Sobre l’ànima de les paraules

Treballar en la Universitat d’Alacant és un luxe: un dels més bells regals que m’ha fet la vida. La d’Alacant no solament és una universitat gran: és també una gran universitat. I de tant en tant m’agrada recordar-ho, constatar-ho, ratificar-ho, assaborir-ne la consciència. Perquè sembla que si no verbalitzem les coses bones de què disposem —les coses bones que ens passen— és com si no n’arribàrem a fruir els beneficis amb una total compleció. Diem: «Oidà, que bo!» «És preciós!» «Xe, quina canya!» «Oh, quina meravella» «Açò és la glòria!» «Quina passada!» «Flipant, tio, flipant!» I només quan explicitem valoracions per l’estil sembla que fem nostra, amb plena satisfacció, la bondat, la preciositat, la meravella; la glòria efímera, la delectança sempiterna.

La Universitat, en efecte, és un bell regal: per als qui hi treballem cada dia, i per als qui hi estudien —o fan veure que estudien. És la ciutat de l’eterna joventut. No hi ha malalts, ni vells, ni persones decrèpites, ni mísers, ni indigents. Ofereix l’oportunitat d’aconseguir una formació especialitzada i la corresponent titulació —que, tal com li he sentit dir a l’amic Diego Palanqui més d’una volta, és la cosa millor que se li pot donar a un fill: l’única realment valuosa que mai no podrà vendre, ni apostar, ni perdre, ni consumir, ni malbaratar. I habilita espais privilegiats per a la coneixença i la interrelació; per a la conversa, la cogitació, la discussió; per a la construcció de pensament crític i el contrast d’idees; per a l’estrany i preat benefici de l’amistat.

La reflexió ve ací al cas a propòsit d’uns moments molt especials que aquesta setmana passada van viure diversos centenars de filòlegs al Paranimf de la Universitat d’Alacant. Amb l’excusa que des del curs 1985-1986 ja han eixit d’Alacant més de 30 promocions de la titulació de Filologia Catalana, el Departament del ram havia convocat un acte festiu, amb el títol «Trobada de les Més de Trenta Promocions de Filologia Catalana de la UA» i un lluminós eslògan, «Un bell futur, una llengua estimada», per a la retrobada d’antics alumnes amb —segons el corresponent anunci— «música, teatre i moltes sorpreses més».

Va ser, en efecte, una nit de retrobaments, sorpreses i trasbalsos. Tractant-se de filòlegs, la paraula hi va centrar, òbviament, tot el protagonisme: en presentacions, discursos, poemes recitats, versos impresos, peces teatrals, salutacions i converses amicals. A més —clar— de la paraula musicada en les cançons del grup El Diluvi, que es va exhibir en el colofó de la vetlada amb la potència d’un directe magnètic, d’enorme qualitat, senzillament fascinant. «Veus, quan érem estudiants tot açò de la música en valencià no existia...» «Són boníssims!» «Xe, quina canya!» «Flipant, tio, flipant!»

Però el moment que personalment em va colpir més de tota la nit va ser el de la intervenció del novel·lista Paco Esteve, antic alumne de la casa, que acaba de recollir un èxit notabilíssim —«de crítica i públic», com se’n sol dir— amb la seua última novel·la, la reeditada i recomanabilíssima Si ha nevat, guanyadora del Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant. Paco Esteve és d’Agres, però viu a Mallorca. Havia tornat a la terreta per signar llibres al sendemà, a l’estand de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, en la renovellada Fira del Llibre d’Alacant que —amb més oferta i més participació que mai— acaba de tindre lloc del 29 de juny al 9 de juliol a l’avinguda de Soto. I en l’acte de les Més de Trenta Promocions de Filologia la seua veu va assumir, tal com estava previst, un valor representatiu i simbòlic respecte dels molts novel·listes d’èxit —èxit creatiu o èxit comercial; èxit relatiu, èxit social o èxit total— que s’han format en la nostra Universitat.

