VALÈNCIA. Què fem amb la tecnologia de butxaca? L’altre dia llegia les pròximes novetats que ens arriben per tal de gestionar les nostres emocions amb allò que tenim més a mà. El telèfon, el cotxe, la tauleta, la bicicleta, el frigo… Pseudointrusos íntims gestionant la nostra vida amb preguntes, amb controls dels ulls o amb mala bava. Estar escrutats pels aparells domèstics formarà part de la rutina en un tres i no res. Ens faran el seguiment diari. Què, com va? I aquesta pressió tan baixa que tens? En l’actualitat Siri Apple, així es diu la veu del mòbil, ens ajuda i ens fa companyia, fa riure, distreu els nens... I s’embolica segons en quina llengua demanes el seu amable servei. Una veu en off que esgota la nostra bateria mental i de vegades la paciència. Les màquines fa anys que han iniciat la Llicenciatura d’enteniment vers els humans amb excel·lent nota final. Fan de localitzadores, espigolen el nostre interior, ajuden la medicina, milloren la nostra salut... Aterrits i sorpresos simpatitzem, d’aquella manera, en aquesta IA, intel·ligència artificial, que ens envolta cada cop més. Que ens resguarda i penetra en la nostra intimitat, que gairebé ja ni tenim.
La IA arriba a tot córrer, llampant. Els mòbils psicoanalitzaran el rictus, la ganyota impulsiva o si tenim la pell hidratada. Expressions sotmeses a la càmera de la tauleta o dels telèfons. O fins i tot a la de la porta de casa. Qualsevol dia si no ens vestim al gust de la “intel·ligència” no podrem ni obrir el reixat o no ens deixarà entrar a casa si el nostre estat és de pena. Sembla tan primari i llunyà el test emocional, Voight-Kampff, de Blade Runner, aquell mètode que intentava enxampar a l’androide! Els nexus ja són com animalets humans.
Veig pupil·les sotmeses a la camereta del “cel·lular”, rastrejant el seguiment dels nostres ulls per detectar la debilitat o la fermesa. La informació oberta a la tecnologia. Toca! Màquines ben tafaneres capaces d’arribar a analitzar el nostre alè, la nostra vergonya. Una intel·ligència artificial hàbil per mesurar les nostres intencions, impulsos, cabòries. Dades avaluades un cop xafardejat el nostre tarannà. Acabarà aquesta mena de trellat de disseny essent íntim? Serà el nostre millor confident, amic? Serà capaç de deixar al punt unes boníssimes carxofes al forn?
La qualitat de vida la qüestionem cada minut. Ens espanta perdre el plaer de viure amb condicions. Una possible incapacitat de funcionar autònomament gela la sang. La vulnerabilitat de perdre salut, el treball, l’habitatge... Sensors a les màquines per estabilitzar les nostres emocions. Biosensors, hormones, adrenalina mesurada, contemplant qualsevol senyal extra. Percepcions i dispositius capaços de quantificar magnituds físiques o químiques es retroalimenten en un no res, fan la intenció de comunicar-se amb nosaltres. Per favor, intel·ligència encara que siga artificial!
Els experts diuen que aquest intel·lecte de màquines sabudes no són competència, només una eina. No sé què dir. Si són tant o més expertes que nosaltres, els seus usuaris, tindrem una metamorfosi d’allò més significativa. Si a l’hora de pencar en qualsevol tasca ens arriben com si fos un ajut solidari, seran benvingudes i ens canviaran la vida. I tant! La creativitat, l’empatia, l’enginy, l’afecte, correran per part nostra. Vull pensar que això és personal i intransferible malgrat que els mecanismes ens facen bon paper, o fiquen cullerada. Algunes limitacions hauran de tenir! Ens trobem immersos en aquella ciència-ficció literària, cinematogràfica que llegíem i vèiem fa alguna dècada o més. La innovació domina. Ens amenaça? Hi ha mal rotllo? Algú revisarà i avaluarà el perill? O no? Caldrà vigilar qui controla tot açò. No és qüestió d’enriquir-se a costa de controlar la vida “aterrada”, enlairada, embarcada... Naus als paisatges diversos circulant amb el control dels poderosos, dels “multi de tot” amb milions d’euros a la butxaca? Es tracta d’això? De quatre setciències de Silicon Valley? Fa feredat, una mica, alhora que morbositat. És com un film que mai no tingues final, asseguts en butaques virtuals.
Ja hi som. Com si haguéssem botat la línia temporal i ens endinsarem en la premonitòria vida domèstica i domòtica de The Jetsons, la sèrie d’animació creada per William Hanna i Joseph Barbera als anys 60. Coneguts a la televisió del moment, en aquest indret de la galàxia, com Los Supersónicos. Nosaltres innocents i ben bocabadats, en veure els capítols plens d’avenços. Una il·lusió infantil, com increïble. La modernitat als dibuixos animats. La robotina Rosie i l’assistent personal Rudi demostrarien l’existència d’un món ben futurista a la pantalla. Es feien estimar amb moltíssima facilitat. El mateix passava amb Orbit. Era la segona mascota tecnològica de la família, amb ressorts com a cames, de color blanc i morat. Cometín Sónico el va trobar a la Lluna. The Jetsons vivien l’any 2062. Un món ple d’avançaments i comoditats. Amb transport aeri, cases surant, robots, diaris digitals com Valencia Plaza, excursions a la Lluna, televisions gegants, rentavaixelles intel·ligents, cintes caminadores, vídeo trucades, tele metges, rellotges administrant la quotidianitat del dia a dia i treball de poques hores, pense que només tres dies a la setmana.
Ara ja l’any 2018 es trobem davant d’una tecnologia emergent, sense fre. La tecnologia exponencial, que diuen, vol agafar la lluna amb les dents. No ens deixa de sorprendre. Abasta la informàtica, la nanotecnologia, la neurociència... Es mou, es combina, barreja materials, demostra. Pica alt. Sembla que tot aquest “nou món” ens facilitarà radicalment la vida. Ací es troba la clau per resoldre els desafiaments globals que tant ens angoixen? Contribuirà a la salut, a l’educació, al benestar social, a millorar el medi ambient? Impactarà a tots? A totes les persones? La resposta la sabem: no.
Som a una Era prou suada digitalment parlant i amb un significat polisèmic i pertorbador. Amb connotacions que depenen dels ideòlegs del moment, dels poderosos i dels controladors, dels qui tallen el bacallà. Som enmig d’un nou disseny, d’un nou model de viure. Amb les cabòries de sempre i amb neguits nous. Amb pors assimilades i amb temors recents. Un món automatitzat on tal vegada algun “robot” controle el nostre llegat i també la Terra. Por fa que la creativitat es veja alterada totalment. Ordinadors, assistents de la nostra habilitat creadora? Seran els creatius de la casa? L’ajut tecnològic i sabut és inevitable, però de moment que no ho domine tot. Massa dictadures al llarg dels segles. Una mica d’anarquia creativa és ben necessària.
Sensors de tota mena arrebossen els dispositius més pròxims. Nosaltres som sensibles als estímuls. El Planeta volta fa 45 milions de segles i sembla que el XXI ens proporcionarà allò impensable. Falta per veure si serà en forma de viatge interestel·lar, si seran més curables totes les malalties, si no existirà la por... Desafiant el temps, aturarem l’envelliment? Podrem retenir sans, com uns adolescents, la nostra estructura molecular, les cèl·lules? Conservats en salmorra, com una saladura? Una tradició ben nostra, preservats amb la sal de la mediterrània. Sense rovell i parant la fresca. Vivint.
