Secrecions humanes per fer una arquitectura millor
L’arquitecta grega Lydia Kallipoliti visita València per presentar la seua investigació sobre la història del disseny ecològic
Pràctiques esportives emergents com el parkour, la corda lliure o les acrobàcies ja han passat de fase. El seu objectiu és moure’s àgilment amb tot el cos, encara que al carrer no sempre és fàcil
ALICANTE. David i els seus companys no van necessitar passar de fase del desconfinament ni obrir els poliesportius per començar a entrenar-se. “Totes les vesprades fem la mateixa ruta: comencem per la platja de l’Albufereta, passem pel Postiguet, pugem a l’Ereta i acabem al Tossal. Encara que ara l’skatepark està en obres, és una zona molt guai per a qui comença perquè té poca altura”.
Té 24 anys i està esperant perquè òbriguen les fronteres i es reactive la cultura per tornar a Austràlia, on treballa com artista del circ. “Vaig estudiar dos anys a l’escola Carampa de Madrid i mentrestant compartia la meua faena per les xarxes socials. Vaig pujar un parell de vídeos a Instagram fent corda al Postiguet, es van fer molt virals i el director artístic d’una companyia australiana em va enviar un missatge privat. Jo al principi pensava que era de broma, però al mes estava fent les maletes per anar-me’n”, conta David Marco.
“Començàvem en agost la temporada però ara de moment està paralitzat. Fem un show de dos hores molt paregut al Cirque du Soleil. Jo faig corda fluixa i corda per damunt de la gent, però també faig acrobàcies, malabars, clown i el número final. És un trapezi a 360 graus on donem voltes sobre el mateix eix”.
La seua escola, sense ironies, està als carrers d’Alacant. “A partir dels set o huit anys ja ens ajuntàvem per les places de la Florida fent cabòries i des de ben xicotets hem destacat molt. Però som tots de barri i això no ens ha permés prosperar massa. Ara que tenim diners gràcies als nostres treballs i habilitats, també a les xarxes socials, ens permet moure’ns més”.
Encara que ell s’ha especialitzat en les arts circenses, els seus companys fan parkour o freerunning, disciplines físiques on el cos és l’única ferramenta. Estan basades en el “mètode natural”, una metodologia d’entrenament físic dissenyada pel soldat francés Georges Hébert. Destinat a principis del segle XIX a l’illa de Martinica, una de les colònies franceses, Hébert es va sorprendre de la bona forma física dels seus habitants. Acostumat a la disciplina de l’Escola Sueca o Alemanya, la metodologia que imperava aquella època, els martinencs feien servir rutines quotidianes i elements domèstics per millorar les seues habilitats.
Amb eixes arrels, la premissa del parkour és desplaçar-se d’un punt a un altre amb rapidesa o amb agilitat, segons la modalitat. “Fem entrenaments totes les vesprades i aprofitem per a gravar-nos per a les xarxes socials, que és on ens estem movent més. Ara tenim comptes a Youtube, on pujem videoblogs explicant què fem, a TikTok amb vídeos ràpids més graciosos per als xiquets i a Instagram amb vídeos llargs amb millor qualitat”, explica Marco.
“Practicar a l’espai públic és gratis i pots estar tot el dia donant-li sense que et coste diners. Però Alacant és xicoteta i quan vols progressar no et posen facilitats com a Barcelona. Per exemple, per a practicar la corda lliure vam proposar instal·lar uns tòtems a la platja, però l’Ajuntament ens ho va denegar. Jo faig trucs arreu del món perquè sempre porte la corda amb mi, però al Postiguet he fet trucs que no faig a cap altre lloc del món. No sé si és per la distància entre les palmeres, però la mesura que tinc ací és perfecta. Dóna una sensació de gravetat zero i l’arena és perfecta”.
Característiques que quan els tècnics dissenyen l’espai públic no s’atenen i aporten valor a la ciutat. “La gespa està bé però al paviment de formigó no puc entrenar. L’arena de la platja és perfecta i per això vam plantejar els tòtems. Funcionava com una escultura que a més de subjectar la corda, servia com a rocòdrom a la part inferior amb una xicoteta travessia de dos metres”.
“Fa no molt han fet un parc de parkour a la Via Parc, està bé però l’han fet tan xicotet amb els elements tan concentrats que no es pot treballar bé. Fins i tot funcionaria millor si hagueren afegit menys elements. El cautxú i la gespa també ajuden a esmorteir les caigudes del parkour, encara que el més barat és construir amb formigó amb els cantons bisellats, per a evitar trencar les sabatilles o els peus”.
Les textures també influeixen per poder enfilar i escalar els mòduls més fàcilment. El material ha de tindre una granulositat lleu, “sense passar-se’n perquè sinó rasca”. Una preocupació que s’estén per als qui practiquen workout, entrenaments amb barres a l’aire lliure. “També nosaltres les necessitem, perquè si no entrenem la força ens podem lesionar. Ara estan instal·lant més però molt prop dels parcs infantils, estaríem ells i nosaltres més segurs si foren zones específiques”. Perquè un disseny amable per a l’entrenament també pot portar molt lluny a la ciutat.
L’arquitecta grega Lydia Kallipoliti visita València per presentar la seua investigació sobre la història del disseny ecològic
El MARQ, Alacant, Benidorm i Vinaròs són els escenaris dels projectes guardonats signats per Rocamora Arquitectura, Joaquín Alvado, Subarquitectura i La Errería
Si l’arquitectura ja parla per si mateixa, cal registrar tota la documentació que genera? La resposta amb el viatge al cor de l’Arxiu Històric del CTAV