaicana, a banda de les raves… Nosaltres som gent activa que busca nous sons; ens agrada investigar”, descriu Lozano.

Eixe caràcter és, definitivament, el que ha nodrit la fotografia actual de Tito Pontet: un segon disc, Bon Port (2019), que vessa tot el bagatge musical de la formació, composta ara per Alba Terol (veu), David Blanes (trompeta), Jorge Oltra (saxo baríton), Pau Jordà (saxo alt), Carles Pacual (trombó), Hazael Rico (piano i teclats), Cristian Giner (guitarra), Pablo Rosell (percussió), Pablo Jordá (baix) i el mateix Lozano (bateria).

L’única veu femenina al grup és a més la veu que atorga gran part de la identitat a Tito Pontet: “Al principi no teníem cantant i en un primer moment va ser Esther García, però va marxar fora i va entrar Alba abans de gravar Candela –debut discogràfic del grup, amb Mésdemil en 2017–. Venia de treballar en orquestres com a frontwoman i la personalitat d’ella, que és una bomba, està al capdavant de tot”, reconeix el seu company.

Amb una formació de deu músics el grup començà a metabolitzar influències de pioners de l’ska com Lauren Aitken o The Skatalites, o referents actuals com els que aglutina el segell Daptone Records (el mateix que va produir el celebradíssim Back to black d’Amy Winehouse), entre ells l’Orquesta Akokán o The Frightnrs.

Tenien, també, un nom, homenatge valencianitzat al mític percusionista, i una idea molt clara: necessitaven un productor. “Ens encanten The Gramophone Allstars… I hem intentat que els nostres referents formen part del projecte”, reconeix Lozano. A Bon Port aconseguiren que primer Lluc Casares i després (i definitivament) Genís Bou, músics dels Gramophone, s’encarregaren d’arranjar i produir el disc.

Abans, el temps entre els dos discos el van passar rodant per escenaris, donant a conéixer una proposta que, manté Lozano, va ser ben rebuda pel públic, però necessita una aposta més ferma dels promotors. “Hem fet bons concerts, però és cert que nosaltres ho hem donat tot per buscar estes oportunitats. I quan hem compartit escenari amb grups més grans la gent ha respost molt bé”, reflexiona el bateria.

Tant Candela com Bon Port són EPs, una manera habitual de publicar dins del gènere però també, apunta un dels fundadors de Tito Pontet, una mostra que el grup només vol presentar cançons per les quals aposta realment. Han tardat, a més, mig any en publicar l’àlbum des de la seua gravació: “Amb Candela ens vam adonar que tot anava molt ràpidament; vam intentar promocionar aquell disc en els segells abans de tindre-lo físicament. Dins de la música mainstream la gent està acostumada a rebre molta informació contínuament. No és el nostre cas”, raona el músic.

La cúmbia i els cadàvers

“Al cor porte mil cadàvers

 que queden en el record. 

I el meu cos dins d’una barca

que vol arribar a bon port”.

Així comença l’últim senzill de la banda, que dóna títol al disc. La formació ha enllestit una cúmbia sobre la migració i els seus milers de morts al Mediterrani, explorant camins que els han obert nous referents com Nidia Góngora, cantora afrocolombiana que fa brollar la seua veu d’arrels profunds del Pacífic mentres crea un relat amb la mirada fixa en el que l’envolta.

Un dels saxofonistes de la banda, Pau Jordà, també un dels seus principals compositors, va portar el tema al local d’assaig. “Va ser durant el seu Erasmus a Alemanya. Pau estudia comunicació audiovisual i en un dels treballs va fer un documental sobre els músics immigrants a la ciutat on vivia”, explica Lozano. Jordà només havia d’acostar eixa mirada a un mar proper a casa, convertit en fosa comú i capturar els nous vents que arribaven a la baanda.

El mar està al centre de Tito Pontet, siga com a tema o com a passarel·la a les influències directes del grup, una cosa que no deixa de ser curiosa si es té en compte la situació geogràfica de la seua llar. Això converteix a Tito Pontet en una espècie estranya nascuda en altra excepcionalitat com és l’efervescent Alcoi. Sorgeixen dos paraules que s’han difuminat entre el debat i el tòpic: apropiació cultural. “Pensem que el debat que proposa el termini està bé, perquè posa damunt la taula problemes que s’han de tractar amb respecte, i és un dels majors calfaments de cap per al grup: nosaltres no som cubans ni jamaicans, som alcoians i fem una cosa que no és nostra, però cada vegada el sentim més nostre, i tractem de fer-ho amb respecte”, explica el bateria.

Alcoians, fills d’una tradició que els espenta a obrir noves escletxes en la cultura, i buscadors de veus llunyanes. Tito Pontet, la banda que ha obert un port marítim on no arriba el mar.