“Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense”. Esta cita d’Ovidi Montllor ve a pèl de la situació de la lletra impresa a Alacant. Per a qui li provoque urticària la denominació català, no és problema, substituiu per valencià, l’efecte és el mateix, parles català de València o valencià de Girona.
El problema és Alacant. Hi ha moltíssims càrrecs publics del partit de l’alcalde Barcala que fan servir el valencià com a llengua vehicular en la seua tasca diària, també la política, als quals no els provoca urticària llegir-li rondalles d’Enric Valor als seus fills o xiuxiuejar a cau d’orella paraules d’amor, senzilles i tendres a la seua parella. Als quals fer un casament utilitzant uns versos d’Estellés, inaugurar una exposició de Toni Mirò o retolar tot el poble en valencià no els suposa una davallada en l’abisme del nacionalisme ferotge (el dels minoritaris sempre és ferotge i radical, el dels majoritaris mai no és banal).
El problema és Alacant i el discurs que des de fa molt de temps te un rèdit electoral innegable: “A Alacant ningú no parla valencià”. Perquè els de Mutxamel són foranis, els de Sant Joan també, com els de Sant Vicent, Agost, Garbinet, el Palamó, Sant Blai, Benalua. A Alacant no es parla valencià, ho diuen tots els opinadors que paren l’orella al transport públic o als carrers, i que només senten una paraula en “el dialecte”, els cataloguen de seguida com a “de fora”, i ja no compten en la seua estadística totalitzadora. Fa igual si al costat d’una de les clíniques més veteranes de la ciutat, es creuen dues parelles amb xiquets, una d’elles gran i l’altra de joves, i un home de mitjana edat amb un menut, i tots els adults van parlant en valencià, adoctrinant la xicalla, clar. Són tots de fora, segur. No sóc alacantins de pro (si digueren d’arrel, l’argument se’ls desmuntaria).
El Títol Quart de Llei d’Ús i ensenyament del valencià contempla l'actuació dels poders públics en el foment de la utilització del valencià en les activitats administratives i el seu coneixement pels funcionaris i empleats públics. Es preveu la possibilitat de bonificacions fiscals als actes i manifestacions relacionats amb el foment, divulgació i extensió del valencià.
L’equip de govern se l’hauria de llegir, esta llei, també és d’obligatori acompliment.
2.
"descarta subvencionar este evento que, además, no es una campaña, porque no se ajusta a los fines contemplados en la partida presupuestaria".
DIEC. Campanya
2 Sèrie d'actuacions per tal d'aconseguir un fi científic, comercial, polític, etc.
Vendre llibres no té una finalitat comercial?
3.
“el destino que le ha dado Compromís en estos años no ha cumplido con el objetivo de favorecer la promoción del valenciano y sólo ha servido para beneficiar a sectores nacionalistas próximos a esta coalición, e incluso favorables al independentismo".
Si la promoció del valencià serveix per afavorir sectors nacionalistes i independentistes no serà perquè el partit del senyor Barcala abandona una part de l’electorat i no el té en consideració? No es pot considerar que prendre una decisió de govern amb un argument opinatiu sí és electoral i, per tant, partidista?
4.
“La Feria del Libro de Alicante se organiza todos los años y a la que se favorece mediante la exención de las pertinentes tasas, pero sin tener que hacer un desembolso de 15.000 euros como ocurre con la Plaça del Llibre d'Alacant como ha sucedido en estos años anteriores de tripartito".
Si l’equip de govern i l’alcalde Barcala entenen això com a promoció del llibre i la lectura, l’adagi d’Ovidi Montllor l’encerta de totes, totes.
L'assaig 'Del natural', de Martí Domínguez (Edicions 62), es situa com el llibre més venut del festival alacantí