Sembra recupera la novel·la autobiogràfica de Teresa Pàmies en què parla del seu exili, amb inevitables i doloroses ressonàncies sobre l’actualitat
ALCOI. Hi ha moltes maneres de posicionar-se políticament des d’una editorial. Recuperar un text en un nou context que el recobreix de nous significats pot ser-ne una de les més efectives. A ningú se li escapa que la publicació d’un títol com Quan érem refugiats (Sembra, 2017), en un moment en què la tragèdia de les persones que es veuen obligades a abandonar el seu país ens ha esclatat al bell mig de la consciència, és un acte carregat d’intenció. El llibre de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012), que va aparéixer originalment l’any 1975, relata l’exili al qual es van veure condemnats milers de republicans en acabar la Guerra Civil espanyola per a fugir de la repressió franquista. «La veu de la Teresa ens obliga a recordar que nosaltres també vam ser, fa no massa temps, víctimes de la tragèdia de l’exili forçat. La recuperació d’aquesta obra clàssica ens hauria d’ajudar a posar-nos en la pell de les persones que, malauradament, també avui es veuen obligades a abandonar el seu lloc d’origen a causa de les guerres, per motius econòmics o per qualsevol altra mena de violència», afirmen des de Sembra. Tota una declaració d’intencions.
Quan érem refugiats és la continuació de Quan érem capitans, en què Pàmies relata la seua experiència com a dirigent comunista (formava part de la directiva de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya) entre 1936 i 1939. L’obra que publica ara Sembra troba el seu començament en el camp de refugiats de dones i xiquets de Magnac-Laval, a França, on la protagonista iniciaria un exili que va durar més de trenta anys. A la primera part del llibre, l’escriptora narra les humiliacions a les quals es veien sotmeses les republicanes que poblaven aquell assentament, del qual Pàmies va aconseguir escapar. Quan érem refugiats certifica que és en estos contextos de penúria i patiment extrem quan la solidaritat més s’intensifica: «Entre el brut i lliscós de les barraques i la misèria humana, sorgien, de tant en tant, sentiments bells, com belles són les flors camperoles», explica una de les refugiades en una missiva que l’autora reprodueix. Alguns passatges, com el de la creació d’una escola improvisada o les interpretacions teatrals que les dones realitzaven per fer el tràngol més passador als xiquets, recorden els millors moments de La vida és bella, salvant les distàncies entre les dues realitats.
Fora del camp de refugiats, Pàmies va passar a ser una sensepapers, una estrangera il·legal buscada per la policia francesa que acabaria passant per la presó. Al país gal, on continua les seues tasques de militància, l’autora s’amera del suport antifeixista i es deixa seduir per la veu de Marlene Dietrich, l’actriu i cantant alemanya que es va mostrar ferma en la seua oposició a Hitler i que apareix constantment a Quan érem refugiat com un fil conductor. Amb la perspectiva del temps, Pàmies es pregunta com pot ser que un país com França caiguera sota l’ocupació nacionalsocialista poques setmanes després que ella l’abandonara. Arran d’eixos pensaments, l’autora reflexiona sobre els perills del feixisme latent, el que es manifesta en xicotets gestos, que amenaça d’imposar-se a través de la por i el patiment. L’escriptora acabaria sent deportada a la Republicana Dominicana, un país governat pel dictador Rafael Leónidas Trujillo, qui a través de l’acollida d’exiliats rentava la seua imatge al mateix temps que afavoria l’augment de la població blanca en detriment de les persones negres. A Ciudad Trujillo (nom que va rebre Santo Domingo durant el mandat del tirà), Pàmies i la resta de republicans van trobar un entorn hostil, i per això no van tardar a fugir a la Cuba de Fulgencio Batista, on finalitza el llibre, encara que l’exili de l’autora l’havia de dur més endavant a Mèxic i la Unió Soviètica.
Una de les aportacions més valuoses de Quan érem refugiats es troba en la part central del llibre, quan Pàmies cedeix el testimoni a altres veus i el converteix en una obra coral. L’escriptora reprodueix diverses cartes que antics companys de militància li van fer arribar arran de la publicació dels seus títols anteriors. Mentre que algunes de les missives són d’agraïment i lloen la seua tasca, la majoria de remitents li fan duríssimes crítiques perquè la consideren una privilegiada per haver pogut fugir. El seu càrrec en la direcció del partit, així com el fet que no estiguera casada ni tinguera fills (Pàmies tenia només 20 anys quan va acabar la guerra), van possibilitar-ne l’exili, però la situació per a la majoria de companys va ser molt més dràstica. «Si t’haguessin pillat a Balaguer, no hauries escrit Quan érem capitans, perquè t’haurien tret els fums del cap, t’hauries hagut d’agenollar, renegar dels teus ideals, arrupir-te ben arrupida i callar, i dir mentides durant anys i anys, i fer com jo que, a cinquanta anys, quan llegeixo llibres com el teu m’entra una ràbia, una enveja, una gran tristesa de vida malaguanyada i aixafada com si fos una xinxa…», li escriu Llúcia, una antiga amiga i camarada. Com en l’actualitat, la tragèdia dels que se’n van empal·lideix davant de les esgarrifoses experiències dels que es queden.
El relat de Pàmies dóna compte del clima de divisió que regnava a l’esquerra europea abans de la Segons Guerra Mundial entre els que, com ella, donaven suport a Stalin i els que eren partidaris de crear noves eines polítiques més enllà dels partits comunistes tradicionals, acusats de trotskistes. Amb un estil honest i directe («Tu parles i escrius sense embuts, com els pagesos, amb claredat, el que és pa, pa, el que és vi, vi, i esbandeixes ben lluny la vergonya púdica dels hipòcrites», li transmet un admirador), el discurs de Pàmies és punyent i efectiu, tot i que, de vegades, per una senzilla qüestió generacional, pot semblar antiquat en alguns aspectes (per exemple, quan parla de les relacions homosexuals al camp de refugiades). El relat que recupera Sembra, amb una emotiva il·lustració de Raquel Aparicio a la portada i pròleg d’Antonio Pàmies, catedràtic de lingüística general de la Universitat de Granada i fill de l’autora (com també ho és el conegut escriptor Sergi Pàmies), té un potentíssim efecte sobre la nostra realitat, perquè ens mostra en primera persona el dolor i l’angoixa que origina el desterrament per motius bèl·lics o polítics, i això ens fa molt més difícil continuar ignorant el que està passant a les portes d’Europa.
Ekaré publica un àlbum il·lustrat on la poesia de Germán Machado es combina amb l’estil oníric de Mar Azabal fins a aconseguir una fusió visual i literària fascinant