Hoy es 14 de noviembre

RESSENYA

Josep Vicent Miralles i ‘El mag de Montrose’

6/04/2021 - 

VALÈNCIA. Com qualsevol altra classificació que conté certes derivades més o menys oficials o més o menys admeses, el cas de l’anomenada literatura juvenil (entenent dins d’eixe adjectiu una d’aquelles classificacions) és particularment dubtós. I ho és per moltes raons, però d’una manera singular pel seu caràcter fronterer entre dos literatures dotades de prou més claredat delimitadora: per una banda la coneguda com infantil, i per l’altra tota aquella que no precisa de cap adjectivació i s’entén com a plenament destinada a un públic adult.

Al remat, tot és una qüestió d’edat. I els marcs que compartimenten unes preteses franges de lectors ideals no encaixen sempre en les múltiples i incomptables personalitats de tots aquells que accedixen a determinats llibres. De fet, en literatura la percepció d’allò juvenil no és ni remotament eterna, i són molts els llibres destinats inicialment i en el seu moment a un teòric públic adult que són ara considerats carn de primeres lectures. És el cas de Les aventures de Tom Sawyer de Mark Twain, dels Viatges de Gulliver de Jonathan Swift, del Robinson Crusoe de Daniel Defoe, o fins i tot del Moby Dick de Herman Melville, que en edicions paternalment reduïdes o canòniques es presenten com a exemples paradigmàtics d’una literatura que només ha de nodrir els primers impulsos lectors, i després passar a coses més serioses.

En eixe cert menyspreu s’oblida molt probablement l’immens valor genèsic d’eixos llibres, la condició d’àncores de la felicitat que el seu record permet fixar amb una tinta indeleble, l’autenticitat que impliquen i evoquen d’una manera permanent i, sobretot, el solatge fèrtil que farà possible gaudir verdaderament de la fondària d’altres obres que requerixen una certa trajectòria i experiència lectora. Perquè sense això, sense eixa iniciació i situant-se fora del caliu que ens dona el magma bullent de les velles banderes, només hi ha una freda intempèrie.

Per tot açò, el pitjor de l’entronització més o menys oficial de qualsevol obra dins d’este ram juvenil és, sens dubte, eixa càrrega subestimatòria que comporta en determinats ambients. Així, en la defensa de llibres com els ja esmentats i molts altres, i fins i tot en la reivindicació de la totalitat de la producció de certs autors, com Jules Verne, Rudyard Kipling, Jack London, J.R.R. Tolkien o Robert Louis Stevenson (este darrer, per cert, un dels més absolutament grans de tota la història de la literatura), es pot advertir, per part de certs entusiastes de la complexitat, un somriure condescendent i ocultament condemnatori.

A desfer eixos penosos prejuís entre altres coses ha vingut al món el valencià Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979). I ho fa amb El Mag de Montrose (Onada, 2021), una novel·la que va ser guardonada amb el premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Benicarló en la seua primera edició. Escriptor polivalent, després de versionar el Tirant lo Blanch, capbussar-se en les receptes i els mites del seu espai fundacional en La cuina de la Marina Alta i divertir-se d’allò més amb l’àlbum infantil Bruna i el drac, ara presenta amb El mag de Montrose el còctel fantàstic que l’edat (i aquell solatge fecund, perquè el té) li concedix.

La història del jove Donald Brecc, espentat per una desgràcia familiar, el portarà a vore’s tutelat pel seu tio Templeton Swan i a conviure amb ell en el seu far de Montrose, a la costa escocesa i durant la segona mitat del segle XIX. I les arts dubtoses de Swan com a mag i cert accident domèstic els introduiran als dos i de colp en una aventura en la qual hi ha de tot: galions llegendaris, periples marítims, una capitana de nau que conté les millors essències dels clans irlandesos, l’arribada al rutilant Carib i la presència de llocs mítics com Maracaibo, encanteris que mantenen tripulacions senceres de pirates entre la vida i la mort durant segles, batalles devastadores que com una maledicció es repetixen cada dia, rituals que desfan la màgia o decisions que són el més bell dels destins. 

Com s’ha dit, tot un còctel que beu de totes les fonts, que fa retornar la puresa del gènere d’aventures i transcendix els límits geogràfics i d’edats per a retornar al plaer de la narració frenètica. La prosa de Miralles enemiga mortal de l’avorriment és d’un dinamisme indecent, allunyada de les convencions però amerada de la millor capacitat per a relatar els fets estrictes sense oblidar mai l’aura de màgia i fascinació que provoquen determinades temàtiques. 

El mag de Montrose és un text que evoca a parts iguals a Tolkien, a Walter Scott o a Stevenson. Probablement deu això a eixa mixtura encisadora que fa tan bé Miralles quan mescla la ritualitat britànica en eixos berenars de tasses de fumejant xocolate (amb rastres de la vida tranquil·la dels hobbits), el perfum de la llegendària pervivència dels clans escocesos o irlandesos en la nissaga salvatge de la capitana Grace O’Malley o la pura ànsia d’aventura que marca la línia de l’horitzó i la possibilitat sempre present d’anar més enllà, travessant la mar infinita.

Una novel·la apta per a totes les edats, un hàbil divertiment que trenca per dalt els límits de les classificacions, les limitacions i els prejuís, i un retorn al pur plaer de la narració impregnada de veritats senzilles i fondes. El mag de Montrose recupera i dignifica per al valencià, sense els habituals límits geogràfics i de temàtiques potser massa domèstiques, el goig de llegir aventures com qui retorna a una pàtria on donàrem aquells primers passos que provocaren l’encanteri i l’addicció, el ja antic i saníssim vici per al qual Josep Vicent Miralles ens regala una nova, certa i brillant dosi. Gràcies.

Noticias relacionadas

next
x