VALÈNCIA. Amb la mateixa benevolència pròpia que gastem quan contemplem fets del passat que en teoria no ens afecten directament, igualment tendim a idealitzar determinades èpoques històriques o situacions. Això és el que passa amb l’anomenat Imperi Austrohongarés, eixe estat dual –tot un èxit de pompositat en la nomenclatura– sorgit de la unió del Regne d’Hongria i l’Imperi d’Àustria, i que en realitat va tindre una existència política real de poc més de cinquanta anys, a cavall entre els segles XIX i XX. Sense ciutadania única comuna, i només compartint finances, exèrcit i política exterior (que no és poca cosa), tot aquell acolorit mosaic de pobles i llengües diferents va patir diferents tensions i fins i tot conflictes ètnics i lingüístics, en bona part esmortits per un progrés econòmic i social notable.
Tot i això, l’existència més o menys harmònica d’aquell calidoscopi cultural roman encara com a certa idealització de la tolerància, la convivència o la varietat possibilista al cor de l’Europa més heterogènia. Una mitificació –només certa en part, com quasi tot– de la qual és culpable en bona part la literatura, i principalment Stefan Zweig amb el seu celebèrrim El món d’ahir, les memòries pòstumes de la joventut plenament austrohongaresa de l’autor. El més que merescut èxit de Zweig en la contemporaneïtat més estricta ha fixat eixe univers i eixe espai anterior a la Primera Guerra Mundial com un paradigma de confiança en un progrés indefinit, en una ascensió tranquil·la però constant dins d’un “món ordenat, amb estrats ben definits i transicions serenes”, amb els seus defectes però sempre millor que els anys que havien de vindre després de la “pau imperial” i d’eixa guerra, les dècades ombrívoles que havien de conduir Europa i els seus somnàmbuls habitants cap al desastre següent.
A més de Zweig, i a la mateixa altura, l’altre apàtrida perpetu o fill orfe de l’idealitzat i devastat món austrohongarés va ser Joseph Roth (Brody, 1894 – París, 1939). Aquella ciutat de Brody (llavors al límit de l’Imperi i dins de la regió de Galítzia, hui dividida entre Polònia i Ucraïna) seria l’Arcàdia dels primers anys de Roth, l’espai mitificat que fixava les arrels de la seua família jueva, l’escenari perdut que nodrix incansable la nostàlgia. Una nostàlgia que s’obrirà com un pou negre als seus peus després de la derrota i posterior desmembrament del seu país en la Primera Guerra Mundial (en la qual va ser combatent), una percepció de pàtria perduda que l’afectarà profundament i de la qual mai es va refer del tot, i que potser explique bona part de la seua personalitat.
Tan periodista com escriptor, Roth va treballar com a corresponsal per als principals diaris del seu temps i tingué una vida curta i nòmada que li feia trobar la seua llar en cadascú dels hotels on s’allotjava, el succedani encatifat i luxós (però amarg) d’aquella terra perduda. Costa pensar com, en eixa vida sense punt d’arribada o descans, en un pelegrinatge constant i sense referent domèstic i cert, va ser capaç no només d’escriure milers d’excel·lents articles i cartes sinó també dotzenes de novel·les de qualitat admirable o senzillament magistrals com La marxa de Radetzky (1932), un relat fastuós dels esplendors i decadències del món dels Habsburgs. Un exorcisme en tota regla.
Probablement La llegenda del sant bevedor (El cercle de Viena, 2008), escrita poc abans de morir a París, en 1939, no siga la millor de les seues novel·les. Però està entre elles. I ho està perquè és d’eixes obres construïdes des d’una maduresa absolutament alliberada de prejuís o convencions, alçada des d’eixe moment on ja s’intuïx el final i es disposa sense restriccions dels recursos de l’ofici i de la llibertat de qui no haurà de donar cap explicació. Una novel·la breu i al·legòrica que desgrana els darrers dies d’Andreas Kartak, un clochard que viu i dorm a París, davall dels ponts del Sena, entre glops d’absenta i misèries variades. L’aparició d’un desconegut benefactor que li presta dos-cents francs a canvi de la seua restitució a la capella de Santa Teresa de l’església de Sainte Marie des Batignolles és el motor, l’inici d’un joc de miracles successius que alternen troballes de diners, antics amics o amants i beguda omnipresent.
Una faula moral que en realitat no ho és, una lucidesa i un deixar-se portar per les circumstàncies que resulta feliç, innocent, un flâner acceptat del qual Roth en sabia molt des que va perdre les arrels i es deixava dur, com una fulla al vent, pels quatre costats de la seua benvolguda Europa. I un coneixement profund i de primera mà (l’alcoholisme va ser un potent inductor de la seua mort prematura) de l’embriaguesa tranquil·la i pacífica, allunyada de qualsevol violència o agressivitat.
La llegenda del sant bevedor és tendresa, generositat i honestedat que s’allarga sense sobresalts, sense necessitar d’episodis cridaners, com un comiat amable i delicat del mateix Joseph Roth fins al seu final, fins a eixa inevitable eixida de l’escenari on es prega que tingam “nosaltres, bevedors, tan lleugera i bella mort”.
