Persèpolis i Pasargada: L’espoli del paradís

VALÈNCIA. Persèpolis, segons Diodor de Sicília, era la ciutat més rica davall del sol. Darios I va començar la seua construcció en l’any 518 a. C. sobre el lloc escollit per Cir el Gran, fundador de l’Imperi Persa dels aquemènides. Ubicada enmig del no-res, envoltada per la regió muntanyosa de Fars, a l’actual Iran, lluny de qualsevol punt estratègic, només era accessible durant la primavera i l’estiu. La resta de l’any les pluges convertien els senders en autèntics fangars intransitables. No obstant això, era la seu del govern, on es feien les magnes celebracions i recepcions imperials.

Sobre les ruïnes de la ciutat, encara s’hi veuen els relleus processionals d’ofrenes al monarca persa. Adés colorits com escultures hel·lèniques, ara esculpits en pedra grisosa, es poden identificar representants de les diverses comunitats de tot l’imperi: egipcis, assiris, nubis, tracis, armenis, etc., tots ells diferenciats pels seus accessoris culturals i la seua aparença física. I és que el complex reial de Persèpolis representava tot un microcosmos visual: per a arribar al tresor s’entrava per l’anomenada Porta de les Nacions, travessant la magnificent apadana o sala hipòstila d’audiències. Tots els edificis estaven revestits d’or, argent, ivori i pedres precioses. Tots ells beneïts per Ahura Mazda, el déu principal del zoroastrisme, llavors la religió oficial de Pèrsia; la primera religió monoteista del món, que encara és creença d’uns sis milions d’iranians.

La mateixa quimera per recrear l’esplendor de la glòria s’ha reflectit sempre en els jardins clàssics perses. Caracteritzats pels quatres elements zoroàstrics –el cel, la terra, l’aigua i el món vegetal–, estos llocs d’esplai s’estructuren amb la més cautelosa simetria i geometria i han sigut, històricament, un dels llocs preferits pels iranians. “Què hi ha res millor que el plaer, la xarrada, el jardí i la primavera?”, es demanava el poeta sufí Hàfidh. I la proesa de fer créixer vergers en un territori tan àrid ha acabat esdevenint una voluntariosa constant entre els perses, com mostrava en l’antiguitat la residència reial de Pasargada. Construïda per Cir el Gran poc abans que Persèpolis, i a un centenar de quilòmetres, era una ciutat jardí perfectament irrigada enmig del desert, on el monarca va decidir ubicar la seua tomba, que encara és visitable. El nom del lloc, a més a més, procedia de l’iranià antic paradaiza, l’origen de la nostra paraula paradís.

No debades, tots aquells vergers terrenals van fer florir l’admiració grega pels perses. El general atenenc Xenofont va deixar escrit en la seua Ciropèdia que el govern dels hòmens sobre un amplíssim territori es podia aconseguir amb personalitat i caràcter, com els que havia posseït el mateix Cir. Un altre magne governant, Alexandre el Gran, deixeble d’Aristòtil i fundador de desenes de ciutats, també era un dels principals admiradors del rei persa. L’ambiciós macedoni, qui durant quinze anys mai no va perdre una batalla, va conduir una campanya militar formidable que va enfrontar els grecs contra els perses i que va acabar amb aquell esplendorós imperi aquemènida.

Quan finalment Darios III va abandonar el seu exèrcit a Gaugamela, Alexandre, victoriós, va sotmetre tota Pèrsia. Conegut pel seu atreviment, i a voltes de cruel temperament, en maig de l’any 330 a. C. va donar l’orde de cremar Persèpolis fins als fonaments. Tal vegada va ser un acte de venjança per la profanació prèvia de l’acròpoli d’Atenes, arrasada pel governant persa Xerxes. Altres fonts, en canvi, parlen de com, durant un banquet i davall els excessos de l’alcohol, Thais, una famosa cortesana grega, el va incitar a incendiar la ciutat. Mai no sabrem què va passar. És una de les moltes preguntes sense resposta de la curta i intensa vida del “rei d’Àsia”.

La veritat és que les conseqüències de la destructiva foguera són encara ben observables en les ruïnes del palau de Persèpolis. Del que no queda ni un vestigi és dels tresors allà emmagatzemats, unes 2.500 tones d’or i argent que Alexandre va considerar bons com a indemnització de guerra. Segons Plutarc, va necessitar entre 5.000 camells i 10.000 mules per a transportar aquella immensa fortuna. Els arqueòlegs, per la seua banda, únicament han sigut capaços de trobar les tauletes corresponents al ganzabara o governador del tresor, on sorprenentment s’indiquen els pagaments fets als treballadors de la ciutat imperial, és a dir, que, en contra del que s’esperava, no hi treballaven esclaus. De fet, les lleis decretades per Cir són encara un orgull nacional per als iranians.

Alexandre, però, es va penedir d’haver destruït la ciutat. Va peregrinar a les properes tombes dels reis a Pasargada, i en trobar saquejada la del monarca Darios III, angoixat, va fer-li una ofrena i va ordenar que la restauraren. Postrat davant del cadàver del seu màxim enemic, va fer que l’enterraren amb tots els honors i va considerar-se hereu dels sobirans perses. A partir d’aquell moment va començar a vestir com ho feia la reialesa persa, consternant els puristes culturals de Macedònia. Però va passar el temps i el personatge va acabar convertint-se en llegenda, per a bé i per a mal. En el cas de Pèrsia, maleït en el llibre zoroàstric d’Arda Viraf i integrat en la cultura nacional mitjançant el gran poema èpic del Xahnamé, Alexandre va passar a formar part indefugible de la història pròpia.

Persèpolis és hui un tresor arqueològic, conegut pels iranians com a Chel Menar, “Les quaranta columnes”, que són les que encara queden en peu. La Porta de les Nacions, tanmateix, ha quedat vandalitzada per una tendència popular que va començar a practicar-se durant el segle XIX: esculpir el nom propi sobre la pedra. La signatura de Henry M. Stanley és una de les més significatives. No obstant això, les restes de tota la regió són venerades, incloent les de Pasargada. Els dies de celebració el poble s’aglomera als voltants de l’antiga ciutat jardí i milions de devots criden l’oració que Darios feia al seu poble: “Ahura Mazda protegix este país dels invasors, la fam i sobretot de les mentires”. Les paraules no entusiasmen el govern sàtrapa dels aiatol·làs, que veuen el passat com una cosa que pot arravatar-los el futur. Tant és així que el Faravahar, un dels símbols més coneguts del zoroastrisme, s’ha transformat en el gran emblema en contra del règim. No és d’estranyar, perquè tal com va afirmar l’escriptor libanés Amin Maalouf: “Si els perses viuen en el passat és perquè el passat és la seua pàtria, el present és per a ells una regió estrangera on res no els pertany”.

David Córdoba Bou (Alcoi, 1988) és comunicador i viatger. Diplomat en Turisme i cursant el Grau en Comunicació Audiovisual, és el creador del podcast cultural La Paraula Clau.