En el parlament davant dels centenars de filòlegs que omplien el Paranimf de la UA Paco Esteve va voler citar una frase que fa temps que m’acompanya, que sovint faig servir, i que —fins i tot— ara fa un parell d’anys vaig publicar, precisament, en el pròleg que el mateix Paco Esteve em va demanar per a un altre dels seus libres: Agres i dolces. Me l’estime molt, aquesta frase. I la reivindique efusivament sempre que puc. Si la memòria no em falla, crec que em va brollar espontàniament —com una revelació— al bell mig d’una conferència perpetrada fa deu o quinze anys a Cocentaina. De seguida que em va eixir dels llavis la vaig anotar mentalment en un plec de la memòria. I l’he feta part de mi, com una mena de leitmotiv personal, idiosincràtic i propagandístic. M’acompanya sempre, allà on vaig. I la porte en cartera per si de cas convé esgrimir-la en una qualsevol ocasió d’emergència. És aquesta: «L’ànima és feta de paraules.» Decididament, convençudament, amb plena consciència pronunciada, sí: «L’ànima és feta de paraules!» Admet, si es vol, variants que hi distingeix matisos en el pla individual i en el col·lectiu: «L’ànima —la de les persones i la dels pobles— és feta de paraules.» I mereix ser explanada didàcticament amb tants aclariments com calga: «És que —fet i fet— no som sinó les nostres paraules. I un grapat de músculs, artèries, vísceres i ossos. No més que això. No menys que això.» Etc.

El pensament i les emocions —la nostra capacitat de discernir i de processar la informació; els matisos dels nostres sentiments— depenen del llenguatge: del prodigi dels mots. I cada idioma ens habilita unes determinades potencialitats per a la intel·ligència: unes concretes formes per a aprendre i aprehendre la realitat. Per a comprendre i corprendre el món. Les estructures lingüístiques de què disposem estableixen les nostres fronteres i les nostres possibilitats. Ludwig Wittgenstein ho sentenciava amb una frase que ha fet fortuna: «Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món.» L’entrega condició humana —ai!— és feta de llenguatge. Som llenguatge: en la grandesa i en la misèria; en els horitzons i en les fronteres; en la raó, en la curiositat, en l’amor i en la tendresa. De les nostres competències verbals depenen, directament o indirecta, els coneixements que arribem a conquerir i consolidar. I també les formes de la por, la ràbia, el fàstic, la curiositat, la sorpresa, la nostàlgia, l’alegria. Un cèlebre aforisme de Fuster encerta a formular-ho d’aquesta altra manera: «No sols la riquesa de pensament d’una persona, sinó també la seua complexitat de matisos sentimentals, depenen del lèxic que domine i dels seus recursos sintàctics. Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua.»

La bona qüestió és que, mentre esperava el moment de llegir el meu discurset en l’acte de les Més de Trenta Promocions —un paper armat al voltant d’aquesta idea nuclear que «l’ànima és feta de paraules»— vaig tindre l’oportunitat de xalar com una criatura escoltant la intervenció de Paco Esteve, que se’m va avançar en la jugada i em va xafar la guitarra: «Tal com diu un amic: “L’ànima —la de les persones, i la dels pobles— és feta de paraules”», explicava a l’auditori. I just en aquest punt va arribar la sorpresa, perquè —talment un prestidigitador traient la mà de dins d’un copalta— Paco hi va fer un enginyós gir discursiu: «Sí: l’ànima és feta de paraules. Però la pregunta és: “I les paraules? De què són fetes les paraules?”» Abans de contestar-la, el novel·lista va fer un breu silenci espectacular per accentuar-ne l’expectació, i amb un somriure satisfet pel triomf dialèctic imminent, hi va contestar, amb naturalitat: «Tots els qui estem ací en sabem la resposta: les paraules, òbviament, són al seu torn fetes d’ànimes: de les ànimes dels pobles, de les ànimes de les persones; de les nostres ànimes.»

Em van vindre ganes d’aplaudir. Perquè tan bella i eloqüent idea em recordava que la Universitat adquireix veritable sentit quan els alumnes —que, prompte o tard, un cert dia esdevenen inevitablement i inopinadament exalumnes— aconsegueixen exhibir major enginy, major atreviment i major creativitat que els seus professors: quan demostren que saben fer un pas més enllà en cada teoria, cada temptativa, cada escrutini, cada proposició. I posava en evidència, pel mateix preu, que en els àmbits de l’exploració i de la ciència més que no en les respostes és justament en les preguntes —en l’encert i l’oportunitat de les preguntes— on hi ha la clau mestra que obri portes a noves nocions, nous coneixements, noves formulacions. Hi insistisc: em van vindre ganes d’aplaudir. Però no ho vaig fer. Simplement em vaig dir, en veu baixa: «Oidà, que bo!» «És preciós!» «Xe, quina canya!» «Oh, quina meravella!» «Açò és la glòria!» «Quina passada!» «Flipant, tio, flipant!» I em vaig estremir de satisfacció pel pur i impagable plaer de recordar, constatar, ratificar i assaborir en la consciència que la d’Alacant no solament és una universitat gran, sinó també una gran universitat. I que treballar-hi en un departament de filologia —investigant i divulgant l’ànima de les paraules— és un luxe inefable: efectivament, un dels més bells regals que a ningú pot fer la vida.